ARQUILLUÉ, EXTRAORDINARIO

JOAN-ANTON bENACH (LA VANGUARDIA, 17/07/10)

Casi un cuarto de siglo después de asistir al Primer amor que interpretaba en la Sala Villarroel (enero, 1986) Luis Miguel Climent, un servidor todavía recordaba al impresionante personaje de Beckett que componía ese gran actor, fundador con José Sanchis Sinisterra del teatro de Gràcia dedicado al dramaturgo irlandés: un misantrópico individuo que dinamitaba toda la literatura rosa evacuada en torno a la primera relación amorosa, a base de liarse, muy a pesar suyo, con una prostituta pegajosa y bizca. Beckett (1906-1989) fue implacable en la crueldad de su relato, Sanchis muy efectivo en la versión teatral y Climent soberbio en su actuación.

Pero he aquí que Primer amor, con la misma adaptación y en traducción catalana de Anna Soler, nos ofrece hoy la posibilidad de descubrir - cuestión de acentos, cuestión de pausas y matices-la faceta más sarcástica del personaje, añadiendo una cuota de ensañamiento al texto desalmado del autor. Y el nuevo dinamitero es un actor sencillamente extraordinario: Pere Arquillué. Véanlo sin falta ya que, además, en la Villarroel se está muy fresco y bien.

La calidad del espectáculo resultaba, como quien dice, garantizada de antemano. La creación la firman dos cerebros importantes de la manufactura espectacular como son Àlex Ollé y Miquel Górriz, responsables ambos de la dirección, a partir de una idea original de Moisés Maicas y del propio Pere Arquillué. Añadan a los cuatro nombres, el buen andamiaje textual que sostiene, tanto las adaptaciones como las obras de cosecha propia de Sanchis Sinisterra, y tendrán ante sí un producto con una acumulación de fósforo infrecuente. El programa puntualiza que "el concepte" - variante de la "idea original"-es también de Arquillué, con lo cual el actor se erige en el centro, en el pal de paller incuestionable de una de las ofertas más billantes del Grec.

Primer amor puede verse como el fragmento de una memoria de ultratumba de su protagonista. En cuanto la sala se abre al público, este, en efecto, aparece tumbado, desnudo de medio cuerpo, sobre lo que podría ser una mesa de autopsias, y de ahí no se mueve mientras se acomodan los espectadores. Empieza la función y con el cese repentino de una música ambiente, que se escucha en un crescendo agobiante, el hombre despierta de pronto y acto seguido inicia su monólogo. Dos rasgos particulares destacan en el personaje. El primero atañe a su entera motilidad. Los movimientos de Arquillué, la forma de andar, de sentarse, de mover los brazos, la acción muscular del rostro, el lenguaje ocular... todo ello se inscribe en una expresividad inquietante y original, estudiada al detalle, tan lejos de la que intentara sugerir un ser fantasmal como la que pudiera asociarse a alguna avería psíquica. Arquillué se muestra así como un pionero en explicar de qué forma podría afectarnos un regreso inopinado del otro mundo, experiencia de la que cuesta hallar antecedentes en los que inspirarse.

Y el segundo trazo singular viene dado por la imperturbabilidad del individuo al formular las protestas, las censuras, los reproches y maledicencias que recuerda dirigió a su incordiante pareja. Actor y directores, sin traicionar lo más mínimo el original beckettiano, ponen en circulación bien ostensible las abundantes dosis de humor negro que hay en el texto y cuya enorme eficacia se debe en buena medida al hieratismo riguroso del personaje resurrecto, del todo ajeno a las alegrías terrenales del respetable. Ya no es sólo una crítica antiburguesa, con sesenta años a cuestas, lo que puede interesar. De este Primer amor interesa sobre todo la lección magistral que nos brinda su protagonista. 

ARQUILLUÉ APOSTA I GUANYA

CÉSAR LÓPEZ ROSELL (EL PERIÓDICO, 17/07/10)

Un home en calçotets s'està estès sobre una freda taula de marbre blanc. Un element suspès en l'aire l'il·lumina omplint l'escena de simbolismes. Tot apunta a la imminent dissecció d'un cadàver, però aviat sortirem de dubtes. Qui és allà acabarà despertant com d'un profund somni, situat a la frontera d'Eros i Tànatos, i acabarà repassant l'íntima relació entre l'amor i la mort que ressona com un eco a Primer amor de Beckett, presentat a La Villarroel, dins el Grec.

