Leo Bassi

Sense treva

_nl_

_nl_

_nl_

Com està Leo Bassi després de la peripècia de La Revelación?
_nl_La Revelación ha estat una fita en la meva carrera, he sentit por com no pensava que se’n podia tenir a Europa avui dia, por de morir. En diverses ocasions, mentre centenars de persones colpejaven la porta del teatre amb barres de ferro, vaig sortir a l’escenari amb el temor que aconseguissin obrir-la i apallissarme. Però això m’ha servit per descobrir que sóc més valent del que em pensava, que la meva passió per l’obra, la meva passió política i pels meus ideals era molt més forta del que creia. En comptes d’espantar-me m’han donat més canya (rialles). Crec que sóc un actor més profund que fa tres anys, gairebé hauria d’agrair-ho a la Falange... Surto al teatre més tranquil, més fort, amb més gust del públic.

_nl_

Si La Revelación va sorgir de la necessitat que tenies de parlar del teu ateisme, què has volgut explicar a Utopía?
_nl_He volgut fer una continuació de La Revelación. Després d’haver criticat desitjava proposar alternatives, i quan s’ofereix alguna cosa des del punt de vista laic és utopia. La utopia és per al laic el que la fe és per al creient, és a dir, un lloc màgic, fora de la realitat.

_nl_

I quines són les teves utopies?
_nl_En un principi volia recordar a l’esquerra les raons per les quals s’havia de ser un apassionat de la política, tenia la sensació que l’esquerra havia perdut la passió per un projecte utòpic d’un futur socialista, igualitari o llibertari. Aquesta idea em rondava des de fa un any i mig, arran dels atacs que havia viscut en
_nl_les meves carns. Un pot dir el que vulgui de l’extrema dreta però no es pot negar que són apassionats...
_nl_L’esquerra ha arribat a una socialdemocràcia tranquil·la, simpàtica. Però aquesta crítica al Partit Socialista va ser una primera idea. Es van complicar les coses, l’obra tenia problemes a nivell teòric, i això va fer que l’estrena es retardés.

_nl_

Quin gir va prendre aleshores Utopía?
_nl_Vaig començar a llegir sobre les utopies, sobre les grans guerres, i em vaig adonar que potser l’esquerra no era tant criticable. He descobert amb sorpresa el paper substancial de la Primera Guerra Mundial. La fi de totes les utopies neix amb aquesta guerra; va haver-hi més de deu milions de joves europeus morts: italians, francesos, anglesos... i ningú pot dir per què es va generar en realitat. Tots eren cristians, catòlics contra catòlics, els anglesos protestants van lluitar a mort contra els alemanys protestants i el Vaticà va empènyer els dos bàndols a fotre’s hòsties. Totes les utopies que abans eren somnis molt innocents, amb visions de Jules Verne, de la Torre Eiffel, la Belle Époque, tot això en quatre anys acaba en cinisme. Després ve el nazisme, l’estalinisme, el feixisme, que neixen en gent que ja no creia en res perquè els han pres la seva utopia.

_nl_

_nl_

LA UTOPIA ÉS PER AL LAIC EL QUE LA FE ÉS PER AL CREIENT, UN LLOC MÀGIC, FORA DE LA REALITAT

_nl_

_nl_

I creus que Utopía suscitarà la mateixa controvèrsia que La Revelación?
_nl_Hi haurà de nou un atac frontal a l’Església catòlica, no premeditat, encara que no penso que susciti les mateixes reaccions, no duc imatges o un crucifix sobre l’escenari... Crec que aleshores va haver-hi una voluntat de la dreta religiosa de fer caure les utopies, he arribat a pensar que la Primera Guerra Mundial va ser una forma de dividir el moviment internacionalista dels obrers, fragmentar-lo en nacionalismes; hi havia por en les classes dirigents i en l’Església que el proletariat s’unís per sobre de les nacions i tradicions. És una tesi que es pot debatre. El Papa podria haver impedit la Gran Guerra. L’esquerra és víctima d’aquesta conspiració per fer caure les utopies.

_nl_

Però no es tractarà d’una conferència, oi?
_nl_No, no, tot això entra dins d’una història molt divertida i amb sorpreses tecnològiques. La darrera part de l’espectacle és la que més m’agrada, és la més profunda i revolucionària. El problema essencial de les utopies és el concepte del temps. La utopia, com l’art, no comparteix el temps de la realitat, està en el
_nl_temps de la màgia, del misteri. La tecnologia ens ha trencat el temps poètic.

_nl_

I aquí apareix el pallasso de cara blanca.
_nl_Sí, vaig redescobrir el personatge. Vinc del circ i durant quaranta anys he fugit dels seus models antics; vaig buscar la imatge del banquer, del paio de la corbata, un bufó que desmuntava les imatges clàssiques del circ. Aquest pallasso de cara blanca no viu en la realitat sinó en els temps màgics. És qui assumeix la tercera part de l’espectacle, en què ofereixo la meva proposta: repensar la noció del temps, entrar en el de la naturalesa. S’ha de canviar radicalment la noció del temps: aquesta és la nova utopia.

_nl_

_nl_

Esther Montero

---