13 de gener de 2010, 09:00
Ramón LSD
Humor acurat
Presumeix de ser l’únic monologuista de l’Estat que manté tres espectacles en cartellera al mateix temps. A Chicas, Risketos i apuntes pasados a limpio, Un monólogo sobre Cine Fantástico y de Terror i ¡Abajo las pasteladas!, Ramón LSD es dedica a desmuntar algunes de les icones més significatives de la cultura popular del nostre temps. Al Llantiol.
D’on surts?
Habitualment, del darrere de l’escenari, excepte quan he actuat a la Sala del Mig del Teatreneu que m'ha tocat sortir des de la cuina.
Per què LSD?
A la facultat editava el fanzine Líneas Sin Desperdicio (L.S.D.) sobre rock, còmic i humor. I com que gràcies a això vaig acabar treballant de guionista a El Informal i després als escenaris, ho vaig deixar com un cognom artístic.
Per què Ramón?
A la facultat els meus pares editaven un fanzine anomenat R.A.M.O.N. (Revista Anti Monàrquica Ordenada y Novedosa) que…
Monòlegs, vocació o pasta?
Vocació. Cap còmic es pot dedicar a això si no se sent autorealitzat dalt de l’escenari.
Tamboret o dret?
Tots dos, perquè faig servir un micro diadema que em dóna llibertat de moviment. A més, anar canviant atorga dinamisme al show.
Un ídol.
Qualsevol artista amb una obra prolífica que no pateixi salts de qualitat.
Una putada.
Que al contrari del que passa amb els cantants de rock, els còmics no tinguem groupies.
Graciós.
Un concepte que s’ha tornat una mica despectiu, com ja va passar amb pallasso. Per a mi seria la persona que et provoca la rialla sense arribar en cap moment a incomodar-te.
Passes els teus monòlegs en net?
Sí, cada cop que hi fico un acudit nou. Això sí, prometo que mai els subratllo amb retoladors fluorescents de coloraines.
El teu monòleg més treballat.
El de cinema fantàstic i de terror. Va requerir crear personatges, fer diferents veus i escriure un guió on s’entengués tot sense haver vist les pel·lícules de què parlo.
El terror és un tema per riure?
És clar que sí! Gran part de la filosofia de l’humor consisteix a contraposar conceptes. I el més contraposat a tenir por és riure.
Què fa més por que una pel·li de terror?
Pregunta-ho a Alfonso Díez, que sap què és despertar-se i trobar-se a l’altre costat del coixí la duquessa d’Alba.
Què tens en contra de les pasteladas?
El que les dones cataloguen com a pel·lícula pastel els homes acostumem a dir-ne un conyàs. Sorprenentment després trobem divertides les pel·lícules de Steven Seagal o Chuck Norris, que són encara més estúpides.
Manuel Pérez i Muñoz