Pere Arquillué respon amb una commovedora i magistral actuació al desafiament d'aquest intens i descarnat relat sobre l'antiromàntica trobada d'un ésser torturat amb l'amor i el sexe a partir de la seva relació amb la prostituta Lulú. L'actor extreu tota l'essència d'un text edificat sobre un humor negre i escatològic que carrega amb ironia gamberra contra la religió, l'Estat que ens persegueix i la cultura, representada per un grup de ciutadans que restauren restes fecals ressecades pel pas del temps.

Aquesta i algunes altres contundents metàfores sacsegen l'espectador. I tant les expressions que aboca l'actor com la manera desinhibida de dir-les generen rialles entre el públic, però també el desassossec que s'entreveu darrere del que calla aquest inadaptat personatge que va ser expulsat del segur hàbitat de casa seva després de la mort del seu pare. El seu és un paisatge de por que connecta amb el panorama d'incomunicació social que pateixen avui molts éssers humans.

EL CEMENTIRI, EL PARC... / Les línies senzilles i atmosfèriques de l'espai, pensat pel furer Joan Ollé i Miquel Górriz, i l'excel·lent traducció de José Sanchis Sinisterra contribueixen a crear un marc idoni per al desenvolupament de la història. Els elements sonors ajuden a recrear mentalment els espais del cementiri, el parc o la sòrdida casa de Lulú pels quals discorre l'acció.

Una de les virtuts del muntatge és que no s'excedeix ni un minut del que exigeix, i en aquest marge d'una hora i vint minuts Arquillué en té ben bé prou per omplir l'escenari amb els diferents colors emocionals tant del seu personatge com, partint de les xocants reflexions sobre la seva relació amb la dona, dels de la prostituta que el sedueix i el situa en la incomoditat d'haver d'acceptar o de rebutjar el sentiment amorós. El seu és un gran desplegament de recursos al servei de la dissecció que fa Beckett d'aquesta pertorbada ànima humana. No s'ho perdin. 

UN GRAN ASPERGER

JUAN CARLOS OLIVARES (AVUI, 27/07/10)

Si en la història del teatre hi ha un personatge diagnosticable amb la síndrome d'Asperger és el protagonista de Primer amor de Beckett. Monòleg emètic que estableix càtedra com a text antiromàntic. Les rialles que provoquen els exabruptes escatològics d'un ésser obligat a conviure amb els vius –quan prefereix els morts– parlen més d'una inconscient incomoditat que de l'humor latent en l'obra. Ens fa riure la vulgar violència amb què el personatge exclou de la seva vida la humanitat.

Però Primer amor és també la revàlida definitiva per a qualsevol actor que es posi a prova. Així es presenta Pere Arquillué, amb el suport d'Àlex Ollé i Miquel Górriz. Tots tres han subratllat la ficció d'aquesta criatura: es desperta davant l'espectador i torna a la seva letargia després de proferir l'última paraula. Atmosfera asèptica, entre sala forense i cubicle de ciència-ficció. Un mòdul rectangular il·luminat per una immisericorde llum zenital que sobrevola com un baldaquí el cos nu. Superfície que serveix tant de repòs del cadàver com per al despertar d'un clon. Vegeu Moon, de Duncan Jones.

Un ésser l'única vida possible del qual són les paraules de Beckett. Un androide dramàtic que Arquillué modula perfectament amb el seu cos, com si a cada moment s'ajustés millor el mecanisme per arribar al seu zenit i morir després amb el silenci de l'autor. Tot i que en algun instant amenaci la seva impecable interpretació el fantasma de Forrest Gump, Arquillué acaba per convèncer amb una construcció del personatge que subratlla la distància, la manca d'empatia. El repte de submergir-se en la nul·litat emocional com entrar en una fossa sèptica per doctorar un gran actor.