Una discreta pelea

Joan-Anton Benach (La Vanguardia, 27/02/10)

En cuanto Descartes apagó la otra noche el cirio que había iluminado el último tramo de su entrevista con Pascal, por encima de los aplausos de la concurrencia se oyeron algunos bravos que trataban de aproximar la gran expectación que suele suscitar Josep Maria Flotats a los resultados de su último espectáculo, que la mayoría, sospecho, esperábamos bastante más brillantes. Si ante una comedia breve y divertida se hablaba en otro tiempo de un juguete cómico,ante El encuentro de Descartes con Pascal joven cabe hablar de un juguete dialéctico cuyo arquetipo sería una controversia amistosa, poco dilatada y nada profunda, y que alcanzaría su desiderátum logrando que cada espectador hiciera suyas las tesis de uno u otro contrincante.

Jean-Claude Brisville (Bois-Colombes, 1922) se complace en elaborar confrontaciones históricas fundamentadas y ello, sin duda, aleja la posibilidad de aquellas adhesiones del respetable a los personajes litigantes. Sin embargo, en la discusión entre los dos más grandes pensadores europeos del siglo XVII, las mayores simpatías sólo puede levantarlas el racionalista y mundanal Descartes/ Flotats discutiendo desde una sabia y benevolente madurez con un Pascal/ Triola de 24 años. El físico y matemático, famoso ya aesa tierna edad, cuyas prodigiosas aptitudes filosóficas se demostrarían en sus Pensamientos,abrazaba por entonces una fe granítica. La voluntad del hombre, creía Pascal, con los jansenistas, está supeditada a la gracia divina.

Sobre el escenario y en la disputa imaginada por Brisville, René Descartes se lleva el gato al agua frente a un Blaise Pascal que acaba desprovisto de argumentos. Y en la ficción gana también el primero, no sólo por lo que dice sino también por cómo lo dice. Yo creo que Flotats se ha autodirigido con suficiente acierto, ha ocultado tanto como ha podido su antigua entonación afrancesada y su frecuente gestualidad desmedida acaba encajando muy bien con el irónico y renqueante autor del Discurso del Método gozosamente reconciliado con la existencia.

De Albert Triola, en cambio, el director no consigue que brillen sus mejores cualidades. Conocemos del actor trabajos harto más completos y convincentes - en Tornar a casa de Pinter que dirigió Madico, en La Orestiada de O´Neill dirigida por Gas...-que permitían esperar de El encuentro... presentado en el Lliure, una pareja, no exactamente simétrica, pero sí mucho más equilibrada.

Ahora y aquí, la indudable autoridad con que Flotats encarna la figura de Descartes parece ensombrecer con desmesura la actuación de su oponente, empujado a actitudes vacilantes, desconcertadas, poco coherentes - un desastre, el repentino ataque de dolor del personaje-,más allá de la timidez lógica con que Pascal, se supone, debió abordar la situación.

A muchos nos consta que, en otros dúos teatrales, Flotats ha conquistado niveles difícilmente superables. Per un sí o per un no de Nathalie Sarraute, por ejemplo, con Juanjo Puigcorbé y que dirigió Simone Benmussa en el Poliorama (1986). O Tot assajant Dom Juan de Lous Jouvet y Brigitte Jacques, con Mercè Pons y que dirigió él mismo (1993), espectáculo de una calidad extraordinaria. El juguete dialéctico en el que se entretienen Flotats y Triola no añade, en cambio, ningún mérito a la fenomenal carrera del gran actor y director catalán.

Flotats «exòtic»

JORDI BORDES (El Punt, 27/02/10)

Josep Maria Flotats i Albert Triola són Descartes i Pascal jove, respectivament, al Teatre Lliure, dos personatges que va idear fa una dècada Jean-Claude Brisville. El text va haver d'esperar a la tauleta de nit que l'actor i director madurés (guanyés l'edat que inspirava el prudent científic a El encuentro de Descartes con Pascal joven). Des de dimecres i fins al 21 de març representen l'obra a la Sala Fabià Puigserver. És el segon cop que Flotats actua al Lliure. En feia 32 que no hi posava els peus. L'última vegada ho va fer encarant La vida del rei Eduard II d'Anglaterra, de Christopher Marlowe, sota la direcció de Lluís Pasqual, a la venerada sala de Gràcia. El personatge de Descartes ofereix una rèplica eloqüent a Flotats. Descartes no vol anar a París perquè se sent com un animal exòtic al qual tothom vol anar a visitar. La imatge no podria definir millor la situació que Flotats encara respira a Barcelona, una dècada llarga després de la tempesta mediàtica més sonada al teatre.

