Bergman descafeinado

Joan-Anton Benach (La Vanguardia, 30/01/10)

Hemos visto las películas de Bergman para olvidarlas, declaraba días atrás la actriz y directora Marta Angelat. Lástima que al espectador que también las haya visto no pueda ocurrirle lo mismo y que a cada paso, a cada escena, se acuerde de lo que acontecía en la gran pantalla y que la confrontación, automática, inevitable, le amargue la noche. Hablo, en concreto, de Sarabanda la última que escribió y rodó el cineasta-presentada en el Teatre Nacional, después de una primera parte con Escenes d´un matrimoni, una "histórica" (1974) y dilatada crónica filmada de encuentros y desencuentros amorosos, bien abreviada y mejor resuelta en escena, con Mònica López (Marianne) y Francesc Orella (Johan) en espléndido mano a mano.

Angelat insiste en rehusar los antecedentes cinematográficos de la doble sesión cuando en el programa de la función, escribe: He tractat Ingmar Bergman com un autor teatral y la font d´inspiració ha estat el text. Perfecto. Ahora bien - y sigo con Sarabanda-, nadie puede negar la función del filme como antecedente más completo y fiable de la versión teatral, y en tal sentido cabe decir que esta es pobre, esquemática y despojada de la trágica, enigmática poética que envuelve a los personajes en el original. Lamentablemente ajena, también, a la mezcla tremenda de fiereza y desencanto, de crueldad y nostalgia que conforma la personalidad del anciano y solitario Johan (Miquel Cors), protagonista principal. Además, la fuerza dramática interior de Sarabanda es difícil de percibir si no se tiene en cuenta el exorcismo doloroso que con ella intentaba su autor al final de una vida poblada de fracasos sentimentales, cuestión emborronada aquí por un cast extrañamente arbitrario.

Si la doble representación se basaba en la conexión obvia que existe entre las dos piezas, ¿por qué no haber envejecido a Francesc Orella y a Mònica López para que fueran ellos quienes interpretaran el reencuentro de senectud que propone Sarabanda? En vez de esta solución, congruente con la motivación biográfica del autor, a Orella se le confió el papel de Henrik, el hijo de un anterior matrimonio de Johan, al tiempo que el papel de Marianne se lo adjudicaba la propia directora Angelat. Acertada en la función de la primera parte, Marta Angelat, ciertamente, resuelve mejor su labor como actriz que como responsable de la dramaturgia de Sarabanda,en la que, a causa de los escamoteos señalados, algunos diálogos - el que tiene lugar, por ejemplo, entre Hendrik y Marianne en la iglesia donde el hombre ejerce de organista-resultan descafeinados, sin la violencia requerida.

Para redondear la faena, la escenografía aprovecha la de Escenes d´un matrimoni, incorporando un escueto mobiliario de una falsa rusticidad y manteniendo los elementos urbanos que impiden la más mínima alusión ambiental al lugar - la isla de Faro-donde transcurre la acción. Es obligado señalar que ninguna de las objeciones que puedan formularse al espectáculo desmentirá el feliz reencuentro de Miquel Cors, alejado durante años del teatro, y que conserva unos rasgos inequívocos de gran profesional. La joven Aina Clotet se sigue postulando como firme promesa.

El diván del doctor Bergman

Sergi Doria (ABC, 28/01/10)

A Bergman le debemos Escenas de un matrimonio, certera mirada sobre la desintegración conyugal que encarnaron en la pantallas cinematográficas de 1973 Liv Ullmann y Erland Josephson y, también, el balance de esa pareja después de treinta años de separación en Sarabanda la ultima película del creador sueco. La directora Marta Angelat las ha llevado conjuntamente a la Sala Petita del TNC con un resultado desigual.

Nada que objetar a Escenas de un matrimonio. Ahí está el mejor Bergman, heredero de los grandes autores nórdicos, con Ibsen y Dreyer a la cabeza. La erosión de una pareja que durante lustros eliminó cualquier autocrítica en nombre de una supuesta seguridad que les acaba asfixiando. Una disección existencial y verbal. Las frases que van pautando la liquidación de las ilusiones. Francesc Orella (Johan) y Mònica López (Marianne) desvelan las razones del desamor que coloca un retador espejo al espectador. La suprema función del teatro: plantear preguntas incómodas, denunciar hipocresías, cumplir la sentencia, tan vieja como poco practicada, del "conócete a ti mismo". La convivencia rota lleva a la soledad, el miedo a la libertad y a otras servidumbres emocionales. Orella y López asumen a la perfección las intermitencias de esa relación abocada a la ruptura. Un Bergman autobiográfico, psicoanalítico en el mejor sentido, dramáticamente verdadero.

