Àlbum de fotos

Mònica Pérez

Els pares i jo, als braços, el dia del meu bateig. He triat la foto per agrair-los el suport que sempre m’han donat. Des de ben petita jo sabia que seria actriu, i ells no m’han fallat mai. I això que a ma mare no li agrada el teatre!

Ma germana, la Gemma, la meva partenaire sempre que fèiem funcions familiars. I quan vaig començar a dedicar-me al teatre, em feia el vestuari, l’escenografia... Recordo que quan vaig treballar al Llantiol tots a casa hi col·laboraven! Ella em passava a màquina el que jo escrivia. No m’hi he posat de debò, però escric contes infantils, poesia, comèdies teatrals...

Es pot dir que els primers bolos els vaig fer als sis anys, a l’escola! Un bon dia vaig escriure una comèdia sobre una parella i les coses que els passaven, i la meva professora, la senyoreta Anna, va riure tant que em portava de classe en classe amb la comèdia... Era un text viu, cada divendres canviava alguna cosa!

A l’IT ens deien que havíem d’estar pels estudis i no treballar, però jo vaig desobeir i vaig formar dos grups: un d’animació, Cacao, i un de teatre de text, Jherxandri. Fèiem textos meus. El primer va ser Morta de mi, i després, quan ja m’havia passat a la Nancy Tuñón, Què pensa si el seu gos li xiula i ningú no li ha ensenyat a xiular. Vam anar a la Marató de l’Espectacle, tres anys al Llantiol...

A la Mostra de Barberà ensenyàvem sempre les nostres comèdies, i un any que fèiem Quién dijo que tenía cara de pájaro. Frederic Roda la va veure i va dir que volia dirigir-la... Al final, ens hi vam deixar molts diners i en Roda no la va fer, però l’experiència ens va servir per conèixer gent, com Lluc Castells, que ens va ajudar. Per a mi, allò va ser un punt d’inflexió: vaig decidir presentar-me a càstings i en un d’ells em va agafar La Cubana.

Una nit d’òpera. Treballar amb La Cubana era el somni de la meva vida! A La Cubana penques molt, però també aprens moltíssim. T’ho ensenyen tot, del teatre. Vaig estar-m’hi cinc anys i me’n vaig anar estimant- me molt la companyia. No m’importaria tornar-hi, no...

Estant a La Cubana vaig pensar: només marxaré d’aquí si em crida el Buenafuente per a la tele... I em va cridar! Aquesta foto és del meu últim dia amb la companyia, en la festa dels seus vint-i-cinc anys. Sempre l’enyoraré...

I aquesta és d’Una altra cosa [TV3]. Va ser el meu debut a la tele, però com que hi havia públic em va recordar molt al teatre. No va ser fàcil perquè vaig ser la primera actriu en plantilla a El Terrat, en certa manera vaig obrir la porta a altres dones...

El Terrat va fer al teatre Comando a distancia, i allà vaig conèixer Jordi Ríos, la meva parella. No tenim fills perquè ja tenim uns nebots fantàstics, i els nostres nens són aquests quatre gossos de la foto!

L’Homo Zapping va estar molt bé perquè podia fer un personatge diferent cada dia. Em vaig fer molt amiga de la Sílvia [Abril]... Cada any anem uns dies a Menorca!

Un altre somni que tenia des de nena era rebolcar-me per la catifa vermella dels Oscar... i també ho he complert!L’Andreu [Buenafuente] em va donar l’oportunitat d’anar-hi quan l’Amenábar va estar nominat i res, que m’hi vaig rebolcar. Em vaig guanyar una bronca dels de seguretat!

Vaig anar a Madrid a fer Lo que se avecina, i les meves nebodes, la Mireia i l’Aïna, no paraven de repetir-me: volem que surtis a Lalola. N’eren superfans! Només per veureles felices em vaig posar en contacte amb la productora i em van agafar. Les vaig portar a una gravació, aquí les teniu! El meu altre nebot, l’Oriol, no hi és perquè passava de Lalola (riu).

Quan vaig acabar Lalola tenia mono de teatre. I encara no m’havia posat a buscar res que vaig rebre una trucada d’Anexa oferint-me la Cris de M’agrada molt el que fas. Vaig dir que sí ràpidament. S’ha format un equip fantàstic, i la productora ens cuida molt. Estic encantada.

---