BOLÍVAR EN CLAU COLOMBIANA

MAURICIO BERNAL (EL PERIÓDICO, 02/07/10)

Hi havia una tendència a la divisió en l'ovació que dimarts el públic del Grec va dedicar al Teatre Malandro, la companyia suïssa fundada fa dues dècades pel colombià Omar Porras que va passar pel festival barceloní amb un muntatge concebut per a l'any del Bicentenari; el de les independències, s'entén. La divisió era d'origen: aplaudien d'allò més els colombians, i en general els llatinoamericans (que n'hi havia molts), alguns dempeus, és a dir, rendits, mentre que la concurrència local (amb amplis sectors, això sí, on regnava l'excepció), deixava anar uns lleus aplaudiments abans d'anar-se'n.

No és només la capacitat d'emocionar la vara que mesura qualsevol obra d'art, almenys les que apunten alt, sinó la universalitat, i segons el que es va veure al Grec, a Bolívar: fragmentos de un sueño li falta el segon atribut. O això o el públic català no estava per a discursos patriòtics en plena ressaca de la sentència de l'Estatut. No n'hi va haver prou amb detalls irreprotxables com ara l'ús de de l'escenari, o la creació d'atmosferes precises a partir del mínim recurs, o el lloable treball dels actors no professionals reclutats per a l'ocasió; per no parlar del mateix Porras, omnipresent a l'amfiteatre, o de la tasca destacable del seu adlàter a l'escenari, l'actor Carlos Gutiérrez.

Perquè, potser, hi ha un excés de folklore colombià. Potser el públic local no entén, i en conseqüència no s'immuta, davant les escenes musicals fabricades sobre peces de la cultura llanera, d'una banda, i vallenata, de l'altra, més que justificades, en qualsevol cas, des del punt de vista del periple de Bolívar: van ser Los Llanos l'escenari fundacional de la gesta llibertadora, i va ser el litoral Carib, terra vallenata, el que el va veure morir.

PARÒDIA DE FERRAN VII / Fidel al títol de l'obra, el guió de William Ospina està fet de fragments, trossos que intenten recrear i aterrar la figura gairebé mitològica del Libertador, transportar-la –i fer-ho en clau colombiana– al segle del Bicentenari. En clau colombiana: l'incomprès Porras ho devia comprendre quan tot el teatre va esclatar en riallades davant de la paròdia de Ferran VII. Estava a l'abast de tothom. 

EL MATATALENTS

FRANCESC MASSIPO (AVUI, 02/07/10)

No hi ha crim més vil que el de Saturn devorant els seus fills. És el conflicte clau de La gavina: la mare, actriu de renom, sent un desdeny cruel envers el fill a qui ridiculitza sense pietat, mentre que el seu amant, un escriptor d'èxit, sedueix l'estimada del noi i li ofega el talent. Les aspiracions vitals i artístiques dels més joves són arruïnades pel menyspreu dels seus mentors, amb aquella gratuïtat del mal que desbarata les millors capacitats. David Selvas, en la primera direcció escènica que li coneixem, evoca la manera de fer de Frank Castorf, amb projecció de filmacions en directe sobre les parets i micros arran de boca, així com de Daniel Veronese (Un hombre que se ahoga...), amb mobles de plàstic o una taula de ping-pong com a escriptori, però amb una cuina impecable on es couen crispetes al microones que fan olor a sala de cinema. En canvi, no aconsegueix la intensitat actoral i la impetuosa força d'aquests referents. El carrusel de personatges que giravolten per l'escena com un mosquer a l'entorn de la merda, van i vénen amb desigual fortuna interpretativa. Hi excel·leix Rosa Renom en el paper d'Irina, la mare despectiva que trepitja sense miraments un fill ploramiques i tou (Biel Duran), o Josep Julien en el rol del literat barrut i engalipaire, o Maria Rodríguez com a infeliç i escantellada Masha que, com sa mare, estima la persona equivocada.

La versió que el dramaturg anglès Martin Crimp ha fet del clàssic té la virtut de traçar amb claredat les línies mestres de la peça. L'actualització, però, grinyola una mica: els diàlegs de Txékhov sempre resulten d'una rotunda vigència i no li calen subratllats, tot i que hi ha cants ben divertits amb el coix que converteix la crossa en saxo. 

CHEJOV Y EL FUEGO CRUZADO

JOAN-ANTON BENACH (LA VANGUARDIA, 30/06/10)

La vez primera que pudo escucharse entre nosotros la voz dramática de Martin Crimp (Kent, 1956) fue en la temporada 2004-05 en la Sala Beckett, cuando Toni Casares dirigió The country (El camp), una obra que tenía cierto aroma chejoviano. Se hablaba en ella de unos personajes cuyas expectativas se estrellaban contra unas muy inciertas posibilidades de ser alcanzadas. ¿No es esta acaso una de las ideas que atraviesa obsesivamente el mejor teatro de Chejov? ¿Y no es cierto, asimismo, que en La gavina se plantea como en ninguna otra un intrincado cruce de frustraciones?

