Any Grotowski

Més enllà del teatre

El treball de Grotowski és únic, el que ha deixat és un tresor, i com qualsevol tresor ha de ser estimat, respectat i tractat amb gran, gran cura. Amb aquestes paraules defineix Peter Brook el llegat de Jerzy Grotowski, llegenda entre els directors d’escena, responsable d’alguns dels muntatges més emblemàtics del segle XX com El príncep constant o Apocalypsis cum figuris. Però on realment va destacar el mestre polonès va ser en el camp de la investigació, els seus estudis sobre la formació actoral són material imprescindible per a qualsevol aprenent d’art dramàtic. Les seves teories van travessar diversos i fructífers períodes que han quedat recollits en un valuós corpus teòric que continua desenvolupant-se a dos centres de formació situats a Itàlia i Polònia. Malgrat tot, el llegat grotowskià no sempre és accessible, escassegen les traduccions de textos i els seus mètodes tenen poca difusió fora d’uns cercles acadèmics molt concrets.

L’ESSÈNCIA DEL TEATRE
Si alguna cosa s’estableix com un vincle d’unió entre l’evolució teòrica de Grotowski és la seva constant recerca de l’essència mateixa del teatre. Els orígens de la investigació grotowskiana els trobem en els escrits d’un altre gran teòric teatral del segle XX, Konstantin Stanislavski, del qual recupera el mètode de les accions físiques. No s’atura aquí, però, i a través de les seves pròpies conclusions va compondre un treball que ha esdevingut un clàssic de la teoria escènica: Vers un teatre pobre. Cal que el teatre reconegui els seus propis límits, ens diu l’autor en aquest escrit de finals dels seixanta, si no pot ser més ric que el cinema que sigui pobre, si no pot ser igual de pròdig que la televisió que sigui ascètic, si no pot arribar a ser una atracció tècnica, que renunciï a tota tecnologia. Ens queda, doncs, un actor “sant” en un teatre pobre. El nou paradigma social del segle XX condicionava també un nou model de teatre. Grotowski proposaria un retorn a l’origen ritual de les pràctiques teatrals, abolint les distàncies entre el públic i l’actor, acostant l’espectador cap a allò de genuí que hi ha a la pràctica escènica, la presència física.

CREACIÓ D’UN MITE
El 1959 es crea el Teatre de les 13 files, que cinc anys després, el 1964, es transformaria en el Teatre Laboratori un cop la companyia es va instal·lar a Wroclaw (Polònia). L’aplicació de la recerca grotowskiana a muntatges escènics va causar tota una revolució en el panorama teatral europeu. Akropolis, la primera obra que va incorporar plenament la noció de teatre pobre, plantejava una complexa estructura on els actors donaven vida als presoners d’un camp de concentració mentre anaven explicant històries de la Bíblia i de la mitologia grega. Un especial ressò va tenir la simbòlica representació a Opole, a uns 25 quilòmetres del camp de concentració d’Auschwitz. Aquesta peça va posar en circulació el nom de Grotowski arreu d’Europa, preparant el terreny per al terratrèmol que suposaria l’estrena el 1967 del Príncep constant. Aquesta versió lliure de l’obra de Calderón de la Barca ha quedat al record com una de les peces més influents del segle. L’actor protagonista, Ryszard Cieslak, es convertiria en una llegenda de la interpretació gràcies a aquest paper. Grotowski havia treballat més d’un any amb ell preparant-lo físicament i psicològicament per al personatge. Al treball de Cieslak, recordava el mestre polonès en una conferència el 1989, no hi havia res lligat al personatge del màrtir, el tema central de l’obra. El torrent de vida de l’actor estava lligat a un record molt allunyat de qualsevol foscor. Els seus llargs monòlegs estaven encadenats a les més petites accions i impulsos físics i vocals d’aquell moment rememorat. Un moment de la seva vida relativament curt, de quan era adolescent i va tenir la seva primera gran, enorme, experiència amorosa. Aquesta manera d’interpretar, tan allunyada dels cànons, relacionada amb els records de l’actor i no amb una màscara creada i fingida, va erigir Cieslak en el paradigma de l’actor “sant” que buscava Grotowski.

UN PAS ENDAVANT
L’11 de febrer de 1969 s’estrenava un nou treball basat en textos de la Bíblia, Apocalypsis cum figuris, un altre esdeveniment teatral associat al Laboratori i un nou pas endavant cap a la recerca de l’essència del teatre. L’exhibició, la gestualitat, la visceralitat i tants altres elements que havien caracteritzat els espectacles del Teatre Laboratori hi apareixien molt desdibuixats. La teoria del Teatre pobre havia evolucionat. Només hi havia un grapat d’actors davant d’un auditori reduït, una atmosfera gairebé sagrada, una estructura de ritual. Per contribuir a crear l’ambient, Grotowski buscava espais carregats de simbolisme i d’història. A París, per exemple, la petita capella inferior de la Sainte-Chapelle va acollir les funcions el 1973. De fet, la primera i única visita de Grotowski al territori espanyol es va produir com un intent frustrat de trobar un espai on representar l’espectacle. Es va parlar d’una petita capella madrilenya en ruïnes però finalment el projecte no es va dur a terme ja que, poc després de la seva visita a Madrid, Grotowski va canviar el rumb de la seva recerca. La decisió va ser dràstica, abandonava per sempre més la direcció d’espectacles teatrals.

L’ART COM A VEHICLE
La retirada de Grotowski dels escenaris estava relacionada amb l’evolució dels seus mètodes. La preocupació per la puresa teatral l’empenyia cap a un tipus de representació que fes desaparèixer la separació entre actor i espectador. Anna Caixach, organitzadora de l’Any Grotowski a Barcelona, explica aquest procés. Era una persona sempre a la recerca, i ell mateix va distingir diferents períodes dintre de la seva evolució. Al cap i a la fi, buscava el mitjà per poder trobar la veritat essencial de l’home a través del teatre. Quan ja havia explorat un concepte tractava d’anar més enllà. Per això va passar del teatre convencional al parateatre, la relació ja no està entre actor i espectador, sinó entre persones, participants d’una acció col·lectiva. Les investigacions de Grotowski culminarien en la teoria de l’Art com a vehicle, un terreny on el teòric tractava de recuperar un aspecte primigeni de l’art, on l’exploració artística va unida a l’atenció de les necessitats de l’ésser humà. Art com a expressió tangible i com a mètode pràctic per assolir el propi l’autoconeixement.

Manuel Pérez i Muñoz

---