9 de octubre de 2009, 09:00
Sala Beckett
Dues dècades d'alternativa
El local del carrer Ca l’Alegre de Dalt que durant dos anys havia estat sala d’assaig de Teatro Fronterizo s’obria a l’octubre de 1989 com a espai d’exhibició. En una carta, Samuel Beckett havia accedit a donar el seu nom a un teatre que, igual que el premi Nobel, defensés una opció dura, radical, rigorosa en el quefer artístic menys complaent, menys condescendent amb els reclams del mercat, segons llegim al seu manifest fundacional. Celebrem amb ells els seus vint anys de trajectòria.

1989
El 30 d’octubre la companyia Teatro Fronterizo inaugura la Sala Beckett. Al capdavant del projecte hi ha José Sanchis Sinisterra i Luis Miguel Climent, ànimes de la companyia. Dos dies més tard s’estrena el primer espectacle del nou projecte, Bartleby l’escrivent, una dramatúrgia de Sanchis Sinisterra a partir de la novel·la de Herman Melville amb la interpretació de Ramon del Vall i José M. Pérez Buj | Surt a la llum el primer número de la revista Pausa, un espai de reflexió sobre el fet teatral i les possibilitats de la dramatúrgia.
1990
S’ofereix una antològica dels espectacles de Teatro Fronterizo amb Informe sobre ciegos, d’Ernesto Sábato, Primer amor, de Samuel Beckett i Mínim.mal show, de Miquel Górriz i Sergi Belbel | Al setembre es celebra el Memorial Beckett, amb posades en escena de textos com Primer amor, Tot esperant Godot, Silencio, Depois, Nana o Compañía | El 20 de novembre s’estrena Perdida en los Apalaches, de Sanchis Sinisterra.

El gran teatre natural d'Oklahoma
1991
Amb el programa doble de Franz Xaver Koetz s’iniciava una pràctica habitual en la història de la sala: la presentació de l’obra d’un dramaturg contemporani internacional viu | El cicle De l’autor a l’actor era la primera activitat conjunta amb una institució. La Beckett acollia les produccions del Centre Dramàtic de la Generalitat Ready made, de Joan Casas; El gallitigre, de Javier Tomeo i Reivindicació de la senyora Clito Mestres, de Montserrat Roig | El número 9-10 de Pausa dedicava un dossier a la jove autoria citant autors com Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Pablo Ley o Josep Pere Peyró | Lina Lambert coordinava el Taller Play Pinter, primera aproximació al dramaturg britànic, i es recuperava, amb un altre equip artístic, el text de Sanchis El gran teatre natural d’Oklahoma, a partir de l’obra de Franz Kafka.
1992
El Mercat de les flors acollia Rodeo, primera estrena de Lluïsa Cunillé, a iniciativa de la Sala Beckett i Teatro Fronterizo, i se celebrava el Primer Curs per a becaris llatinoamericans, primer contacte de Rafael Spregelburd amb el teatre català.
1993
S’estrena El dinar, de Thomas Bernhard, la primera de les quatre direccions de Calixto Bieito a la Beckett. La protagonitzen Àngels Poch, Isabel Rocatti i Manuel Dueso, membres de la companyia La Infidel |Amparo Soler Leal és la primera actriu de prestigi convidada a treballar a la sala | S’acull Travis, Purses i Lilit, de Manuel Dueso, un dels autors presents al llarg de la història de la sala.
1994
La Sala Beckett participa activament en la creació i en les accions de la Coordinadora de Sales Alternatives espanyola, germen del que desprès serà la catalana COSACA | Xavier Albertí dirigeix Libración, de Lluïsa Cunillé, un dels espectacles més destacats de l’any juntament amb Marina, d’Ignasi Garcia i amb direcció de Bieito.
1995
El tren, de Mercè Sarrias, és la primera direcció de Toni Casares. S’inclou al cicle Noves Autores, on també hi ha peces de Cunillé i Beth Escudé | Juan Mayorga, Ernesto Caballero, Carles Batlle i Enric Nolla són alguns dels participants en una trobada de joves dramaturgs | Rafael Spregelburd debuta a la sala amb Dos personas diferentes dicen hace buen tiempo, a partir de contes de Raymond Carver | Pausa deixa d’editar-se per falta de pressupost.