Tras enfrentarse con éxito a El virus, Pasolini: Who is P? y a True west de Sam Shepard, Selvas afronta La gavina de Chejov/ Crimp como un difícil doctorado en dirección. Poner en solfa escénica la acumulación de conflictos y caracteres psicológicos que se dan en la obra no está al alcance de cualquiera. Y lo cierto es que el popular actor logra, creo, muy buena nota levantando un texto cuya versión ha consistido en recortar algunos fragmentos - de los monólogos poco creíbles, entre ellos- y trasladarlo a una época actual.

La manipulación de Martin Crimp no ha reducido ni suavizado los problemas y enconos que alimentan las turbulencias obsesivas de los personajes. Justamente, el vigor dramático de La gavina se halla en la singularidad de unos deseos insatisfechos, de unas heridas interiores que sirven de munición para un fuego cruzado del que sólo se salva el Doctor Dorn. La conflictividad de la obra es un sofisticado aparato de relojería que reclama una mecánica puntillosa. Sin duda, el rodaje del espectáculo habrá de mejorar el tono de los diálogos y la magnitud de los silencios. También una mejor percepción del tiempo que pasa, con su morosidad y espesura, arrastrando las pesadas cavilaciones de unas criaturas insatisfechas. Por lo demás, la exhibición inicial de la videoproyección (para que se vea la modernez de la versión) debería ser menos ostensible y tópica y pediría que para alcanzar la fama como autor dramático, Kòstia manejara un ordenador y no un miserable bolígrafo.

En el excelente reparto destaca poderosamente la gran actriz Rosa Renom. Junto al suyo debe subrayarse el buen trabajo de Andreu Benito, Josep Julien, Jacob Torres, Alba Sanmartí, Manel Sans... Chejov y Crimp aplaudirían gustosos.

Txékhov emergeix per sobre de tot

CÉSAR LÓPEZ ROSELL (EL PERIÓDICO, 28/06/10)

¿Una aposta massa atrevida? David Selvas ha jugat fort enfrontant-se en el seu primer muntatge de gran format a La gavina, de Txékhov. L'actor, ara en tasques de direcció, assumeix riscos calculats, ja que la seva posada en escena de La Villarroel parteix de l'adaptació de l'obra feta per Martin Crimp, que situava el relat als anys 40 mentre que l'actual ho fa en el context contemporani, però mantenint l'essència de la peça.

Selvas s'ha basat en referències pròximes, a més de la de Crimp, per activar la seva proposta. Ha vist els últims muntatges de Veronese sobre l'autor i ha intentat imprimir el vitalista ritme interpretatiu i la naturalitat i el component emotiu que els actors argentins aporten en aquestes obres. I ha trobat en la col·laboració de Nao Albet i Marcel Borràs la inspiració per desenvolupar la part més gamberra de la producció: les accions de l'obra del transgressor Kostia (un turmentat Biel Duran) que aquest representa per cridar l'atenció de la seva mare, i antiga diva del teatre, Irina (una Rosa Renom estupenda en la seva excentricitat), més pendent del seu ego i del seu amant que no pas del seu fill, a qui continua ignorant.

En aquestes escenes hi participa Nina (Alba Sanmartí), una adolescent decidida a ser actriu i que acaba sent víctima de la seva atracció fatal per l'escriptor Trigorin (un sempre mesurat Josep Julien), davant la desesperació de Kostia. Aquesta part del muntatge és la menys encertada, ja que trenca el seu equilibri, encara que intenti mostrar el conflicte artístic entre la novetat i la caducitat.

APROXIMACIÓ ATREVIDA / La realitat és que la força del text de Txékhov domina sobre qualsevol llicència, evidenciada també en la traducció, i el focus de l'espectador es dirigeix als conflictes de personatges que busquen el seu camí més en els somnis que en la realitat. Selvas aconsegueix, dins de la seva irregular proposta, mantenir el clímax gràcies a la implicació del repartiment. A més dels citats, cal destacar Andreu Benito (doctor Eugeny Dom) i Manel Sans, en el paper del malalt i torturat exfuncionari. Norbert Ibero, Tilda Espluga, Maria Rodríguez i Jacob Torres compleixen amb la seva aportació en una producció desenvolupada en una casa-garatge, amb la cuina com a epicentre del cosmos d'aquesta valenta aproximació al tantes vegades revisitat Txékhov.