24/05/2009
Sociologia teatral
Jordi Bordes (el punt, 24/05/09)
Més enllà del teatre. Caricaturitzant la metateatralitat i el cinema. Amb l'inconformisme dels antisistema i el desacomplexament canalla. Si Miquel Barceló estampa els seus gerros frescos al cap del seu col·lega o a la paret que tot ho absorbeix (com la història), les coproduccions d'aquest any del Teatre Lliure al cicle Radicals Lliure són d'impacte i de reflex d'una societat que es deixa enredar pel joc (Guns, childs and videogames), les pel·lícules gore (Z), la identitat (Dar patadas para no desaparecer), la família portes endins (A taula!!!) i els diners (Dead cat bounce). És una radiografia característica d'una generació creativa que ha topat amb una crisi econòmica i provocadora. Avui el cicle es tanca amb una paella per a programadors i companyies, en un cap de setmana en què es concentren gairebé totes les produccions que han atret un centenar de programadors de noves escenes europees.
Dead cat bounce
Més que una obra de teatre és una experiència que dóna pistes del negoci de la borsa, de la persuasió que té aconseguir beneficis i que, a mesura que s'acosta el tancament de la borsa de Wall Street, vénen més presses per recuperar les pèrdues o per ampliar els beneficis i cada cop hi ha menys manies a invertir en determinats tipus d'empresa. La coproducció, tan imprevisible com l'arquitectura financera de les multinacionals, s'atreveix a preguntar a una telefonista què opina del seu lloc de treball, instal·lat als Estats Units, i de si hi inverteix part del seu sou o compra allò que fabrica la seva empresa. El resultat és un joc que delata els pocs escrúpols de la majoria de mortals, educats en l'exercici d'acaparar pel que faci falta.
Guns, childs...
Nao Albet i Marcel Borràs tornen a demostrar la seva capacitat de distanciar-se de les inquietuds de la seva edat per presentar un treball amb ritme, ganxos dramatúrgics i alguna pensada autobiogràfica (l'adolescent a escena fa gràcia i se li perdona tot; quan ja té els 18 anys el pes de la responsabilitat, de l'error, serà implacable) en una peça amb audiovisual, quètxup, pistoles i bales i, sobretot, un nen petit (com el Nao de fa uns anys que va meravellar tothom), que es vol fer valdre en un grup en què interpreta l'ase dels cops. Albet és l'agent 007 (el Pierce Brosnan) passejant i matant pel Lliure en un joc de vídeo fins que es troba amb el general Hans, un nazi que s'expressa amb l'alemany de Thomas Ostermeier. Però després serà un venedor pakistanès que és víctima d'un atracament estúpid. Aquest cop no es grapen, no es mengen un peix viu ni proven de vomitar-lo com fa dos anys. No expliquen com s'avorreixen un dissabte. Juguen amb pistoles, directament. I si són de veritat, com el sexe o la droga, doncs millor. Una descoratjadora amanida de valors que demostra quins són els reclams de l'adolescència (i de la preadolescència). Més val prendre-s'ho com a una denúncia generacional.
Dar patadas para...
El col·lectiu 96º, format per una part d'Amaranto, presenta un treball que és a mig camí de la instal·lació artística, de la reflexió crítica i del joc performàtic. El seu treball sobre la identitat permet conversar per telèfon mòbil amb els espectadors, que defineixen els actors. També projecten cartes en francès amb la col·laboradora fictícia Vera Walser a Marsella. La identitat és fruit del passat de cadascú, de com el veuen els altres, o de les coordenades sexe, cor i raó? L'últim vídeo, el treball en què sovint pecava de barroc en els treballs d'Amaranto aquest cop esdevé clarivident, dóna algunes claus (que no respostes) de la raó d'una investigació que ha intrigat, divertit i fet pensat, per aquest ordre. Bon treball. 96º, sense necessitat de cops de peu, té molt a dir.
Z
Sergi Fäustino és l'únic creador que ha repetit en les tres edicions del Radicals Lliure. La seva proposta sobre zombis retorna a la seva tradició de la baldana cuinada amb sang pròpia i al Cremáster de los cojones.A una provocació, però, que no té el suport d'una raó. Amb els seus zombis, Fäustino meravella amb una coreografia d'estiu (desaprofita el Thriller de Michael Jackson), provoca arcades quan beu gargalls de tota la companyia que s'han col·leccionat en un got durant els 60 minuts de fàstic i riures frenètics. Són uns zombis que fastiguegen i, com a màxim, espanten, però no treuen la son ni aporten explicació.
A taula!!!
Playground arrenca una trilogia sobre el món domèstic. Comença pel menjador. Podria semblar un espai idoni per a la celebració. La vaixella (del seu tiet) i la vitrina (cedida per un amic) hi tenen el protagonisme. Però la relació allunyada entre la parella d'actors i el so fred arracona l'experiència a un desencontre. No trenquen els plats (ni els reparteixen com es faria en una separació normal) però es fa evident la relació morta.
Cruel sociologia.
Identitats pispades
Francesc massip (avui, 11/05/09)
Aquest cap de setmana el cicle de nova creació escènica Radicals'09 del Lliure ha assolit una rara fulgència amb dos espectacles absolutament singulars: Paso doble, una genialitat plàstico-cinètica de Miquel Barceló i Josef Nadj, que ja s'ha comentat, i Dar patadas para no desaparecer, d'aquest tàndem creatiu d'alta intensitat que són Lídia González Zoilo i David Franch, que vam descobrir a l'estival Avantime del Versus amb espectacles com Indignos (2006) i Four movements for survival (2007).