2 comentaris | |

Bernat Quintana

Cercant el camí

ÈPOCA D’ENTREGUERRES
A El mal de la joventut no és que hi hagi una trama amb una acció clara, sinó que l’interès està en els personatges i en les relacions entre ells. Tenen una manera molt grandiloqüent de parlar sobre la ciència i la moral, i és que l’obra va ser escrita en una època en què tot això estava molt en boga, a la Viena de després de la Primera Guerra Mundial, quan el món germànic havia passat d’estar a l’elit dels països europeus a estar-hi a la cua. L’obra té molt a veure amb aquell moment, amb la desesperança regnant a la societat en què vivien aquests joves, enfonsada i amb poques esperances de futur però que, culturalment, estava en ebullició.

ABOCATS A L’ABISME
La joventut és una època que es caracteritza perquè la gent espera moltes coses de la vida encara que al seu voltant tot estigui ple de misèria. Els personatges d’El mal de la joventut es troben en aquest moment ple desitjos d’arribar a ser algú i, com que estan en lluita amb ells mateixos per aquestes aspiracions, s’ataquen, friccionen molt. L’obra comença quan tot està ja molt tens, fent xup-xup, amb l’olla a punt d’explotar. I és que des que comença fins al final és una fletxa, la tensió no fa més que augmentar i no dóna treva ni a l’espectador ni als actors. L’hem treballat des d’un punt de vista molt físic, necessita fons.

UN PERSONATGE OUTSIDER
A diferència dels altres, que tenen ganes d’obrir el seu futur, el personatge que jo interpreto decideix convertir-se en una mena de moralista que ataca tothom, que ataca i humilia, perquè segons ell és l’única manera de sobreviure en una societat en decadència i plena de misèria. És com un mal actor de Nietzsche que vol convertir la seva vida en una obra d’art, un jugador de la vida des d’un punt de vista malaltís. A més, li agrada experimentar amb la gent, manipular-la. És complex i una mica tèrbol, però alhora he treballat sobre els seus trets positius: és algú amb molta confiança en si mateix, que vol fer-se fort per sobreviure. Ara, és l’espectador qui decidirà si la seva manera de ser és qüestionable o no.

A LES AULES
Quan era un “nen-actor” la meva prioritat era estudiar, la decisió de ser actor la posposava per a quan fos més gran. Vaig començar una altra carrera fins que, fa cosa d’un any i mig, vaig veure que això és realment el que vull fer, que m’apassiona aquesta feina. Quan ets petit el que valoren a l’hora d’actuar és la naturalitat però sé que no n’hi ha prou, que aquest és un ofici com qualsevol altre, amb els seus mecanismes i les seves regles, molt exigent. Has d’estar molt preparat. És una carrera de fons i encara em considero molt inexpert. D’aquí la meva decisió d’estudiar a l’Institut del Teatre.

Sílvia González

Imprimir article Enviar a un amic Dimensió lletra Gran Petita