Espectacles de màgia

Ciència aplicada

En el seu llibre Mi visión del mundo, Albert Einstein deia que l’experiència més bonica que podem viure és el misteri, segons ell, una emoció que et situa entre l’art i la ciència. De fet, les meravelles que al llarg de la història de la màgia han sorprès el públic tenen el coneixement científic com a premissa fonamental. L’exposició del Cosmocaixa ens demostra que no hi ha res sobrenatural i que la nostra capacitat sensorial és el quid de la qüestió.

L’Habitació d’Ames.

TOT RESIDEIX EN LA MENT
L’escriptor i científic Arthur C. Clarke va dir que una tecnologia suficientment avançada no es pot distingir de la màgia. Al llarg de la història, els grans il·lusionistes han atresorat un important coneixement de la ciència que han aplicat després als seus jocs. Sembla que violin les lleis de la natura quan, en realitat, saben molt bé què passa dins del nostre cap. L’ull humà reté una imatge fins i tot quan l’estímul de llum ha desaparegut. En aquest principi es basa el zoòtrop, un aparell antecedent directe del cinema desenvolupat el 1834 pel matemàtic W. G. Horner, i que ens dóna la benvinguda a la mostra. És un dels exemples que il·lustren que la realitat és una construcció del cervell a partir no només del que perceben els sentits, que és limitat, sinó també de la nostra experiència. Aquesta fina escletxa és la que aprofiten els mags per presentar com a reals fets que són poc probables.

A Abracadabra, il·lusionisme i ciència ens podem posar uns cascos per jugar amb diverses il·lusions auditives: una determinada música pot fer que una plàcida imatge del mar ens sembli perillosa; l’efecte estèreo ens situa els sorolls en la distància, com en el cas de l’experiment d’El barber, i l’Efecte McGurk ens demostra que el que sentim canvia si tenim els ulls oberts o tancats. També podem entrar en la sorprenent Habitació d’Ames on, mitjançant un truc de perspectiva, veurem com una persona creix o s’empetiteix segons on es col·loqui; podem intentar desxifrar les escales impossibles de l’artista gràfic Escher; podem comprovar la sensació de moviment d’una imatge només amb l’aplicació de llum, o podem descuidar el que passa al fons quan estem comptant el número de pilotes que boten.

Levitació.

L'escala d'Escher.

MAGS O CIENTÍFICS?
E.G. Robertson havia sentit dir que Arquímedes va aconseguir cremar els vaixells enemics que assetjaven Siracusa amb el reflex d’un mirall. El potencial militar de l’aparell que el jove físic belga va dissenyar emulant el filòsof grec no va acabar de convèncer les autoritats, però els seus coneixements d’òptica van tenir ressò. L’any 1797, Robertson va astorar el públic reunit en el Convent dels Caputxins de París amb el seu show Fantasmagoria, en què apareixien esperits. Les aparicions eren fruit d’un instrument òptic que havia inventat un monjo jesuïta un segle i mig abans i que ell havia millorat durant una dècada de treball. La llanterna màgica de Robertson, el microscopi solar de Gustavus Katterfelto o el ciclorama de Joseph Vanek eren invents òptics que es mostraven al públic en exhibicions que unien els descobriments de la ciència amb l’art de l’escena. Els mags s’han servit de la ciència per distreure el públic, però en la recerca de nous entreteniments també l’han feta avançar. Hi juga un paper fonamental el fet que molts d’ells havien estat professors abans de dedicar-se al show business.

El zootrop.

