10 de febrer de 2010, 09:00
Entrevista
Tamzin Townsend
La directora inesgotable
Si hi ha una directora a Espanya que coneix el text de Yasmina Reza Un déu salvatge és, sens dubte, ella. Ja en va dirigir la versió castellana amb Maribel Verdú i Aitana Sánchez-Gijón. Ara Tamzin Townsend torna a la que considera casa seva, Barcelona, per posar en marxa la versió catalana de l’obra, que compta amb un repartiment de luxe: Jordi Boixaderas, Ramon Madaula, Roser Camí i Vicenta N’Dongo. Al Teatre Goya a partir del dia 13.
Què té Un déu salvatge que es representa amb èxit per tot el món?
És una obra molt bona perquè parla de coses que ens toquen de prop, dels nens, de l’educació, de la parella... Tothom ha viscut situacions com les que s’hi presenten. És molt divertida, té molta força còmica, però també té un humor molt negre.
En què canviarà la versió en català respecte de l’anterior?
És una obra d’actors, jo sempre dic que són quatre actors i un sofà. Quan canvies el repartiment –no solament l’idioma– l’obra canvia per força, canvia totalment. Cada actor porta el paper al seu terreny i, és clar, tu has de partir de zero. I ja veurem on arribarem.
Tu, de moment, a Barcelona, on feia ja un temps que no dirigies res.
És un plaer tornar. Jo vaig arribar d’Anglaterra als 24 anys i els meus inicis van estar lligats a Barcelona, per això jo em sento més d’aquí que d’Anglaterra. Durant molt de temps vaig compaginar la direcció d’espectacles entre Madrid i Barcelona, però finalment, com que la major part de la feina em sortia a Madrid, m’hi vaig traslladar.
I bé, allà no has parat ni un moment. Ara mateix no hi ha cap director que estreni tants títols en una temporada.
Bé, quasi sempre treballo amb els mateixos productors, com Focus. És gent amb qui m’entenc, és lògic que quan tinguin alguna cosa m’ho demanin a mi, i l’èxit porta a l’èxit: si en tens, tothom et voldrà. Simplement és això, crec. A més, m’agrada moltíssim la meva feina, és un luxe. A vegades, quan em queixo de ximpleries, em dic “però si ni tan sols ets espanyola, no et pots queixar… Estàs fent el que has volgut fer sempre i en un país collonut”. Sóc molt feliç amb la meva feina i suposo que això es nota. D’altra banda, m’encanten els actors. Diuen que no sóc una directora de grans propostes sinó d’actors; no ho entenc gaire, però bé, sí, és cert que passo molt de temps amb ells.
'UN DÉU SALVATGE' TÉ MOLTA FORÇA CÒMICA, PERÒ TAMBÉ UN HUMOR MOLT NEGRE
La teva formació anglesa hi deu haver tingut molt a veure amb això…
Sí, és clar. Jo treballo com em van ensenyar a la universitat, vaig estudiar direcció teatral i tenia uns professors increïbles. Treballo moltíssim el text per tenir la meva pròpia visió i proposta, sempre tinc clar el que vull fer i quan començo els assajos ho faig amb la meva famosa setmana de les improvisacions. Jo no he estat ni vull ser mai una directora setciències, que estigui tota l’estona al damunt dels actors. Un actor no pot patir als assajos, tot és debatible. Per això crec que agrado tant als actors, perquè la feina no és mai traumàtica. Quan s’acaba tot i jo me’n vaig a casa meva, ells continuen treballant i fent funcions, amb dies bons i dolents, amb cinc espectadors o amb milions. La meva feina em sembla molt còmoda, la veritat.
A Anglaterra el teatre es respira per tot arreu. Quines diferències trobes entre tots dos països pel que fa a la forma de concebre’l?
A Anglaterra el teatre està present des de la infància. Aquesta és la diferència. On fallem nosaltres, o no estem tan desenvolupats, és en l’educació, en la base, en l’arrel. A l’escola jo vaig llegir totes les obres de Shakespeare abans de complir els dotze anys, i no sóc gens rara, això passa; venien actors a parlarnos de la seva feina, i jo no vaig anar a un col·le de pagament, ni de bon tros… No entenc per què havent-hi tan poques directores d’escena no m’han convidat mai a cap col·legi a fer una xerrada. Les meves filles van a veure obres infantils, coses molt light; jo vaig veure Bernard Shaw amb deu anys, i Oscar Wilde, Noel Coward i Shakespeare, Shakespeare, Shakespeare. I els clàssics, Electra, Èdip... Per això no es poden comparar tots dos països. A Anglaterra si et vols dedicar a la professió hi ha centenars d’escoles, tens totes les possibilitats. Aquí no les veig.
Diuen que ets una directora de comèdia.
Sí, no sé d’on ha vingut això, perquè he fet moltes coses que no tenen res de còmiques, com Carnaval o Días de vino y rosas, a Madrid, que no són precisament per morir-se de riure... Hi ha comèdies, tot i que no són una prioritat. En tot cas, m’encanta la comèdia i fer riure la gent, però la comèdia àcida, la que té alguna cosa a dir. No aguanto les comèdies ximples. No m’interessen gens.
des dels setze, sense parar
De mare actriu i pare escriptor, Tamzin Townsend sempre va tenir clar que volia dedicar-se a la direcció, des dels setze anys, quan al col·legi es va fer càrrec de la posada en escena d’un muntatge final. Em va encantar i des de llavors et juro que no he parat: als divuit vaig anar en una escola especial a estudiar direcció i després a la universitat i el mateix any que vaig sortir vaig començar a treballar. No m’he dedicat a una altra cosa en la meva vida, és una sort trobar el camí tan aviat, ens explica. El 1992, després d’acabar els seus estudis, els amics i la vida la van portar a Barcelona i ja no se’n va anar. El seu amic, l‘actor Richard Collins Moore, la va avisar que estaven buscant un director per a una obra d’Alan Ayckbourn. Jo coneixia molt aquest autor, m’hi vaig oferir i va sortir. Això no passaria ara, en el 92 era més fàcil. Després d’aquest Bones festes d’Ayckbourn van arribar títols com Closer, Almenys no és Nadal… estrenats en els principals escenaris de Barcelona. I Paraules encadenades, a Madrid, de Jordi Galceran, autor amb què obtindria en 2004 el seu èxit més sonat a la capital: El mètode Grönholm.
Manuel Pérez i Muñoz / Esther Moreno