1 de febrer de 2010, 09:00
Alícia ja no viu aquí
Trencar el silenci
Josep Galindo i Pablo Ley van coincidir en l’equip de La ópera de cuatro cuartos de Calixto Bieito i des d’aleshores formen tàndem creatiu. Miren de fer un teatre implicat amb la història, i amb aquest propòsit van crear una companyia (Projecte Galilei) i espectacles com Alícia ja no viu aquí, un itinerari per les angoixes i els somnis trencats de les dones que van patir els embats del franquisme. Al Teatre Tantarantana, del 4 al 28 de febrer.
La dona a Espanya, 1939-1981 és el subtítol d’aquest espectacle, definit pels seus artífexs com un retrat impressionista de les dones espanyoles durant el domini franquista. És un tema que et salta i et mossega amb ràbia, explica Josep Galindo, director d’escena. La dona va ser un dels grans damnificats de la política franquista, que no reconeixia les seves llibertats. I és d’això que parla Alícia ja no viu aquí, d’aquesta alícia que durant quaranta anys intenta obrir-se camí en aquest context de privació de llibertat i de repressió en què viu, un treball molt dur.
Galindo i Pablo Ley, autors de la dramatúrgia, s’han capbussat en aquesta realitat silenciada per pintar un llenç tragicòmic. Tot i ser un temps terrible, hem trobat un material tan demencial que ens ha portat cap a la comèdia, molt més útil per a la denúncia que el mer pamflet continua Galindo. La història, la literatura o el periodisme han estat fonts consultades per articular el discurs d’Alícia ja no viu aquí. També la publicitat, que proporciona perles com un anunci d’electrodomèstics que, referint-se als homes, deia: “en el colmo de su viril generosidad hacia nosotras, tuvieron un momento para hacernos un irradiador de calor capaz de aliviar y aun sanar nuestro débil físico femenino”.
Alícia ja no viu aquí és un viatge el·líptic que ens porta d’un lloc a un altre, d’una alícia a la següent, a través de la música. Hem escollit cançons que pertanyen al substrat d’aquells quaranta anys i les reinterpretem d’una manera més moderna, respectant-ne les lletres el seu context dramàtic, però amb una estètica contemporània, afegeix el director d’escena. Pel que fa a l’espai escènic, obra també de Galindo i Ley, representa una habitació del temps que, amb l’ajut d’una senzilla maquinària, permet els salts temporals. Hi ha un rellotge, un sofà, cadires... elements quotidians, domèstics, d’aquella gàbia que podia ser la llar familiar. És un espai humil però molt efectiu, carregat de simbolisme.
La història d’aquestes alícies acaba l’any 81, a l’inici d’una dècada en què arrelaria definitivament la democràcia espanyola. Una de les premisses del muntatge era que les actrius són nascudes als 80 i han conegut sempre la llibertat, apunta Josep Galindo. Havíem treballat amb elles a l’escola Eòlia, i sabíem que totes tenien coses per aportar. Aquesta no és una obra de gabinet, sinó d’escriptura de peu, col·lectiva, en constant canvi. La dramatúrgia musical –els arranjaments de les cançons són de Javi Gamazo– i la coreografia –de Teresa Garcia– són els altres eixos de l’espectacle.
Tot i que havien col·laborat prèviament a Homenatge a Catalunya (2003), Celebració (2005) i Don Quixote (2007), Josep Galindo i Pablo Ley van formar companyia fa només dos anys. El primer espectacle creat a l’aixopluc de Projecte Galilei va ser La maternitat d’Elna (2008), una petita joia que donava veu a les exiliades de la Guerra Civil. El Grec’09 va acollir les funcions de La ruta blava, a partir dels diaris d’un altre exiliat, Josep Maria de Sagarra. Després d’Alícia ja no viu aquí, serà el torn de La bella dorment del bosc, un recorregut pel segle XX protagonitzat per una Aurora que entra en letargia durant la Primera Guerra Mundial i es desperta en els nostres dies.
Alícia ja no viu aquí (1974) és un film de Martin Scorsese protagonitzat per una dona que, com les alícies d’aquest espectacle, emprèn un procés de recerca de la pròpia identitat, del seu lloc en el món. Aquí, però, s’acaben les semblances amb el muntatge de mateix títol de Projecte Galilei. Els creadors van emmirallar-se més aviat en Alícia en el país de les meravelles, i en aquella frase tan falsa i gastada: “amb Franco es vivia millor”. Encara hi ha qui diu que el franquisme era una mena de país de les meravelles. Doncs, molt bé, si ho era l’Alícia ja no hi viu.
Teatre Tantarantana | Del 4 al 28 de febrer | Dramatúrgia, espai escènic i vestuari: Josep Galindo i Pablo Ley | Direcció: Josep Galindo | Direcció musical: Javi Gamazo | Coreografia i moviment: Teresa Garcia | Il·luminació: Anna Espunya | Intèrprets: Helena Bagué, Anna Elias, Marina Fita, Sílvia Martín, Mar Monegal, Sílvia Montells i Alba Pérez.
Carme Tierz