5 de gener de 2010, 09:00
Col·lecció
La lliçó (Sala Gaudí, 1974)
Pertorbador Ionesco
Imatge: Col·lecció de cartells de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.
Una jove rep classes particulars d’un vell professor per preparar el seu doctorat. Les lliçons, però, se surten ben aviat dels paràmetres de la lògica per desembocar en un diàleg absurd i perillós que conduirà mestre i alumna a un dramàtic desenllaç. Aquest és, en síntesi, l’argument de La lliçó, delirant text d’Eugène Ionesco (1909-1994), irònic alhora que pertorbador, combatiu, terrible, que reflexiona al voltant de conceptes com l’ordre establert i l’autoritarisme. El meu pare creia en l’autoritat, va escriure el dramaturg als seus diaris. Respectava l’Estat. Creia en l’Estat, fos quin fos. A mi no m’agradava l’autoritat, jo detestava l’Estat, no creia en l’Estat, fos quin fos. Aquesta certesa queda reflectida en una peça per a tres personatges –el tercer és la minyona del professor, símbol d’un altre poder, anònim però igual d’opressiu– que el 1974 va pujar als escenaris catalans en un muntatge del Grup A-71 dirigit per Joan Maria Gual. En l’elecció del text, segons recorda el mateix Gual, no hi van intervenir factors ideològics –buscàvem una obra per a tres actors que pogués sortir de gira, diu–, però la càrrega crítica subjacent va sortir a la superfície sense esperar. Ens va entusiasmar la possibilitat de denunciar la relació entre el poder i l’oprimit en tota la seva dimensió, explica el director de La lliçó. Nosaltres ho relacionàvem amb els diferents estaments que, en aquell moment, més clarament podien exercir el poder i la repressió. Quan el professor imitava un militar es posava uns galons, i si havia de fer de capellà, una sotana... No ens vam tallar, fins a l’extrem que la criada la va interpretar un home, que era jo. Núria Duran i Ramon Teixidor completaven el repartiment d’aquest muntatge, que després d’estrenar-se en una sala d’exposicions de Barcelona (Sala Gaudí) va recórrer mitja península –Madrid, Galícia, Andalusia– sense renunciar al llenguatge absurd de Ionesco ni a la traducció catalana de Joan Argenté.
Semblava que anàvem als llocs i baixava l’Esperit Sant, perquè la gent entenia perfectament el muntatge, era brutal, prossegueix Gual. A Sevilla la gent reia dels acudits del llenguatge, era increïble. En aquell moment, amb el Règim ja agònic que s’aferrava al poder augmentant la repressió –el 74 va ser l’any de l’execució de Puig Antich–, acudir al teatre per veure un espectacle en català era un posicionament polític, una actitud de rebel·lia que la censura no va ser capaç de calibrar. Era com obrir una finestra perquè hi entrés l’aire, tot estava permès. Amb diferents repartiments i la incorporació de nous elements escenogràfics, La lliçó de Joan Maria Gual va continuar representant-se durant gairebé una dècada, i fa poc més d’un any es va reposar al Teatro Español de Madrid en una adaptació que donava prioritat al sentit del joc i de l’humor del text. Al 74 ho vam fer des de la pressió de la resistència, a partir d’aquell teatre que fèiem tan testimonial i de patir. A tot li trèiem punta i li buscàvem la part més fosca, inhòspita, dura, conclou Gual.
Carme Tierz