18 de gener de 2010, 09:00
Escenes d'un matrimoni / Sarabanda
Relacions de parella en dos temps
Ingmar Bergman no només va ser un autor i director cinematogràfic i teatral de talent inqüestionable, sinó que va ser també un gran observador de la realitat, un expert analista de les relacions humanes i un filòsof que utilitzava el cel·luloide per plasmar visualment el seu pensament. Dos anys després de la seva mort, el genial creador reviu en un programa doble que, sota la direcció escènica de Marta Angelat, examina les tèrboles relacions d’una parella. Escenes d’un matrimoni/ Sarabanda es podrà veure a la Sala Petita del TNC a partir del 20 de gener.
Assajant Bergman: D’esquerra a dreta, Mònica López, Francesc Orella, Aina Clotet, Miquel Cors i Marta Angelat (directora i intèrpret de l’espectacle).
Resulta força significatiu que, en el seu llibre Imágenes, Ingmar Bergman defugís comentar en profunditat Secretos de un matrimonio (1973), pel·lícula que molts van córrer a catalogar com una radiografia de la vida en comú entre el realitzador suec i l’actriu Liv Ullman. A Secretos de un matrimonio, Bergman construeix un recargolat discurs moral sobre la parella basat en les seves vivències personals, després de quatre matrimonis fracassats i diverses relacions sentimentals més o menys estables, i adopta un cert posat autoritari, com si desitgés convertir el coneixement propi en una mena de sentència sense possibilitat d’apel·lació. És obvi que les experiències humanes no són intercanviables i que l’amargor amb què Bergman tracta un assumpte tan espinós és tan vàlida com qualsevol altra. Però el plantejament realista de la posada en escena, i el mateix paper de la càmera, provoca un efecte de versemblança que, en definitiva, és un efecte de veritat (de sinceritat?). Per això, les vicissituds sentimentals de Marianne (Liv Ullman) i Johan (Erland Josephson), un matrimoni inicialment feliç que més endavant travessa una etapa d’avorriment, distanciament, separació i una (infructuosa) reconciliació –fins a establir una sòlida amistat i convertir-se en amants, que enganyen les seves noves parelles–, són una dramatització de fets reals, de sentiments autèntics, en què molts espectadors es podran veure reflectits, empesos a reflexionar sobre ells mateixos i sobre la seva vida sentimental, amb una contundència i crueltat gens habituals.
Reprenent el mateixos personatges trenta anys després, Saraband (2003) mostra els efectes devastadors del pas del temps. Marianne i Johan estan cansats de furgar en el passat tot i que encara se senten turmentats pels seus dimonis interiors, els mateixos de trenta anys enrere. Són com espectres en un món crepuscular saturat de música exquisida però inquietant –en aquest cas, Bach i Bruckner–, que convida a la contemplació i evoca somnis de pau espiritual difícils de assolir…
INGMAR BERGMAN CONSTRUEIX UN RECARGOLAT DISCURS MORAL BASAT EN LES SEVES VIVÈNCIES
DE LA PANTALLA AL TEATRE
És precisament la veritat que destil·lava Escenes d’un matrimoni la que va seduir Marta Angelat a l’hora de plantejar-se dirigir una nova peça teatral, la cinquena del seu currículum –Tape, Unes veus, Plastilina i Jo sóc la meva dona van ser les anteriors–. La idea va ser meva, però Sergi Belbel, que també coneixia el text i li interessava com a mi, em va suggerir que fes també Sarabanda, explica Angelat. Ell va recollir la meva proposta inicial i li va donar la forma més adequada, que era fer l’abans i després d’aquesta parella. L’actriu i directora confessa que, tot i que havia vist alguns títols de la filmografia de Bergman, va descobrir el seu poderós magnetisme a través de la lectura d’aquest drama sentimental. Em va semblar d’una gran sinceritat i profunditat pel que fa a les relacions de parella, vaig veure molt clarament que es podia fer una adaptació teatral per a dos personatges.
La dificultat, explica Marta Angelat, autora també de la dramatúrgia d’Escenes d’un matrimoni/Sarabanda, va ser oblidar les dues pel·lícules rodades per Bergman i oferir una visió personal del conflicte de Marianne i Johan. En el cas d’Escenes... va ser més fàcil perquè partia d’un text de cinc hores, que inicialment va ser una sèrie de televisió de sis capítols, però a Sarabanda no hi havia tant de marge de maniobra. Hi ha alguns homenatges a les pel·lícules, però des del primer dia vaig dir a l’equip que havíem de treballar aquests textos com qualsevol altre, sense por, sense condicionants. La universalitat del tema que tractaven va fer possible aquest allunyament de les versions cinematogràfiques. M’he implicat molt en el muntatge, apunta la directora, en el sentit que he fet meu el text de Bergman. Al cap i a la fi, és un text que tothom reconeix, que tant si l’ha viscut directament com si no, és fàcil identificar-s’hi. A més, està carregat de coses no dites... Bergman, que era un pensador al marge de ser un artista, feia unes reflexions sobre la vida, sobre l’existència, molt encertades, i d’això Sarabanda n’està ple.
ACTRIU I DIRECTORA
Francesc Orella, Mònica López, Miquel Cors, Aina Clotet i la mateixa Angelat, que per primera vegada en la seva carrera assumeix la doble funció de directora i actriu, formen el repartiment d’aquesta crònica sentimental en dos temps. Tampoc va ser fàcil dirigir-me a mi mateixa perquè t’has de dividir en dos rols, però he de dir que quan faig d’actriu només faig d’actriu, diu. Crec que aquest és el secret, oblidar-te de la faceta de direcció quan trepitges l’escenari, ficar-te en el paper i observar el company, posar-te en situació... no intentar fer les dues coses alhora. L’escenografia, de Max Glaenzel i Estel Cristià, es caracteritza per la seva senzillesa, amb una base immòbil i alguns canvis de mobiliari. És un muntatge molt simple. No hi ha res mecànic, no hi ha motors ni aparells, conclou Angelat. Són els intèrprets els que es desplacen. Aquest és un espectacle de text i d’actor: el text i la interpretació manen.
BERGMAN A CATALUNYA
Ingmar Bergman no és un desconegut per al teatre català, ni com a director ni com a dramaturg. Alguns dels seus films s’han adaptat als nostres escenaris: al 1985, dins el Congrés Internacional de Teatre, el Teatre Tívoli va rebre la representació de Rey Lear, qualificada d’imponent per la crítica. Quatre anys més tard, en el Festival de Tardor, Bergman i el Teatre Dramàtic Reial de Suècia, el Dramaten, van visitar el Romea amb El llarg viatge cap a la nit, d’Eugene O’Neill i, l’any següent, al mateix certamen i en el mateix espai, va portar una genial versió de Casa de nines amb Bibi Anderson.
Pel que fa a la seva producció dramàtica, els últims anys s’han vist a Barcelona Escenas de matrimonio (2001), dirigida per Rita Russek –protagonista del seu muntatge original, el 1982, i imposada com a directora pel cineasta suec–, Després de l’assaig (2002), amb direcció de Jordi Mesalles i amb Lluís Marco donant vida a un director teatral (el mateix Bergman?) que reflexiona, amb melangia i angoixa, sobre el teatre i la vida; i, més recentment, Sonata de otoño (2009), amb direcció de José Carlos Plaza i amb Marisa Paredes com a cap de cartell.
Antonio José Navarro