31 de desembre de 2009, 09:00
Clowns d'hospital
Teatre per pal·liar la malaltia
L’art sempre ha estat una medicina per a l’esperit. El teatre fins i tot s’ha començat a utilitzar com a teràpia per a tota mena d’afeccions psicològiques, emocionals i socials. Però el teatre en hospitals va un pas més enllà: entra de ple en l’entorn sanitari, amb uns objectius i una formació específica que possibilita que actors i actrius, pallassos i pallasses, treballin de costat amb l’equip mèdic per pal·liar la malaltia.

Doctora Do

Infermer Cotó Fluix

Infermer Suero

Camiller Anestesio
Cada cop és més habitual trobar en els passadissos d’un hospital un personal sanitari una mica extravagant, i no necessàriament perquè portin un nas vermell. Al marge de la indumentària, que pot ser simplement una bata blanca amb algun detall, la seva tasca és una altra: aquest personal no entra a les habitacions per donar medecines ni per controlar els aparells o preguntar per la localització dels dolors. Hi entren per administrar dosis de rialles, de conversa, de frescor, per airejar l’habitació alleujant el dolor, la tristesa i la por. Són els metges i les metgesses del riure, doctors de l’alegria, clowns d’hospital o professionals disposats a compartir amb les persones malaltes els seus dots teatrals.
UN PERSONATGE ÚNIC
Verónica Macedo és formadora de pallassos d’hospital: El clown és una creació artística d’un personatge únic i irrepetible que no és altre sinó un mateix en la seva faceta de comicitat, tendresa i humanitat. El pallasso d’hospital té, a més, una formació específica en relació amb les atencions del pacient en el seu entorn. Entre els recursos propis del clown que poden aplicar-se en l’entorn hospitalari hi ha, segons Verónica, la creació d’un món imaginari, la metàfora poètica, la màgia, els malabars, la transformació d’objectes com, per exemple, una xeringa o qualsevol altre aparell mèdic que podem convertir en un element de joc. I aquest és un dels nostres objectius: retornar al nen les ganes de jugar, rescatar la part sana de la persona malalta.
Els pallassos d’hospital ofereixen una atenció personalitzada que té en compte l’edat del pacient, la malaltia que pateix, el seu estat i la situació sociofamilar. Tenim una sèrie d’estructures d’actuació i d’aquest ventall de possibilitats n’escollim la més adient per al pacient. Sabem quines són les malalties que veurem i cal tenir molta cura perquè si treballes amb un nen amb problemes gastrointestinals, no pots utilitzar l’imaginari del menjar, i si és un pacient oncològic, no pots fer bromes amb la teva perruca. S’ha de fer un treball molt personalitzat, amb molta consciència, puntualitza Verónica. Expressat de manera més tendra i infantil, són pallassos que guareixen “les pupes”.

LA FEINA DE PALLAPUPAS
Pallapupas és el nom de l’organització de pallassos d’hospital amb més implantació de Catalunya. Angie Rosales, la seva fundadora i presidenta, diu que el personatge del pallasso és purament emocional, és una figura que commou. El teatre és una eina molt poderosa per obrir el pas a les emocions internes i això ja és terapèutic. Pallapupas treballa actualment en setze centres hospitalaris catalans. El seu primer projecte el van presentar fa deu anys a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, i, en paraules de Rosales, com que és un hospital amb una filosofia molt especial van comprendre ràpidament la proposta i hi van apostar a favor.
Els i les pallapupas no només es fiquen a les habitacions dels nens hospitalitzats sinó que fins i tot els acompanyen al quiròfan. En un tràngol tan traumàtic com una intervenció quirúrgica, porten el somriure en el moment de l’anestèsia i en el posterior despertar. Així, els petits s’adormen més tranquils i feliços i quan obren els ulls són rebuts per la màgia del clown. Gràcies a una total coordinació amb el personal sanitari i a la confiança d’un treball en equip, aquests pallassos tenen accés a llocs on no poden entrar els pares i en una intervenció amb anestèsia local també poden quedar-se dins del quiròfan. Al principi, part de l’equip de quiròfan s’hi va negar, però tan bon punt vam començar van veure que la idea funcionava i al cap de poc eren ells els que demanaven la nostra presència si un nen estava molt nerviós a l’hora d’anestesiar-lo o si no volia que li posessin una sonda, explica la fundadora del grup.