Otra cosa es Sarabanda. En esta adaptación teatral, las segundas partes no fueron buenas. La caracterización de los personajes resulta menos verosímil. Aunque Marta Angelat interpreta con su habitual solvencia a Marianne, nos cuesta ver a Miquel Cors como el Johan setentón y Francesc Orella no acaba de convencer como Henrik, el deprimente hijo de un matrimonio anterior de Johan. Tampoco el doctor Bergman está a la altura psicoanalítica de Escenas de un matrimonio.

Las reflexiones sobre el amor y la muerte devienen plúmbeas y campanudas. Incluso recuerdan a las parodias bergmanianas de Woody Allen sobre el Más Allá. Esa Sarabanda se hace reiterativa como los fragmentos de cello y los títulos que marcan cada momento de los personajes. Dos consultas en el diván del doctor Bergman y tres horas y media de duración era una apuesta arriesgada. Pese a todo, la terapia está servida 

Marta Angelat aborda con fuerza la evolución de una pareja en ‘Escenes d’un matrimoni’ y ‘Sarabanda’

César lópez Rosell (El Periódico, 29/01/10)

Bergman per partida doble. Apetitós menú teatral amb dos plats de diferent condimentació que relacionen èpoques crucials de la vida d’una parella i de la mateixa biografia de l’autor. Un commovedor díptic que pot arribar a empatxar l’espectador que no tingui assumida la idea de disfrutar dels contrastos del diferent ritme i atmosfera d’Escenes d’un matrimoni i Sarabanda, protagonitzades en el cine per Liv Ullmann i Erland Josephson i portades a escena a la Sala Petita del TNC per Marta Angelat.

La directora ha fet l’esforç d’enfrontar-se a la vegada a aquests dos textos que reflecteixen la despietada evolució de la relació entre Johan i Marianne, una parella camí de la ruptura. Amor i desamor exposats amb tota cruesa, amb els implicats afilant les discrepàncies en la ­pri­mera obra i curant ferides i danys col·laterals en la segona, en una mena de teràpia reparadora.

El resultat no deixa cap mena de dubte: el muntatge d’Escenes... és rodó gràcies a una teatralitat transmissora d’emocions, mentre que Sarabanda acusa el pes de la bona resolució de l’anterior peça i la dificultat de mantenir la intensitat d’un relat reprès 30 anys després. És evident que l’obra testamentària de Bergman no té la mateixa força que la primera.

ALT VOLTATGE AMORÓS . L’escenografia de Max Glaenzel crea els ambients per al desenvolupament de l’acció i la suggerent il·luminació de Lionel Spicher focalitza molt bé el treball actoral. La direcció d’Angelat, que cuida fins als mínims detalls, aconsegueix a Escenes... que la interpretació sense complexos dels actors a l’hora d’enfrontar-se a les escenes de voltatge amorós i a les transicions d’un estat d’ànim a un altre respiri autenticitat.

A això hi contribueixen un extraordinari Francesc Orella (Johan), que encarna l’infidel marit. Hi ha química entre ell i una atractiva Mònica López (Marianne), estupenda en el paper d’esposa ressentida però que sap evolucionar fins al seu rol de dona alliberada. Una verdadera creació teatral de tots dos.

A Sarabanda Miquel Cors assumeix amb correcció el rol d’un Johan en ple declivi existencial, i Marta Angelat, elegant en la dicció i do­minadora del seu paper, és Marianne. Orella apareix ara com a fill d’un anterior matrimoni de Johan. És un músic apocat i feble que vol que la seva filla Karin (refrescant Aina Clotet) es converteixi en violoncel·lista d’èxit. Però ella, l’únic nexe d’unió entre l’avi i el pare, té uns altres plans.

La conjunció entre els personatges i el dibuix dels seus perfils perd força i flota un aire reiteratiu. Però s’ha de reconèixer que el muntatge s’ajusta al dibuix del panorama autocompassiu dels últims ­dies de Johan davant Marianne, convertida en una dona cada vegada més forta i independent. 

CALOR I FRED

JUAN CARLOS OLIVARES (AVUI, 31/01/10)

Ingmar Bergman té un avantatge: és un autor que creu en la paraula; i un desavantatge: la seva obra fílmica es fonamenta en el rostre. Quan el primer pla apareix misteriosament en un escenari sense la solució fàcil de la càmera i la pantalla, alguna cosa extraordinària es produeix entre l'espectador i l'intèrpret. Un zoom que s'activa i es desactiva en la desigual adaptació escènica d'Escenes d'un matrimoni / Sarabanda que ha dirigit Marta Angelat al Teatre Nacional. Un díptic que a l'escenari del Nacional té l'efecte d'una dutxa escocesa, malgrat que el paisatge i el to siguin cent per cent suecs.

