UN REFREGIT MUSICAL QUE FA PASSAR UNA BONA ESTONA

TONI MARTÍNa (TIME OUT, 18/09/09)

Després de quatre anys consecutius d’èxits, s’instal·la al Teatre Tívoli el primer refregit musical, creat sota segell espanyol, que aconsegueix els seus dos objectius: fer passar una bona estona a la gran massa i omplir les arques dels seus productors. Amb una fórmula fàcil i malauradament cada vegada més utilitzada, els creadors d’aquest musical recorren a temes populars de Mecano per tal de guanyar-se l’espectador i conduir-lo de manera tramposa al seu terreny.

Cal dir que el producte funciona. La seva fórmula està mil·limètricament estudiada per fer que la gent remeni dins la seva memòria emotiva i vinculi cada cançó amb els seus records, canti els seus temes o es deixi portar per les conegudíssimes melodies que tant hem escoltat a la ràdio. David Serrano (guionista d’El otro lado de la cama) ha estat l’encarregat de donar formar a un llibret ple de tòpics que intenta endinsar-nos en la dècada dels vuitanta. L’alliberament sexual, les drogues, la passió per la música i la necessitat de tastar l’èxit són els elements que utilitza per atrapar-nos durant les llargues tres hores i mitja que dura l’espectacle.

Tot i així, no podem negar que la funció té un bon ritme, la frivolitat que utilitza en els seus acudits encaixa a la perfecció amb el to del gènere que ens presenta i els actors resulten convincents en cada una de les seves interpretacions.

Fórmula perfecta

xavier cester (avui, 12/09/09)

Una de les plagues del musical contemporani és la de l'espectacle bastit al voltant de les cançons d'algun grup de pop o rock de gran ressò popular. Com evidencia Mamma mia!, l'argument és secundari davant l'element bàsic, fer massatge a la memòria sentimental de l'espectador.

Hoy no me puedo levantar aconsegueix dur la fórmula a la perfecció, d'entrada amb una trama tòpica, amb ecos de Rent, que combina comèdia (d'humor primari i oportunistes picades d'ullet a l'espectador local) i drama al voltant de l'ascensió d'un músic que arriba al Madrid de la Movida i que, seduït pels diners i la fama, deixa amics i xicota fins que és redimit pel sacrifici d'una mort tràgica.

Com a retrat de la dècada dels 80 és d'una superficialitat desmesurada. És clar que l'alfa i omega de l'operació són les dues dotzenes de cançons de Mecano, uns temes irresistibles, incrustats en l'ADN transgeneracional dels españolitos, si jutgem per la reacció frenètica d'un públic amb ganes de festa que, en un alt percentatge, amb prou feines havia nascut quan el grup estava en apogeu.

L'espectacle, tant pel que fa a llums com a una electritzant coreografia, té un ritme ben sostingut perquè les exagerades tres hores i mitja de durada no es facin feixugues. Tanmateix, un so eixordador, uns arranjaments discutibles i una excessiva desigualtat en el nivell de cant (amb tics d'OT) ens confirmen que els originals de Mecano són insuperables. Destaquem, però, un Diego Rodríguez que va anar a més i, sobretot, Tania García, això si eren ells, perquè el programa no especificava qui era qui: una altra plaga d'aquests musicals és que els intèrprets són peces intercanviables. La fórmula està tan perfeccionada que no seria estrany que l'espectacle durés fins al 7 de setembre de l'any vinent. 

¡QUE REAPAREZCA MECANO, POR FAVOR!

LUIS HIDALGO (eL PAÍS, 11/09/09)

Pocas veces una historia tan corta, chicos de provincias extraviándose y triunfando en la urbe, necesita tanto tiempo, tres horas, para ser explicada. Pocas veces un repertorio tan atractivo como el de Mecano, necesita menos tiempo para ser destrozado, pues en apenas dos canciones se intuye lo que se avecina. Pocas veces resulta tan patente la perversa consecuencia de programas televisivos sobre aprendices de cantante y de bailarín, capaces de poner sobre un escenario a vocalistas que consideran la interpretación una exhibición atlética de voz y a bailarines que confunden elasticidad, cuando la tienen, con expresividad y plasticidad. Y pocas veces, muy pocas, se echa tanto en falta al grupo que hizo famoso un repertorio. Si la finalidad de Hoy no me puedo levantar era reivindicar a  Mecano, se puede asegurar que este musical lo logró plenamente. Tras verlo se lamenta que para escuchar sus canciones en vivo sea preciso ir al teatro en pos de un musical.

Nostalgia al margen, pese a que no se puede olvidar que el gancho fundamental del espectáculo son las canciones de Mecano, se hace difícil encontrar sentido a un montaje en el que la interpretación teatral es tan endeble y amateur, el guión tan consabido y ramplón, los personajes tan lineales, la coreografía tan poco imaginativa y la escenografía tan parca. La presunta reivindicación de los ochenta queda en una sarta de tópicos sólo superada en su grosería por la vulgar contraposición de un homosexual —por supuesto artista, sensible y alocado— con un heavy —por supuesto bruto, cateto y corto— como motor humorístico de la obra.

Aun con todo, este desaguisado escénico podría sobrellevarse si las canciones de Mecano sonasen con un mínimo de verosimilitud. Pero no es el caso. Entre muchos ejemplos posibles, las interpretaciones a grito pelado de temas tan delicados como Mujer contra mujer, el cambio de registro de Perdido en mi habitación, el aflamencado turístico aplicado a Una rosa es una rosa o la recia interpretación de la hermosísima Cruz de navajas no hacen sino agrandar en el recuerdo a Ana Torroja. Aun con todo, la obra muestra un activo: la primera parte es tan rematadamente endeble que la segunda, en la que la acción se precipita acelerada en un descenso a los infiernos del drama, parece mejor. Algo es algo.