Título de la crítica

jordi jané (avui, 06/09/09)

A cada butaca, un preservatiu Darwin amb les instruccions adequades, obsequi de la Croada Laica empresa per Leo Bassi contra l'obscurantisme monoteista i a favor d'una actitud responsable davant la superpoblació. Si Instintos ocultos (Teatre de l'Eixample, 1998) era la teatralització d'un discurs filosòfic amb Sòcrates presidint l'escenari, Utopia és la teatralització d'un discurs polític presidit per un enorme cactus que simbolitza el desert ideològic en què s'han instal·lat les esquerres a escala global. A Utopia, Bassi posa molt oportunament en primer pla les brutals contradiccions evidenciades per l'actual crisi econòmica: mentre el capitalisme americà nacionalitza l'economia, l'ex-Unió Soviètica la privatitza -sempre pagant els de sempre-; mentre el sistema neoliberal s'ofega en la pròpia merda, l'autoanomenada esquerra continua apalancada a la poltrona improvisant solucions de pissarrí. Bassi sacseja els que anomena "antics companys ideològics" i els esperona a retornar a l'esperit humanista de les utopies concretades en la Revolució Francesa de 1789. I ho fa amb el seu ofici de bufó, el personatge naïf i malalletós que, se li reconegui o no, tant a ajudat a l'evolució de la humanitat. Com sempre, Bassi anorrea totes les convencions socials (aquí, i pedagògicament divertit, també les teatrals), i, quan finalment s'enfunda el vestit de clown que havia estat del seu avi, ho fa per revitalitzar l'emblemàtica figura del pallasso blanc, l'etern rei de la pista, el personatge que ens fa entrar en una realitat màgica per demostrar-nos que en les utopies, com en el circ, tot és possible. Potser trobaran aquest espectacle un pèl allargassat, però conté perles artístiques i sociològiques que l'espectador d'avui no es pot perdre. Com tampoc no es pot perdre el seriós text que el bufó italià ha inclòs al programa de mà.  

LEO BASSI ABRAZA LA TEORIA DEL CAOS

GEMMA TRAMULLAS (eL PERIÓDICO, 05/09/09)

Al abuelo de Leo Bassi le sacaron a rastras del circo y le obligaron a luchar contra los alemanes. Durante un alto el fuego, aquel payaso del Gran Circo Toscano se quitó la gorra militar y se paseó entre las trincheras con un perro en la cabeza. Fue el gesto más cuerdo en aquel grotesco panorama de muerte. Un siglo después, Bassi reivindica en Utopía el gesto de su abuelo y sigue empleando la risa como antídoto contra el conformismo, como «arma de construcción masiva», en palabras de otro gran payaso, Jango Edwards.

Se puede estar más o menos de acuerdo con las ideas políticas de Bassi, con su reverencial respeto a los ideales de la Ilustración y a los ideales de la izquierda cuando aún era izquierda, pero hay que sacarse el sombrero ante los que, a estas alturas, aún intentan despertar las conciencias. «El día que un poema valga más que un Ferrari, se habrá realizado la utopía», dice.

En la primera parte de Utopía, Bassi cose un largo speech sobre la caída de la banda (¡perdón!, la banca) Lehman Brothers y la incapacidad de la izquierda para proponer una alternativa ante la peor crisis del capitalismo global. El guión, a ratos improvisado, tiene momentos brillantes. Luego se mete con los pijos que juegan al golf, con el libro Cartas a un joven español de Aznar y finalmente se desnuda para ofrecer «el culo» con tal de que se haga la revolución.

Para llegar a ella, Bassi ha dejado atrás Mayo del 68 y se ha apuntado a la teoría del caos. Con el tiempo, un pequeño gesto, como el aleteo de una mariposa (o ponerse un perro en la cabeza o hacer un espectáculo como Utopía), puede desencadenar grandes cambios, una revolución.

CON OJOS DE NIÑO / En la segunda parte, el actor deja de lado el cinismo intelectual y el estilo mitinero y se transforma en un payaso carablanca, como su abuelo. Aunque en el circo esta figura simbolice la autoridad y el conservadurismo, él la rescata como personaje subversivo y mágico, como recordatorio de que otro mundo es posible. Al final invita al público a jugar con patitos de goma y a gritar con las entrañas. No hay nada más revolucionario que mirar el mundo con ojos de niño.

Peor que la bomba que le pusieron en el teatro Alfil de Madrid por meterse con la iglesia, sería que el público saliera de La Villarroel después de dos horas de función sin ganas de cambiar las cosas. No hay prisa. Esto es solo un aleteo.  

dards contra l'esquerra

carme tierz (Time Out, 18/09/09)

En un moment d’Utopía, Leo Bassi llança a la platea mitja dotzena d’ous. Els llança un per un i amb força, davant l’excitació d’un públic que tem l’impacte dels projectils. Però no hi ha cap perill: els ous són buits i, per tant, ningú no marxarà a casa amb la camisa empastifada. Aquest gag ens ajuda a resumir l’espectacle, un llarg monòleg durant el qual Bassi llança uns dards que, aquest cop, no fereixen ni embruten l’espectador. És per això que Utopía no ha despertat la controvèrsia del seu anterior xou, La Revelación, tot i tenir un discurs molt més revolucionari: el blanc de les seves crítiques és una esquerra que, segons ell, ha perdut el coratge necessari per combatre el capitalisme desaforat. La denúncia és valenta –sempre és més fàcil carregar contra capellans o fatxes que contra els mateixos coreligionaris– i, encara que quedi un xic diluïda per episodis emotius –l’evocació de Bassi del passat familiar, l’escena en què es transforma en un pallasso blanc– o tendres –l’apoteosi final amb un ànec inflable–, ens exhorta a recuperar velles utopies per construir un futur millor. Fornint-lo de les dosis justes d’escatologia i humor gruixut per satisfer els seus incondicionals, Leo Bassi aconsegueix amb Utopía una provocació intel·ligent