La rebuda de l'inqüestionable actor català de la comédie al Lliure va ser de catifa vermella, però no pas de retorn d'un fill pròdig. Perquè la casa de la qual va sortir malparat és el TNC. En l'estrena, el públic el va aplaudir amb una certa estima. Hi volia ser per esperonar-lo, però no es va atrevir a obrir-li els braços per acollir-lo a la família. Això ja són figues d'un altre paner.

Flotats juga amb un Descartes empàtic, tolerant, que evita els conflictes amb la religió i amb el poder absolut del monarca. I desplega tota la seva gamma de grisos davant la demanda generosa i alhora suïcida del jove Pascal. Segurament, al públic li sobra la història dels jansenians, de la Royal Court, i de la fe sense concessions d'aquest científic que sent que la ciència el separa de més d'una salvació que creu inabastable (només el dolor físic el redimeix). És un personatge que difícilment té credibilitat a ulls dels espectadors d'avui, però que els ulls vidriosos, malaltissos, de Triola, aconsegueixen corprendre. Diu Flotats que si l'edat li ho hagués permès, hauria disfrutat fent de Pascal jove, amb aquella radicalitat. Com quan va dir prou en la inauguració del TNC. No, Flotats es mou bé, amb una intel·ligència lúdica del si penso, existeixo. Transforma el seu lema vital en una fórmula per evitar mals. I els punts d'enuig els soluciona amb lleus cops de puny o puntades de peu amagades. Si fa dos anys semblava que la gestualitat oberta de Flotats es tancava per oferir un cruel Stalin, ara l'actor sap amagar un altre cop el seu gust per projectar la veu a l'hora de presentar un personatge intel·ligent però curós de no expressar massa obertament el seu pensament.

Aquest país petit té un problema. És terra d'energies que projecta grans creadors, però que, puntualment, els expulsa. Josep Maria Flotats va tornar a Barcelona quan se li va proposar dirigir el Teatre Nacional de Catalunya, que es volia construir a les Glòries de Barcelona. Se li va prometre una llibertat, probablement desmesurada. Poc abans de l'estrena, se li va exigir una quota de companyies al TNC que ell es va negar a acceptar.

Flotats mou pesos pesants en les rodes de premsa. La seva carrera s'ho val. Però, en realitat, l'entrevista serveix per saber, lamentablement, què pensa del TNC. Deia fa uns dies que no hi ha tornat mai més. Que no se li ha acudit res que s'hi pogués representar. No és cert. El encuentro de Descartes con Pascal joven lluiria molt més a la Sala Petita. A la Fabià Puigserver es perd amb una boca oberta massa àmplia. Diu Flotats que no hi va mai, a les Glòries, que no és un lloc bonic per passejar-hi. Igual que Descartes: al seu París li retreu les olors.

Raó? Passió? Malson!

francesc Massip (Avui, 26/02/10)

A Josep M. Flotats, que protagonitza, versiona i dirigeix El encuentro de Descartes con Pascal joven i a més té cura de l'espai escènic i el vestuari, només li falta escriure. Segur que, si ho hagués fet, hauria bastit uns diàlegs més esmolats que els de Brisville i hauria dibuixat uns personatges menys maniqueus. Un bon caràcter literari no pot acaparar totes les virtuts o tots els defectes. És en la justa dosi de virtuts i defectes on s'acomoda la versemblança i on resideix la naturalitat, perquè la condició humana és pastada així. Després de gaudir de les espurnejants rèpliques d'Eric-Emmanuel Schmitt entre Diderot i la seva pintora de cambra, les que Brisville posa en boca de Descartes i Pascal ens resulten mancades de lluentor. Un to mat que afecta la dicció i la interpretació i que embolcalla l'espectacle amb les teranyines del badall.

