27/10/2009
Festival Temporada Alta
El ‘cicló Slava’ arrasa a Girona
GEMMA TRAMULLAS (el periódico, 27/10/10)
Entre les llambordes dels carrers del centre de Girona, encara hi queden serrells de paper blanc que es posen a volar amb cada cop d’aire. Són les restes del cicló Slava, que va deixar 3.400 víctimes durant els quatre dies en què el seu epicentre es va situar al Teatre Municipal de Girona. El clown rus Slava Polunin va esgotar les localitats de les seves sis representacions (de dijous a diumenge) de Snowshow (un dels espectacles en gira més veterans) a Temporada Alta.
És una funció de les que es recorden tota la vida i no precisament per l’espectacular tempesta de llum, vent i tones de paper que s’abat sobre la platea mentre Carmina Burana retrona pels altaveus. Snowshow és inesborrable pels seus petits gestos, per l’acuradíssim treball de mim del protagonista, Slava, i del pallasso que li dóna la rèplica, Artem Zhimolokhov.
Snowshow arrenca amb una escena en què Slava, amb un vestit groc pollastre, intenta penjar-se amb una corda. Un començament en sintonia amb la tradició russa del clown, que combina tragèdia i comèdia a parts iguals. Amb la soga al coll, Slava comença a estirar la corda, i estira, i estira, fins que, a l’altre extrem, apareix un personatge com ell, amb la soga al coll. Al sentir-se tan poc original, el pallasso desisteix del seu afany de llevar-se la vida.
Segons el mestre Philippe Gaulier, l’única mesura d’un bon clown és el nivell de riallades que provoca. Snowshow té tres o quatre moments en què grans i petits riuen a cor què vols. Però la teràpia que proposa Slava no s’acaba aquí. La segona part de l’espectacle la protagonitza el públic, que juga amb les muntanyes de paperets blancs, amb una gegantina teranyina i amb enormes pilotes inflables, mentre Slava i la seva troupe de pallassos (Zhimolokhov va vestit com ell, com un pollastre; els altres porten abrics llargs, gorres amb viseres quilomètriques i peus del 65 que els fan semblar pingüins) observen el caos que es desenvolupa a la platea.
Fins que l’última persona es cansa de jugar i surt del teatre, Slava Polunin resta assegut, immòbil, sense maquillatge, i amb una expressió de felicitat a la cara: no és fàcil veure tants adults disfrutant com nens. Paradoxalment, s’acostuma a posar Slava com a exemple de clown allunyat del pallasso de circ, quan provoca exactament el mateix que el bon circ: que els adults tornin a sentir-se nens.
Mestres de l'ofici
Jordi Jané (avui, 26/10/09)
L'august (no pas clown) Slava Polunin és un mestre dels contrastos servits amb suavitat. El seu sempre mutant espectacle (cada cop que l'he vist presenta entrades diferents) es mou entre la comèdia pallassesca, un punt controlat de tragèdia, seqüències oníriques, grans efectes i una poesia visual per al meu gust un pèl edulcorada. Contrastos coherents, si tenim en compte les confessades influències de Chaplin, Beckett i Meierhold, i, especialment, la vinculació de Polunin al Cirque du Soleil. La sàvia combinació de tot aquest material contrastant fa que el públic passi, sense ni un sol temps mort, de la tensió a l'embadaliment, del somriure tendre a la rialla franca, de la sorpresa a la participació activa, de l'alegria al desemparament. Polunin i la seva tropa dominen a la perfecció tant els tempos de l'acció com els de la pausa, i tant l'expressió corporal com la facial: per lluny que sigui l'espectador, sempre li arriba el sentiment de l'expressió d'un dit, d'uns ulls, d'una cella, el subtil moviment d'un peu. Magistral.
Tot i que l'espectacle té més de quinze anys, el nostre públic majoritari, no gaire familiaritzat amb el pallasso contemporani, agraeix en gran manera tot allò que es distanciï de l'estàndard: ¿Cómo están ustedeees?. Programant Polunin, doncs, Temporada Alta obre finestres i enriqueix el criteri del públic. Dit això, considero que el rus fa concessions que li minen dramatúrgicament la proposta. Els guàrdies civils fellinians que l'acompanyen perden tot l'inquietant misteri assolit en escena quan usen el recurs tronat de circular sobre els seients de platea buidant ampolles d'aigua sobre un públic que ho aguanta tot i que, a més, xala de valent jugant amb els immensos globus del happening final enmig d'un oceà de paper esmicolat que podria haver evitat la fallida de la paperera gironina Torras Hostench.