1996
Magda Puyo i Metadones estrenaven Medea Mix, un dels encerts de la programació de l’any juntament amb Abans de la jubilació, de Thomas Bernhard, sota la direcció de Rafel Duran | A l’estiu s’iniciava un cicle per donar a conèixer el teatre de Joan Brossa amb un espectacle del col·lectiu La Porta a partir de textos i esquetxos de l’artista | L’emblemàtica Tardor Pinter va servir per presentar l’obra del dramaturg britànic, que visita Barcelona. La ciutat va acollir peces com El muntaplats, Ashes to Ashes, Un ligero malestar i One for the Road.
1997
A l’estiu Sanchis Sinisterra i Climent dissolen el Teatro Fronterizo i abandonen la gestió de la Sala Beckett. Un dels motius esgrimits és la contradicció existent entre el seu projecte artístic de creació i investigació teatral i els esquemes d’exhibició i programació que es requerien a mesura que augmentaven les relacions amb les institucions. Casares passa a ser el seu director artístic | S’inicien els contactes amb el Royal Court, el treball de suport a l’escriptura teatral del qual esdevindrà un referent per a la sala, amb un cicle de lectures dramatitzades d’autors britànics com Blasted, de Sarah Kane.
1998
Es programen Privado, de Lluïsa Cunillé i Petita mort, de David Plana. Comença la continuïtat en la llista d’autors catalans que estrenen obres a la Beckett. També repetiran Enric Nolla, Mercè Sarrias i Paco Zarzoso.

La màquina d'aigua
1999
Amb la intenció de ser un espai on autors consolidats desenvolupin projectes més arriscats s’acull Benet i Belbel a la Beckett, amb l’exhibició simultània d’El gos del tinent i La sang, ambdues dirigides per Casares | Una producció important d’aquell any és Patates (o a la recerca d’una fregidora), de Francesc Pereira | Carlota Subirós s’estrenava a la sala de Gràcia amb Dies de festa (un dia d’aquests...), Ricard Gázquez amb Addictes a la Pepsi i Àlex Rigola amb La màquina d’aigua, de David Mamet.
2000
La proposta escènica de Sergi Belbel per a Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs obtenia un gran èxit de crítica l’any en què Sanchis Sinisterra tornava a la Beckett per dirigir Cartas de amor a Stalin, el debut de Juan Mayorga a la sala | Javier Daulte també es donava a conèixer a Barcelona, en el Cicle de Teatre Argentí Contemporani, amb Faros de color | Es rep el Premi Max de teatre alternatiu.

La dona incompleta
2001
Els espectacles més reeixits de l’any van ser Suite, de Batlle; La dona incompleta, de Plana i Tractat de blanques, de Nolla | Dintre del Grec, acollia el segon contacte amb la dramatúrgia argentina. L’obra de Daulte Fuera de cuadro es representà amb una companyia d’actors catalans i argentins que posteriorment col·laborarien en 4D Òptic, una producció conjunta amb el Teatre Lliure.
2002
Oriol Broggi dirigeix la seva primera obra a la Beckett. La seva proposta per a Els ulls de l’etern germà, de Stefan Zwzeig i la premiada Niederungen, de Ricard Gázquez, es reposarien més tard | S’amplia el local i a l’octubre s’inaugura L’Obrador, un espai de formació i promoció de la dramatúrgia contemporània.
2003
L’any comença amb un cicle dedicat a Paco Zarzoso i L’Hongaresa de Teatre amb obres pròpies com L’hipnotizador i Transilvània i direccions de peces de Cunillé com Vacantes i Aquel aire infinito | Carlota Subirós duu a escena el text de Ferenc Molnar Liliom, amb Lluís Soler, Alícia Pérez, Rosa Gámiz i Pau Miró, entre d’altres. També destaca un tríptic dedicat a l’obra de Josep Pere Peyró.

Flechas del ángel del olvido
2004
El cicle L’acció té lloc a Barcelona obté un gran ressò. La Beckett vol donar un altre aire al teatre que s’està fent i demana als autors que facin reconeixible el context per al públic, que l’ha de sentir proper. Les obres presentades són Do’ m, la primera peça teatral del poeta Enric Cassasses; Plou a Barcelona, de Pau Miró, i Barcelona, mapa d’ombres, de Cunillé | Amb Flechas del ángel del olvido, de Sanchis Sinisterra es commemoren els quinze anys del teatre | El cicle Escrit i Fet posa l’accent en l’aparició d’una generació d’autors que dirigeixen les seves pròpies obres com són Cristina Clemente, Jordi Casanovas, Jordi Prat o Andreu Carandell.

