Reportatge

Nous directors d'escena

APRENDRE DE TOT
Antonio Calvo, 34 anys
Ell ho nega, però és el director revelació de la temporada. Ho prova el fet que, a finals de juny, van coincidir a la cartellera barcelonina tres de les seves posades en escena –‘No pesa el corazón de los veloces’, al TNC; ‘Enfermo imaginario’, al Condal, i ‘N&N (Núria i Nacho. Una parella jove busca pis a Barcelona)’, a la Sala Beckett–, a les quals podríem sumar un bolo, el d’’Homer, Ilíada’ que Jordi Boixaderas, Marta Marco i Lluís Soler van oferir per aquelles mateixes dates al Festival Jean Leon (Pla del Penedès). I encara més: Antonio Calvo ha dirigit també aquest any ‘El Comte Arnau’, a la Biblioteca de Catalunya, i ‘Un fill, un llibre, un arbre’, a la Sala Tallers del TNC, i va ser la mà dreta de Calixto Bieito al ‘Tirant lo Blanc’ que va estrenar- se a Frankfurt i que, aquí, va fer estada al Romea. No m’ha anat gens malament, ho sé, però de tant en tant m’aturo per veure on sóc realment, diu. He tingut molta sort, mai he hagut de perseguir ningú per aconseguir feina ni he sentit la pressió de buscar qualsevol cosa per poder subsistir. No m’agrada dir-ho, però em sento dins d’una bombolla. Veig els companys, que ho tenen més magre, i em ve un sentiment com de culpa. Suposo que ja m’arribarà una mala època... Antonio Calvo, cordovès, ja s’havia resignat a fer carrera lluny dels escenaris. Jo volia fer tea tre, però d’allà on vinc viure d’això és una utopia. Així, va anar-se a Granada a estudiar psicologia, fins que un matí va aixecar-se decidit a perseguir els seus somnis. Va pujar-se a un tren que el portaria a Barcelona i aquí, a La Casona, a l’escola Víctor Hernando i a l’Institut del Teatre, va aprendre l’ofici. Entretant, va exercir d’actor publicitari –també sota les ordres de La Fura a ‘OBS’–, d’ajudant de director amb David Plana (‘Refugiats’), Andrea Segura (‘Psicosis 4.48’) o Luis Miguel Climent (‘Beckettiana’) i, fins i tot, d’assessor d’andalús (a ‘Copi i Ocaña al Purgatori’). Per treballar en això has de ser molt, molt humil. No pots dir no a res, encara que no sigui la feina dels teus somnis. Hi ha prou amb què estigui relacionada amb les arts escèniques: una regidoria, una ajudantia de direcció, una funció tècnica... de tot se n’aprèn. De l’Institut se surt llicenciat en direcció, però no director. Cal trepitjar sales, veure com dirigeixen els altres, com es porta una producció. El millor és prendre’s un temps treballant sense dirigir. A partir d’aquí tot sortirà sol. Sobretot, hauria d’afegir, si es defensa un concepte de les arts escèniques com el seu. Jo no veig tanta diferència entre un espectacle de dansa, un de teatral o una gala. Tot es redueix a que algú diu una cosa a algú altre que té davant. Calvo dóna un últim consell als aprenents a director: Em fa l’efecte que molts d’ells, amb la millor de les intencions, volen que cada muntatge sigui el gran muntatge de la seva vida, i és clar, si li donen tanta importància es fiquen en uns jardins... S’ha de treballar amb il.lusió i professionalitat. El gran muntatge ja arribarà.

Altres posades en escena: ‘Segones referències’ (2007), ‘Duty Free’ (2006, nominada al Max al Millor Musical), ‘Entre Meses Variados’ (2006).

