8 de febrer de 2010, 09:00
En Emergència
La Corporació
Des de la mordacitat
Ha decidit rodejar-se de tot el que forma part del teatre comercial per subvertir-ne la forma i assenyalar irònicament el lloc que no ocupa en l’establishment escènic del país. Busca una nova manera de dir les coses que no se solen dir a les sales convencionals i està convençuda que la millor manera de fer-ho és amb enginy. La Corporació és la particular fàbrica d’excessos de Marta Galán.
Investigar nous paradigmes escènics: Marta Galán trenca motllos al crear superproduccions de tall experimental.
Vulnerables, efímers, no resolts, performàtics, socialment permeables, subversors de les formes teatrals establertes i molt irònics. Així volen ser els espectacles que s’han presentat fins ara a la Nau Ivanow sota el paraigua de La Corporació. Marta Galán està al capdavant d’aquest projecte de creació del qual ens parla: des de la necessitat de reflexionar sobre el present, busco una impressió poètica que colpeixi. Per la seva característica presencial, el directe té un gran potencial com a espai de reflexió assembleari i jo treballo des de la consciència que es pot construir un discurs potent que qüestioni tant les estructures socials com el llenguatge amb què s’està treballant. Galán s’atura a reflexionar sobre aquest darrer punt citant el pintor Francis Bacon quan diu que sap què vol fer però no com dur-ho a terme. Es tracta d’investigar nous paradigmes escènics de representació, noves formes, un llenguatge postdramàtic, sense història. El teatre hauria de fer seu aquest revulsiu artístic i social que l’art contemporani ja va incorporar fa més d’un segle. Va haver-hi una crisi de la representació, un Kantor, un Living Theatre, però l’escena no el fa seu de forma permanent perquè es la més conservadora de les arts; ara ja és una indústria i és molt més rendible seguir el mainstream.
CRÍTICA CONSTRUCTIVA
Amb una llarga trajectòria, Galán sap que les condicions del sistema escènic fan inviable i precaritzen l’experimentació a Catalunya. Les arestes del tema són moltes, però totes conflueixen en un mateix punt: no s’aposta realment pels investigadors de nous llenguatges. Les restriccions arriben per la via de la producció i exhibició.
MARTA GALÁN SUBVERTEIX AMB IRONIA LES FORMES TEATRALS ESTABLERTES
La temptació de deixar-se emportar pel pessimisme no és tan forta, però, com les ganes de treballar: juntament amb Juan Navarro –en l’actualitat, altres compromisos professionals l’han desvinculat del projecte–, Marta Galán va decidir muntar una base d’operacions a la Nau Ivanow per produir els seus muntatges, amb una sèrie de consignes carregades d’ironia. Ens interessava treballar amb tot allò que poguéssim arribar a imaginar i que mai no podem tenir. D’aquí va sorgir la idea de superproducció. Explica com juguen amb aquest concepte i amb tot el que posa en joc: cos de ball, vestits espectaculars, efectes especials, textos reconeixibles d’autors reconeixibles... Són elements sensacionals que donen una espectacularitat visual però buida i fràgil i que també serveixen per reflexionar sobre la societat de l’espectacle de la qual va parlar Guy Debord i que continua vigent. Així, el cor es un grup d’avis que canten bastant malament però que son tremendament emotius; el cos de ball, uns joves que estan aprenent hip-hop... Pel seu gran format escènic i el nombre de gent implicada, les produccions són irrepetibles i econòmicament no rendibles. Es fan un sol dia amb la complicitat de col·lectius del barri, un pressupost màxim de 5.000 o 6.000 euros i l’atrezzo procedent d’altres muntatges. A ningú no li ha semblat estrany que Juan Navarro i Marta Galán estiguin demanant les sobres. Això assenyala el lloc que ocupem realment. Només ens doneu les escorrialles? Doncs treballarem amb això!
ECONOMIA SOCIAL
Una altra de les característiques de les superproduccions és que són exportables. De moment, Galán espera poder continuar amb el projecte al llarg d’aquest 2010. El va engegar gràcies a una ajuda a fons perdut de la Generalitat. La creadora lamenta que el finançament de la creativitat es consideri dins d’aquest epígraf, que no formi part de les inversions, de la R+D artística del país, que no hi hagi una mirada de futur que permeti que el teatre català sigui competitiu a nivell europeu. Ella creu que el millor destí que poden tenir les subvencions són les entitats de La Sagrera que participen en els espectacles. És una forma honesta d’invertir-les. Jugo amb el que s’etiqueta de no-rendible pagant els artistes, redistribuint els diners entre la gent del barri amb què he treballat, com l’Associació d’Estudis Històrics d’Automoció que aplega un grup de jubilats, antics treballadors de la Pegaso, comenta tot recordant el potchlach, la pràctica econòmica ritual dels indis del nord del continent americà per la qual el do esdevenia la font del prestigi social. Regalar les teves pròpies terres, cremar els teus propis camps és la millor manera de reptar al rival. Tirem la casa per la finestra! Què puc fer amb els diners que em donen per produir? Reinvertir-los en el territori.
TRILOGIA A LA IVANOW
La passada tardor, la fàbrica d’art del carrer Hondures va acollir les tres primeres superproduccions de La Corporació. Per a Galán, tornar a la Nau Ivanow, on va començar ara fa deu anys, tanca un cercle artístic personal. El passat 9 d’octubre es va presentar la primera superproducció, Dark Figurantes, que jugava amb el desenllaç de Casa de nines d’Ibsen amb la participació de gent com Gonzalo Cunill, el col·lectiu senegalès del Maresme, la coral El Bell Ressò, un grup de dracs i diables i tres paletes, i amb elements escenogràfics del Liceu, el Lliure i el film Biutiful, de González Iñarritu. Un garatge i el Circuit de Catalunya de Montmeló van proporcionar l’atrezzo de Reprise Vol. 2, amb l’artista visual Jaume Parera, una banda de heavy metal i un grup de streetdance. Vint-i-cinc mares donant el pit als seus bebès van actuar a Madres, tetas y nanas, acompanyades de la musica de Enric Montefusco de Standstill i un text de Rodrigo García.
Sílvia González