Tot i que els personatges centrals d'Escenes d'un matrimoni -Marianne i Johan- es tornen a trobar trenta anys més tard a Sarabanda, no es pot parlar en propietat de la conclusió d'una llarga història sobre la intimitat entre un home i una dona. Sarabanda es dedica a disseccionar les relacions paternofilials (Johan-Henrik, Henrik-Karin). Per tant, no s'entén la necessitat de ficar-se en la titànica tasca d'unir els dos guions en una llarga nit de teatre. Dubte que potser finalment només es planteja pel fort desequilibri interpretatiu entre Escenes d'un matrimoni i Sarabanda.

Mentre la primera -autèntic recital d'administració del temps emocional de Francesc Orella (Johan) i Mònica López (Marianne)- és un intens relat sobre la complexitat de la idea de la parella i els seus mecanismes de supervivència i destrucció, la segona és un desmanegat psicodrama llastat per unes actuacions -tret de la d'una magnífica Marta Angelat- que estan lluny de la treballada naturalitat d'Orella-López.

Dos Bergman en un i només un està a l'altura del mestre. Angelat ha sabut situar la parella Orella-López -habitants d'una delicada escenografia d'aconseguits aires escandinaus, sense que sembli Ikea- en una fotografia que els aïlla de la resta dels personatges que apareixen a la pel•lícula original. Escenes exclusives de parella. Ningú més perquè res no pertorbi la dolorosa sinceritat d'aquest encontre de dos éssers sustentat en el desencontre, basat en la mentida de l'statu quo en les relacions de parella. Una confessió en canal que els dos intèrprets accepten amb la humilitat del seu gran talent. 

Introspeccions

JOAQUIM ARMENGOL (EL PUNT, 01/02/10)

Ingmar Bergman era un mestre de la intimitat, capaç de treure a la llum els petits i profunds plecs dels afectes humans; la seva mirada freda, racional, sembla usar la intel·ligència per dur les passions a una normalitat crua, fora de qualsevol context moral més enllà dels mateixos actes.

Vides sentimentals que vacil·len quan s'insereix el fil d'un element primordial i destructiu: la sinceritat. La veritat afectiva comporta la introspecció i la lucidesa abaltida que passa pels estats més íntims del dolor: amor i odi, menyspreu i mala consciència, insatisfacció i traïció, l'alliberament, l'evidència de la solitud i l'amistat com a afecte i valor extra. Escenes d'un matrimoni i Sarabanda són estats biogràfics del mateix Bergman, reflexions fondes i complexes de les vides sentimentals de Marianne i Johan al llarg de tota una vida, amb un llong silenci de trenta anys que no impedeix la curiositat d'un retrobament final en la vellesa.

Per bé que podria semblar una idea excel·lent, posar en escena les dues obres seguides probablement sigui una decisió equivocada. La raó és simple: el nivell d'exigència i d'atenció que demana Escenes d'un matrimoni no permet gaudir de Sarabanda, que, a més, tampoc posseeix el mateix nivell teatral de la precedent. Equívocs fruits de la veritable ambició són comprensibles. Escenes d'un matrimoni és una peça perfecta, en molts sentits, i expressa el món cristal·lí de Bergman. Partint d'una escenografia diàfana, dibuixa un espai ample i nòrdic, ple d'una llum delicada, tènue, tons clars que decoren el gust il·lustrat que reposa en els detalls, mobles, làmpades, llibres, mentre un cortinatge blanc ho embolcalla tot amb una pau benestant, burgesa, que mostra a la perfecció la rutina pausada, ben controlada i tranquil·la de Marianne, Johan i ses filles. L'excel·lent dramatúrgia i direcció d'actors s'encamina a les intencions del text, l'essència, sense cap mena de teatralitat i d'artifici, amb la idea d'enfrontar, cara a cara, els personatges, amb fredor, pauses i silencis significatius; tot és ple de detall i cura. López i Orella responen a una natural i magnífica complicitat d'ànima i matisen els estats interiors d'uns personatges de gran complexitat. La veritat escènica és impecable. Sarabanda, en canvi, és una altra cosa. Dóna la sensació d'esgotament general, com si l'afer sobrepassés els límits de l'equip; tot és una mica més lent, forçat i reduït. L'escenografia és menys acurada, com també la direcció més irregular, i no és agradable de veure l'esforç colossal d'Orella, amb una terrible perruca grisa al cap, intentant distanciar-se del personatge de Johan. És sorprenent la nul·litat dramàtica d'Aina Clotet, incapaç d'interioritzar una sola emoció i de crear el personatge. Miquel Cors i Marta Angelat mostren el seu ofici, es mouen entre la pura correcció i certs aires d'incertesa... Sarabanda, tal com es mostra, no funciona, i acaba evocant un avorriment consolidat.