PER A TOTS ELS PÚBLICS
El que va començar com un treball amb nens s’ha estès els darrers temps a adults, persones grans i malalts mentals. Quan Pallapupas va plantejar-se ampliar el seu camp d’actuació va recórrer a les tècniques de teatre social que Augusto Boal va experimentar al Brasil als anys 70. El teatre facilita la sortida d’idees, sentiments i actituds que és difícil que surtin davant del psiquiatre o el psicòleg, diu Angie Rosales. Més tard, aquesta informació la traslladem als especialistes perquè nosaltres no som terapeutes. Pel que fa a les persones grans, aclareix: No es tracta d’una infantilització de l’avi, sinó de donar-li molta llum perquè se sent a prop de la mort i de connectar amb coses que han passat en la seva vida. En el seu programa de teatre social, Pallapupas inclou projectes destinats a gent gran, malalts mentals i els seus cuidadors. En els centres sanitaris el clown també té una relació intensa amb els familiars que pateixen la malaltia al costat del pacient, amb la consegüent minva de la seva pròpia salut física i mental. En els hospitals hi ha una gran concentració d’emoció continguda. Formem part d’una cultura en què la serietat i la preocupació s’identifiquen amb la maduresa, en què la mare que més pateix és més bona mare. En canvi, les persones malaltes tenen claríssim que el més important és la vida, assegura Angie.
Verónica Macedo, membre de l’associació Saniclown, afirma des de la seva experiència que els clowns faciliten als pares alguns recursos o simplement els donen l’oportunitat de descansar una estona. Els pares acostumen a col·laborar i hem de ressaltar que tenen una força sobrehumana. La presència del pallasso d’hospital no només beneficia el malalt, sinó que ajuda a crear un ambient general més relaxat i alegre.
Tant els professionals de Saniclown com els de Pallapupas treballen amb un acompanyament psicològic. Cal comptar amb eines de salut mental perquè treballes amb els teus sentiments i amb els de l’altre. Vius processos molt difícils que, d’altra banda, fan que l’experiència sigui molt enriquidora, t’ajuda a créixer personalment, diu Verónica. Angie Rosales, que va encetar la seva trajectòria professional com a actriu de teatre de carrer, conclou: Per mi el teatre té sentit quan el portes a llocs que no són una sala. Ara mateix veig molt poques coses que em commoguin des de la butaca d’un teatre.

Cap de manteniment Gelocatila

Gerent Amor Sicilina

Infermer Termòmetre

Infermera Oxigena
ELS PIONERS: TOT VA COMENÇAR...
En els anys 20 i 30 del segle passat, psicoanalistes com Anna Freud van introduir el concepte de ludoteràpia en el tractament de trastorns mentals infantils. Però no fou fins als 70 que va néixer el concepte de teràpia del riure, de la mà del nord-americà Patch Adams, que aleshores era estudiant de medicina. Tot i això, molts assenyalen que l’origen de la figura del pallasso d’hospital es troba en el grup The Clown Care Unit del Big Apple Circus de Nova York. El 1986, el circ va crear la seva pròpia “unitat de cures” amb pallassos especialitzats. Aquesta experiència la va aplicar per primer cop a Europa el grup francès Le Rire Médecin de París (1991).

Orlando

Couldinya

Camillera Amina Biodramina

Auxiliar Xeringuilla
ALTRES EXPERIÈNCIES
A l’Estat espanyol, les primeres associacions de clowns d’hospital sorgeixen a mitja dècada dels 90. Actualment n’hi ha gairebé per tot el territori: PallassoShospital (València), La Sonrisa Médica (Mallorca), Hazmerreír (Canàries), etc. L’hospital del Niño Jesús de Madrid compta fins i tot amb un teatre estable dins de les seves instal·lacions que obre les seves portes diàriament per donar pas a actuacions de màgia, titelles, música, etc. Les activitats lúdico-educatives tenen per finalitat generar un ambient dinàmic, creatiu i participatiu que estimuli el nen hospitalitzat, expliquen, fomentant la relació amb altres nens. D’aquesta manera es trenca l’aïllament que produeix l’ingrés hospitalari, es bloqueja l’aparició de pensaments negatius, es desdramatitza la malaltia i s’oblida el dolor. Són activitats que busquen que el nen visqui l’hospitalització de manera no traumàtica.
Tot i que la població infantil ha estat fins ara la principal destinatària del teatre portat a l’hospital, Improasistencia ja fa temps que treballa amb adults. Aquesta associació va ser creada el 2003 per Carles Castillo, famós per la seva companyia, Imprebís. Després d’investigar la qüestió, l’actor va arribar a la conclusió que es podia millorar la qualitat de vida dels adults malalts ajudant-los a tenir un estat d’ànim positiu. S’havia de tractar la part moral i emocional de la persona malalta a la qual el metge no pot dedicar-se per falta de temps. Nosaltres no tractem la malaltia sinó la persona i sempre amb dignitat, cura i respecte, matisa. Improasistencia treballa bàsicament en les àrees d’Oncologia, Cardiologia, Malalties Mentals i Malalts Crònics i Pal·liatius. Ho fa en quatre hospitals de València però també en països com Mèxic, Guinea Equatorial, Cuba i Colòmbia. A l’hospital no existeix el reconeixement artístic. El gran aplaudiment és quan el pacient t’ho agraeix, et somriu o s’emociona.

Doctor Tiritín

Infermer Paco Zetamol

Antibiòtica La-La

Infermera Patutxa
Lourdes Pacho