14 de maig de 2010, 10:21
Lluny de Nuuk
Teatre Nacional de Catalunya. Sala Tallers
Un inquietant retrat familiar
JOSÉ CARLOS SORRIBES (eL PERIÓDICO, 14/05/10)
¿Un Festen a la catalana? És inevitable plantejar-se la qüestió abans de veure Lluny de Nuuk a la Sala Tallers del TNC. L’exitosa pel·lícula de Thomas Vinterberg té un punt de partida semblant al de l’obra de Pere Riera (Canet de Mar, 1974). L’acció també se situa en una reunió familiar per a una celebració, en aquest cas el casament de la filla del patriarca d’una família industrial de classe alta. La convocatòria, igual que passa al film, és el vehicle per aixecar les alfombres del costat fosc del clan però les connotacions i la factura són molt diferents.
L’excel·lent escriptura de concepció clàssica de l’autor és la primera arma d’aquest muntatge. El mateix Riera el dirigeix modulant l’ascendent intensitat del drama que alleuja amb oportuns cops d’humor. L’aposta coral que implica narrar el món d’una auca familiar tan singular li permet, a més, aprofitar al màxim el brillant repartiment.
Els preparatius per al casament del començament despisten l’espectador al situar-lo en l’òrbita de la comèdia. És un dia per al retrobament feliç, però un fet inesperat fa que canviï bruscament el rumb de la història. Surten a la llum secrets inconfessables i apareixen les lluites de poder familiar, les conseqüències d’una educació basada en l’autoritarisme i la violència i el paper de submissió de la dona en un món masclista. Tot un catàleg per a la reflexió.
EFECTIVA ESTRUCTURA / A simple vista és un tema recurrent, però l’efectiva estructura narrativa, amb orquestrats moviments corals a vegades passats de voltes, aconsegueix que la tensió augmenti a mesura que avança la funció. Però, per si alguna de les accions plantejades per Riera per mantenir el clímax se li escapa de les mans, ja té la implicada resposta d’aquesta ben acoblada companyia per restablir l’ordre.
Un final obert, amb una poètica al·lusió del paradís de Nuuk, tanca aquest aclamat muntatge. La funció gira al voltant de Jordi Banacolocha, un gran patriarca. Àngels Poch és la misteriosa tieta i Lluís Villanueva (Max), Joan Negrié (Àlex), Òscar Castellví (David) i Rosa Boladeras (Elsa) encarnen els fills. Míriam Iscla encaixa amb el perfil de l’ex de Max, David Vert broda l’inquietant exempleat i Anna Moliner recrea la bleda nòvia de l’eixelebrat Àlex. Tots estan a l’altura d’aquesta obra, la millor de les presentades al T6 i una de les destacades de nova autoria catalana dels últims anys.