DE LA INTERPRETACIÓ A LA DIRECCIÓ
Joan Maria Segura, 38 anys
Juan Carlos Martel, 32 anys
Farà cosa d’un any, una jove companyia anomenada Egos Teatre va picar a la porta del Versus Teatre amb un espectacle sota el braç. La porta es va obrir i l’espectacle, ‘Ruddigore o la nissaga maleïda’, va quedar-se al Versus durant sis mesos. He de donar les gràcies a la sala per aquesta oportunitat, diu Joan Maria Segura, director d’aquesta opereta gòtica. Moltes vegades truques a d’altres portes i a no ser que surtis a la tele, no et volen. Joan Maria Segura s’havia llaurat ja una trajectòria com a actor de musicals (‘Follies’, ‘Gaudí’, ‘Adéu a Berlín’, ‘Amadeus’) abans de tastar la direcció d’escena, i aquesta experiència ha estat bona consellera a l’hora d’interpretar el paper de director. M’ha servit moltíssim. Per a mi, com a director ha estat bàsic haver-me trobat en la pell de l’actor. Per això sé que l’actor ha de sentir-se lliure, creatiu. Tu li has de donar unes pautes, però si el lligues massa no podrà volar i el seu personatge no avançarà. El cant, la dansa i la dramatúrgia són altres de les disciplines en què s’ha format, però encara podria haver-ne d’altres. Sóc persona de pocs referents, però si hagués de triar un model professional dins del teatre seria Fabià Puigserver, i per molts motius. Pel que, en el seu moment, ell i la seva companyia van fer pel teatre a Barcelona; perquè m’agradava moltíssim com a director i perquè també feia escenografia i figurinisme, que són matèries que m’apassionen. Tocava moltes disciplines, i això m’atrau molt. Igual que Segura, Juan Carlos Martel va formar-se en interpretació abans de reconduir les seves passes cap a la direcció escènica. Martel es va llicenciar en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre, i va completar aquest aprenentatge a Londres i a Pisa. Vaig estudiar interpretació perquè en el seu moment vaig decidir fer teatre, sense pensar en una especialització en concret. Després la vida va portant-te cap a allò que més et convé... També hi ha una part de sort, és clar. La vida, la sort o la passió per la feina ha portat aquest jove director a involucrar-se en projectes tan capitals com el del Teatre Arriaga de Bilbao, en què va assistir Lluís Pasqual, o a treballar mà a mà amb Carme Portaceli (‘La finestra tancada’, ‘Un lloc conegut’ o ‘Ante la jubilación’, la darrera, vista a Madrid en una producció del Centro Dramático Nacional). En paral.lel, ha anat conreant una carrera com a director d’escena que, en tres anys, ha donat ja set títols –els darrers, ‘Només sexe’, al Teatre Gaudí Barcelona, i ‘El lleig’, al Tantarantana–. Si Joan Maria Segura s’obre camí en el teatre musical –aquests dies dirigeix al Teatre del Raval ‘AND 19 las canciones olvidadas’, una mirada contemporània al cançoner andalús del segle XXI)–, l’especialització de Martel té a veure amb autors nous i el teatre de risc. Penso que s’ha de ser selectiu. Al començament potser no tant, perquè hi ha unes necessitats econòmiques per cobrir, però a mida que tens uns mínims per tirar endavant crec que la carrera es fa més amb els “no” que amb els “sí” , comenta. Ho tinc claríssim. Moltes vegades depèn d’un actor o d’una obra o, fins i tot, d’un teatre, però jo sempre intento triar molt el que faig. Ser selectiu podria suposar un altre risc, el de les llargues aturades a l’espera de projectes interessants. A Juan Carlos Martel, però, no l’amoïna el futur. Aquesta no és una professió fàcil. Avui tens feina i demà no, treballes sempre amb la incertesa sobre què passarà l’endemà. Però això no ens ha d’amoïnar. Hem de gaudir del que tenim, encara que sigui poc, i lluitar per la gent que ve al darrere. Els fruits de la nostra lluita seran per a ells...

Altres posades en escena: Joan Maria Segura: ‘No’ (2008), ‘Hotel Existència’ (2008) | Juan Carlos Martel: ‘God is a DJ’ (2007), ‘Push-Up 1-3’ (2006)