2005
Es reprenia l’edició de la revista Pausa i es dedicava un cicle a l’obra del britànic Martin Crimp que incloïa El camp i Atemptats contra la seva vida | El cicle La memòria dels que ballen recuperava la reflexió de Sanchis sobre la importància de recuperar la memòria tot acollint peces de Carles Salas i Núria Lloansí, Maria Rovira i Andrés Corchero i Rosa Muñoz | Com una operació conjunta de les sales alternatives, L’alternativa dels 70 reivindicava autors oblidats d’aquella generació. S’estrenava Magnus, de Jordi Teixidor.
2006
Ronald Schimmelpfennig protagonitza un monogràfic que inclou les obres La dona d’abans, La nit àrab i Push up 1-3 | Se celebra el primer Obrador d’Estiu, una trobada internacional d’autors amb seminaris de dramatúrgia conduïts per Xavier Albertí, Falk Richter, Rafael Spregelburd i Ahmed Ghazali, entre d’altres | Julio Manrique presenta la seva primera direcció a la sala amb Els boscos, de David Mamet | La immobiliària Núñez i Navarro compra l’edifici i s’inicia un llarg procés legal per al desnonament dels inquilins.
2007
Per primera vegada un teatre de Barcelona dedica la programació de tot un any a autors catalans contemporanis, demostrant la maduresa artística pel que fa a l’escriptura teatral. El cicle 2007: Tot un any! de teatre català contemporani inclou Jordi Casanovas, Ricard Gázquez, Gemma Rodríguez, Marta Buchaca, Marc Rosich, Carles Mallol, Albert Mestres, Carles Batlle, Pau Miró i Victoria Szpunberg.

Soterrani
2008
Josep Maria Benet i Jornet estrena el seu nou text. Xavier Albertí dirigeix Pep Cruz i Pere Arquillué a Soterrani. Amb N&N (Núria i Nacho), de Marc Rosich, la sala parodia l’enfrontament legal amb la immobiliària propietària de l’edifici | Dublin Carol i Una ciutat brillant serveixen per presentar l’obra de l’irlandès Connor McPherson a Barcelona | Contra el progrés, d’Esteve Soler i amb direcció de Joan Maria Segura, rep excel·lents crítiques.
2009
S’aposta per la internacionalització de les activitats de la sala amb el fons d’obres d’autors Catalandrama i la Xarxa Ter, els quals impulsen el coneixement i traducció del treball dels dramaturgs catalans fora de les nostres fronteres | L’Obrador d’Estiu es trasllada a la ciutat de Barcelona, concretament a l’antiga fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu.

Obrador d'Estiu a la Fabra i Coats
VISIONS DE FUTUR
Moltes de les coses que han passat al llarg d’aquests vint anys per la Sala Beckett agafen importància quan les mires amb perspectiva, comenta Toni Casares respecte dels espectacles estrenats, les activitats organitzades i els autors formats al seu abric. Les idees que rondaven en el moment de la fundació són revisades constantment i repensades perquè formin part del seu dia a dia. En l’origen trobem la manera d’entendre el teatre de José Sanchis Sinisterra, present en aquesta celebració amb les emblemàtiques Ñaque o de piojos y actores (del 26 al 29 d’octubre) i Vacío (del 30 d’octubre a l’1 de novembre). També es prepara una gran festa, un llibre que recull tota la trajectòria del teatre i una nova producció: Aquí s’aprèn poca cosa, una adaptació per a l’escena de Jakob von Gunten, de Robert Walser (del 12 de novembre al 13 de desembre). Encara pendents de la sentència judicial que ha de resoldre el litigi que mantenen amb la immobiliària Núñez i Navarro, el director artístic de la Beckett explica que el creixement de les activitats de la sala i el fet que l’any que ve venç el contracte de l’espai de L’Obrador els obligarà a canviar de seu independentment del que es dictamini. Hem de créixer moderadament. Busquem un espai que pugui incloure una sala de 100 o 150 localitats, un altre espai per a les lectures dramatitzades i lloc suficient per acollir els seminaris i cursos. En definitiva, un espai d’uns 3000 metres quadrats que encara no han trobat i que no respondria a les característiques de llocs dels quals la premsa s’ha fet ressò, com la Casa Burés, la Fabra i Coats o el Teatre Principal.
Sílvia González