Entrevista

Alicia Alonso

Va interpretar El llac dels cignes per primer cop de molt, molt joveneta, l’any 1937, sent estudiant encara. Què ha significat en la seva vida aquest ballet?
Va ser el primer que vaig ballar amb un professional [Robert Belsky]. Venia dels Ballets Russos de Montecarlo i estava de vacances, però el meu professor a l’Escola de la Societat Pro-Art Musical el va convidar a fer-me de company. El primer que vaig ballar va ser amb ell, una cosa molt senzilla, del segon acte; estava molt nerviosa, em vaig adonar de seguida com ho vaig fer de malament, molt, molt malament (riures). ‘El llac...’ va ser molt important per a mi, juntament amb ‘Giselle’ són grans clàssics que demanden una tècnica i al mateix temps un estil especial, no es balla un igual que l’altre: un és un gran clàssic, l’altre, un gran romàntic... La meva versió per al BNC acaba amb un final feliç; portem fent-la des dels 60 i ja l’han incorporada moltes companyies. La retoco constantment, he tallat vàries pantomimes de l’original que no s’entenen, ho aclareixo perquè el públic d’avui ho pugui gaudir millor.

El BNC compleix sis dècades. En quin moment es troba?
És el moment d’una gran companyia, amb una efervescència gran, amb un gran futur, amb moltes ganes de crear, de ballar, el BNC és en aquests moments una companyia molt forta, molt forta, amb una fita molt ben marcada: volem mantenir els grans clàssics, continuar ballant-los, perquè són la base. Al mateix temps estem en la recerca d’alguna cosa moderna, però és difícil trobar allò que vagi d’acord amb els nostres criteris artístics i valors; que resisteix el temps, això és l’important...

És aquesta potser la crítica que alguns ballarins li fan, l’exigua presència de peces modernes.
Què és el modern, el contemporani? Perquè si m’ho poguessin explicar... el modern no és el contrari a allò bell, estètic, correcte, no. Allò modern és el que sent cadascú i vol expressar, la forma en què viu, una necessitat d’expressió artística. No es tracta de ballar modern per una sensació de venciment, de no poder conquerir les grans obres. Quan s’és molt jove no se sap el que és la recerca. Per exemple, et parlava ara dels arranjaments d’aquesta pantomima antiga clàssica: això és modern, el cos de ball actua en escena, no són ninots que esperen perquè les primeres figures moguin la història... Això és modern.

El BNC ha estat lligat, irremeiablement, a la història política de Cuba. De quina manera el nou canvi polític pot influir al Ballet?
L’any 1948 havia començat i va deixar de funcionar per discussions amb el govern, un desacord complet, complet; es va iniciar de nou amb el nostre president Castro, però sempre vam estar treballant a l’escola, mai no vam pensar que això anava a desaparèixer, sempre havia futur per a la cultura. Som part del poble de Cuba i les coses materials també ens afecten, és clar, no estem en un núvol. Els canvis? El nostre comandant en cap estarà sempre present, la vida continuarà, igual que jo tinc moltes ballarines que espero que seran la continuació. És una cura que jo he tingut: preparar la companyia per a aquesta fortalesa, per la continuïtat de l’escola cubana de ballet, tot això està preparat per continuar.

Com va sorgir en vostè el desig de ballar?
A casa meva el meu pare era militar, no hi havia res de ball (riures) i menys encara en aquella època! Doncs no ho sé, jo sé que des de ben petita la única cosa que em consolava i em distreia era que em posessin el tocadiscos. Jo em movia, t’estic parlant de ben petitona, des que vaig aprendre a caminar, a moure’m. Em posaven el disc i ja sabien que jo estava tranquil.leta, feia unes coses rares amb les mans, amb el caparró...

Com ha pogut conciliar els seus episodis de ceguera, que va patir des de molt jove, amb el ball? Molts haguessin desistit...
He après a poder fer-ho, malgrat haver una certa manca de vista, s’aprèn. Això em va inspirar anys després el que avui s’anomena el ‘psicoballet’. Maite León ho practicava a Espanya.

Vostè està molt lligada a Espanya mitjançant la Fundación Alicia Alonso, que va donar suport a la proposta de Tamara Rojo per crear el Real Ballet d’Espanya. Una proposta frustrada...
Fa quaranta anys que estem anant a Espanya. A tots aquests ballarins, Tamara Rojo, etc., la primera entitat que els va donar la possibilitat de ballar clàssic a Espanya vam ser nosaltres. Jo he lluitat pel ballet a Espanya perquè el folklore de vostès és preciós, és fort, va ser el primer que jo vaig aprendre a ballar a la meva vida, el folklore espanyol, les castanyoles, les sevillanes, les malaguenyes, els ‘fandanguillos’. Tenen bons ballarins de ballet, com és possible que no comptin amb una gran companyia, podrien tenir vàries, aquí a Cuba hi ha tres i és una illa
petitoneta... S’ha de lluitar més, suposo.

***************************

UNA CREADORA FERMA I TENAÇ
L’esdeveniment que Alicia Alonso destaca de la seva carrera, el seu record més viu, diu, és quan va agafar per primer cop una barra per començar a aprendre ballet, tinc aquesta estampa gravada en la ment tot el temps. Va debutar el 1938 (en les comèdies musicals ‘Great Lady’ i ‘Stars in your eyes’) i fins al 1995 Alicia Alonso es va mantenir en escena. Va integrar aviat les fileres del Ballet Theatre of New York i de l’American Ballet com a primera ballarina,
fins que l’any 1948 va fundar a L’Havana el Ballet Alicia Alonso (avui el BNC), que l’any 1959 rebia el suport del govern revolucionari. Des d’aleshores n’ha estat mestra, coreògrafa (encara en actiu, al juny presenta a Cuba una nova peça amb música del mestre Joaquín Rodrigo), el dirigeix i defensa amb mà de ferro, malgrat haver viscut diverses crisis (l’abandó de ballarins en gires per raons polítiques).