Flotats interpreta Descartes, que concentra el discurs més atractiu i modern. A Albert Triola li toca la part menys agraïda, un joveníssim Pascal a mercè d'un abrandament religiós que des del primer moment se'ns fa antipàtic pel seu fanatisme, amb unes fatigants i febles invectives contra el madur filòsof. El combat verbal és tan desigual que tota la intel·ligència emana de Descartes mentre que Pascal és com un obcecat aprenent d'inquisidor. Triola es convulsiona en la cotilla d'aquest rol disminuït i es limita a fer pessigolles a la raó cartesiana. Flotats es recrea, amb complaença, en aquesta aclaparadora superioritat i exhibeix un minuciós ventall de ganyotes i contorsions vocals que de tant subratllar acaben marcant un séc en la preclara ment del personatge.

Dit això, els fans de l'actor confirmaran sens dubte les seves expectatives gràcies a un muntatge que té la virtut de durar menys d'una hora.

Flotats domina la funció d’‘El encuentro de Descartes con Pascal joven’

CÉSAR LÓPEZ ROSELL (El Periódico, 26/02/10)

Josep Maria Flotats, en estat pur. Dominador de la dicció i dels silencis, de la pausa i de l’agitació, el mestre ha tornat al Teatre Lliure 32 anys després amb El encuentro de Descartes con Pascal joven, de Jean-Claude Brisville i, encara que ho ha fet acompanyat per Albert Triola, els focus d’aquest muntatge estrenat fa un any al Teatro Español de Madrid recauen sobre ell.
El conflicte entre la raó i la fe, entre el pensament racionalista i l’integrista d’aquesta peça de l’autor francès, dirigida pel mateix Flotats, li va com l’anell al dit per desenvolupar el seu repertori interpretatiu i fer-ho, a més a més, amb una energia i convicció inusuals.

PERSONATGE I ACTOR

Ell és Descartes i, sobretot, ens ho transmet fins al punt que acabem veient el personatge abans que l’actor. Utilitza un discurs carregat d’humanisme i aferrat a l’amor per la vida i a la ciència com a instrument per millorar-la de l’autor d’El discurs del mètode. Irònic i captivador, juga amb el vent escènic a favor en aquest enfrontament de dos pensaments i formes d’entendre l’existència que són diametralment oposats.

Triola és Pascal, un inquisidor dominat per les idees jansenistes que porten a arruïnar la vida d’un home bo que havia salvat la vida de Descartes. El jove geni inventor de la pascalina, la primera calculadora mecànica precursora dels computadors, està immers en una crisi existencial. Creu que la ciència no li serveix per arribar a Déu i busca el seu camí en el vessant teològic, però la fe fonamentalista que professa tampoc l’allibera de l’angoixa. El seu és un perfil marcat per aquest passatge existencial, que no aventura encara la lucidesa del filòsof de Los pensamientos.
La sang dialèctica no arriba al riu. Brisville s’ha imaginat com podia haver estat l’única trobada que van tenir en vida, el 1647, els dos pensadors. Descartes, que tenia llavors 51 anys, mostra la saviesa i maduresa del seu ideari racionalista que uneix moral i lògica. Pascal és, als 24 anys, un jove turmentat i obsessionat per les seves idees. Un personatge més limitat a la seva ubicació temporal i per això de menys lluïment, en què l’entregat Triola es descontrola una mica.

AROMA DE LA COMÉDIE FRANÇAISE

Flota en la funció l’aroma de la Comédie Française, tot i que això està adossat a l’ADN del gran actor que és Flotats, en un dels papers més sòlids i més ben modulats de la seva última etapa.
Dues cadires, una taula, uns lligalls, una gran espelma, un banc i un fons que dibuixa el claustre del monestir parisenc on es va produir la trobada conformen, juntament amb una tènue il·luminació d’Albert Faura, una senzilla estructura escenogràfica. Suficient per acompanyar una funció que, per la càrrega filosòfica, seria difícil d’imaginar sense aquest gran intèrpret i director, que aplica també com Descartes l’infal·lible discurs del seu mètode.