Va haver-hi un temps en què les meravelles automàtiques van ser tot un èxit, com l’atracció que produïa líquids de tota mena que va mostrar l’enginyer Henry Winstanley al Water Theatre de Picadilly l’any 1606, o els cèlebres autòmats, com el jugador d’escacs de Jacques Vaucanson, que va arribar a mantenir una partida amb Napoleó. El públic adorava aquests sofisticats enginys, tot i que no sabia tota la veritat sobre el seu funcionament... Jean Eugéne Robert-Houdin, el rellotger que va convertir-se en pare de la màgia moderna, va ser pioner en l’aplicació dels principis elèctrics en el món de l’espectacle. Els seus experiments fins i tot van rebre el favor dels jutges de les grans exposicions parisenques, que el van esperonar a invertir el seu talent en quelcom “més productiu i seriós” que les celebrades Soirées Fantastiques. Al llibre Magia y física recreativa, Robert-Houdin recull explicacions tècniques succintament il·lustrades de jocs com el del cofre que esdevenia lleuger o pesant gràcies a l’accionament elèctric d’un imant artificial, el joc dels espectres intangibles per mitjà d’un joc de vidres, o el tambor que toca tot sol utilitzant un vibrador de la Rive. Per il·luminar cent espelmes a partir d’un tret de pistola només s’ha d’aplicar una experiència física com l’eslavó elèctric, i per aconseguir foc vermell, una fórmula química determinada. Al Cosmocaixa podem veure com el cap d’una persona passa a formar part del cos d’una aranya. Houdin ho explicava en el seu llibre: havia estat un invent de Thomas W. Tobin, un científic del Royal Polytechnic Institution de Londres, espai que havia obert les seves portes el 1838 per proporcionar coneixements científics aplicats i mostrar-los al públic i d’on van sortir importants experiments acústics i de transmissió mecànica.

Anella atrapada en una cadena.

Els jutges d’aquelles mostres, paradigma del progrés, s’equivocaven, perquè la inventiva dels il·lusionistes no va ser un mer divertimento. Houdin va ser el primer a instal·lar en el seu domicili una alarma antirobatori. A ell també li devem l’invent del rellotge amb alarma que ens desperta cada matí. Garnerin va inventar el primer paracaigudes, Katterfelto va patentar els llumins de fòsfor, Maskelyne va treballar en un aparell mecànic per comptar els passatgers als autobusos i en el que ara coneixem com les màquines de vending amb monedes, Georges Méliès va inventar el cinema. I no oblidem les aplicacions sobre les taules que Humphry Davy feu de l’òxid de nitrogen, conegut com el “gas del riure”.

Fantasmagories.

FINALITATS IL·LÍCITES
“No us deixeu enganyar, és un truc”, deien les banderoles penjades en alguns carrers de Barcelona durant un temps, per alertar els turistes de les activitats dels típics trilers que abunden a les Rambles. Ara, com s’ho fan per ensarronar la gent? Descobrir-ho és un experiment només apte per a les ments més àgils. De fet, el truc és tan antic com la història. La tomba de Hassan en l’Egipte, de vora l’any 2.500 A. C., conté un testimoni en forma de pintura. Còmplices o innocents és l’àmbit de l’exposició que recull exemples de tècniques aplicades amb finalitats fraudulentes.

En l’antiguitat, els sacerdots s’iniciaven en els coneixements d’hidràulica, òptica i acústica, que utilitzaven després per demostrar l’existència de les divinitats. Escriptors com Ciceró, Plini o Livi testifiquen aparicions de déus als temples. Un tractat de pneumàtica atribuït a Heró d’Alexandria contenia els secrets de grans misteris com l’obertura automàtica de les portes d’un temple –atribuïda a una rudimentària màquina de vapor– o l’aparició d’ens sobrenaturals –gràcies als jocs de miralls–. A les ruïnes d’algun temple a Itàlia fins i tot s’han descobert cambres ocultes de control sonor. Els grans il·lusionistes de l’època moderna van fer treballar molt la ploma per explicar les seves experiències o per desemmascarar d’altres rivals, però també hi ha hagut volums que han servit per diluir la idea de la intervenció diabòlica en la màgia. The Discoverie of Witchcraft, de Reginald Scot, va ser vital en aquest sentit. Era l’any 1584, i l’església perseguia els professionals dels antiquíssims trucs de mutilació o decapitació com a intermediaris de les forces fosques de l’infern.

Joc de perspectiva.

Tres anous i una boleta.

Sílvia González

---