AUTORS ESCÈNICS
Toni Martín, 38 anys
Carles Mallol, 26 anys
El seu trajecte teatral ha tingut escales comunes –la formació a la Beckett o a l’Institut del Teatre, l’entrenament al teatre amateur, el treball al costat de dues de les directores més reconegudes de l’escena catalana– però, segurament, el tret que millor identifica Toni Martín i Carles Mallol és la seva doble faceta professional: tots dos són escriptors dramàtics i directors d’escena. De fet, en el cas de Martín la faceta no és doble, sinó triple, ja que va començar al teatre com a actor. ‘Tens por?’, un dels seus treballs sobre les taules –estrenat a la Sala Muntaner el 2001 amb Ariadna Planas i Lali Barenys com a protagonistes–, va suposar també el seu debut professional en la direcció escènica. Va ser casualitat. Jo havia treballat amb l’Ariadna en una obra meva en què també feia d’actor. Ens vam fer amics i em va proposar dirigir Tens por? Mentre ho preparava em va picar el cuquet, elles em van animar a estudiar direcció i, mira, ho vaig provar. En passar la prova, quatre anys després, Toni Martín va fer la seva aposta de futur. Volia dirigir, però primer de tot, volia treballar amb tres directors que m’agradaven, tot i ser molt diferents entre ells. Lluís Pasqual (‘Edipo XXI’, ‘Mòbil’), Sergi Belbel (‘Forasters’, ‘Les falses confidències’) i Carme Portaceli (‘L’agressor’, ‘Fairy’, ‘Què va passar quan la Nora va deixar el seu home’) han estat els seus instructors en aquesta nova etapa. Tenen tres maneres molt diferents de dirigir, d’entendre el teatre, però comparteixen una passió absoluta per la seva feina. Al seu costat he après la importància de l’equip, de xerrar-ho, contrastarho tot... Al teatre, com tot a la vida, hi ha una part de talent que ningú no et pot ensenyar, però sempre és interessant conèixer el treball d’altres directors i entendre com llegeixen els textos, tant els clàssics com els contemporanis. Toni Martín ja té ganes de tancar aquest postgraduat en direcció escènica, i amb aquest propòsit presenta al Grec un text propi, ‘Thermomix’, que ell mateix dirigirà a la Biblioteca Jaume Fuster. La necessitat que em porta a la direcció és la d’explicar les meves històries en primera persona, així com el compromís social amb el món en què vivim. També els textos de Carles Mallol connecten amb la nostra societat. Mallol és l’autordirector més jove del grup, però la seva experiència en el teatre amateur, primer, i en el professional, després, el faculten per opinar sobre la realitat teatral catalana com ho podria fer qualsevol dels seus companys. Compara la nostra realitat, per exemple, amb l’alemanya, amb què va entrar en contacte quan va presentar un text a Munich. És una passada veure la quantitat de gent jove que hi ha dirigint. Allà es dóna l’oportunitat a nous valors de provar constantment. Aquí, temps enrere, segurament n’hi havia més perquè llocs com el Festival de Sitges aprofitaven més els joves directors, continua. Però ara tot s’ha institucionalitzat. Hi ha un boom d’autors, però no de directors. Sergi Belbel va ser un dels seus models de bon començament, quan sent encara un adolescent que vivia a Figueres llegia els textos de l’actual director artístic del TNC o assistia als seus muntatges. Magda Puyo era un altre dels seus referents, i potser per això Carles Mallol ha estat el seu ajudant en dos espectacles, ‘Temps real’, al TNC, i ‘Espectres’, al Romea. Però, tot i no pesar-li aquest paper secundari, Mallol té clar que l’ajudantia de direcció ha de ser una etapa breu. Fent ajudanties aprens molt, però no pots estancar-te. T’has de moure amb els teus propis projectes. I, de moment, els seus projectes els mou assumint-ne l’autoria, la direcció i la producció. Realment tot el que he anat fent com a director ha estat possible perquè m’he buscat la meva gent i la meva producció. El seu darrer treball, ‘Seguretat’, es veurà al Versus Teatre properament.

Altres posades en escena:
Toni Martín: ‘Esquarterats’ (2006), ‘Poemas, canciones y “sombras”’ (2003) I Carles Mallol: ’Tres vint-i-set’ (2007), ‘Celobert’ (2006).

* * * * * * * * * * * * * * * *

ANÀLISI DEL MERCAT
Tot i les trajectòries i els plantejaments professionals tan diversos, Antonio Calvo, Juan Carlos Martel, Joan Maria Segura, Toni Martín i Carles Mallol coincideixen a dir que el mercat teatral català no és el millor per a un director d’escena que busca la seva primera feina. Ficar-s’hi no és fàcil. Sovint et trobes que els teatres grans depenen de quatre noms, i que les alternatives tenen també les seves companyies creades, diu Calvo. Has de lluitar constantment perquè confiïn en tu, perquè et donin oportunitats... , continua Mallol. Jo ho veig cru, afegeix Joan Maria Segura. Però és qüestió d’anar obrint petits forats allà on puguis, acceptar les feines que se’t plantegin, sense triar gaire. Antonio Calvo pren novament la paraula, per analitzar el perquè d’un mercat tan hermètic. Segurament la raó principal tingui a veure amb la metodologia a l’hora d’engegar un projecte teatral. Tens dos mesos per preparar-lo, ni un dia més, i en aquestes circumstàncies les productores prefereixen confiar-lo a gent de provada solvència, i no a un director nou que no els garanteix al cent per cent que podrà desenvolupar tot el procés en aquest termini de temps. Però això és un peix que es mossega la cua: si no li donen feina els productors no veuran el que és capaç de fer, i si no ho veuen, tampoc no li donaran feina... Una altra possibilitat seria comptar amb un programa de suport als nous directors d’escena semblant als que donen ales als joves dramaturgs. Els autors ara tenen moltes oportunitats, diu Segura. El T6 del TNC, per exemple, els permet crear, però en el moment de portar a escena els seus textos, en lloc d’escollir directors que comencen en busquen altres de ben coneguts. Aleshores, on tenim nosaltres la nostra oportunitat? Hi ha un buit. Carles Mallol insisteix en aquest sentit. El Lliure té els assaigs oberts, comenta. Però són això, assaigs... La tercera via, en el cas dels directors escènics, podria ser la formació d’una companyia pròpia amb la qual agafar taules. Si tens una infraestructura mínima pots tirar endavant, apunta Juan Carlos Martel. Però bàsicament, l’accés al mercat està relacionat amb la inquietud personal. Mentre tinguis coses a dir trobaràs la manera de dir-les. T’has de moure i buscar-te la vida.

Les fotografies que il.lustren aquest reportatge es van fer a l’Institut del Teatre.