0 comentaris | |

Carles Martínez

La clau Pinter

TRES DESERTS
A Alaska, la vida d’una noia queda aturada entre l’inici de la Primera Guerra Mundial i el final de la Segona a causa d’una estranya malaltia. Durant trenta anys, però, ha fet una vida subterrània, interior. Finalment, es desperta gràcies a un metge amb una història també oculta. El tema de la incomunicació està tractat a partir d’aquesta congelació. En la segona peça, Victoria Station, veiem dues solituds: l’empleat d’una central de taxis de Londres i un taxista pirat. I Nit és una petita joia que narra les dificultats d’una parella per recordar com es va conèixer. És la crisi d’un matrimoni explicada en set minuts amb un petit esquema d’alta comèdia.

SEGUINT LES PISTES DEL NOBEL
Harold Pinter juga amb l’ambigüitat: el més terrible no és el que es diu, sinó el que no es diu. Sovint has de passar a la següent frase per saber què vol dir l’anterior, els personatges repeteixen coses perquè no s’han entès. El llenguatge pot ser desesperant precisament perquè no hi ha manera de sortir de la incomunicació de què parlàvem. És un teatre que es pot ventilar des del naturalisme perquè està tot estilitzat, abstret. Com a actor et trobes davant del plànol d’un tresor que demana un treball d’aprofundiment gran i lent perquè tot flueixi i sembli espontani, quan realment és una partitura meticulosa. D’altra banda, Pinter no és psicologista i no te’l pots prendre gaire seriosament, perquè juga amb un sentit de l’humor distanciat, amb molt de sarcasme.

ACTOR DE CARÀCTER
La responsabilitat que té un paper protagònic és indiscutible, però els papers episòdics, característics o secundaris requereixen un treball fortíssim. Com en un concert d’una filharmònica, quan entra un violí de suport, te la jugues perquè tens quatre notes per explicar tota una vida. No tens gaires compassos per repenjar- t’hi i t’obliga a fer un treball de mesura fortíssim. I ja no dic res si a més de poca intervenció tens poc text. Llavors el treball es multiplica perquè gairebé sempre la paraula és conseqüència del teu estat físic, de la teva mirada, de si pots suggerir alguna cosa.

VIS CÒMICA
M’afalaga tenir un vessant que cau simpàtic o resulta divertit, però no em considero un actor còmic. Suposo que en un moment determinat se’m va demanar que fes riure i no va sortir malament del tot. Però també he pogut treballar materials dramàtics tractats en clau còmica. Requereix molta mesura perquè la gran comèdia, moltes vegades, és un emmascarament d’una situació dramàtica o tràgica. M’agraden les obres de base lleugera però amb elements densos al darrere, com Bernard Shaw. O Shakespeare, per descomptat.

Sílvia González

Imprimir article Enviar a un amic Dimensió lletra Gran Petita