Mercè Martínez

Vocació Innata

Suposo que el teu primer contacte amb La Bella y la Bestia va ser durant l’estrena de la pel·lícula el 1991.
Sí. Recordo que vaig anar a veure-la a l’Euterpe de Sabadell, un d’aquells antics teatres reconvertits a cinemes. No vaig arribar a aprendre’m les cançons, com moltes noies feien llavors, perquè a mi ja em va agafar d’adolescent i estava per altres coses.

Segur que en aquell moment no t’imaginaves que acabaries interpretant la senyora Potts.
No m’ho imaginava en aquella època ni tampoc quan vaig fer el càsting, perquè demanaven un perfil d’actriu de trenta-cinc a cinquanta anys per a la senyora Potts, i per al paper de Bella demanaven noies de vint a trenta anys. Com que jo en tinc 33 no encaixava ni en l’un ni en l’altre. Però, mira, els vaig agradar i em van agafar.

I en aquell moment, vas haver d’incorporar-te de la nit al dia en una obra que ja portava a Madrid molts mesos de rodatge. Va ser dur?
La companyia venia a Barcelona ja feta i això a mi sempre m’ha fet una mica de por. És com pujar en un tren en marxa. Jo m’ho prenc com un repte personal, en poc temps t’has de posar al nivell dels altres. Va ser dur però de seguida va estar fet.

Quin marge de maniobra tenies com a actriu a l’hora de crear un personatge tan característic i tan marcat pel film?
M’han deixat fer el que he volgut. Jo tenia els meus dubtes, perquè al ser un muntatge amb llicència les coses venien molt preestablertes. Però des del primer dia ens vam entendre molt bé el Glenn [Casale, director] i jo. No m’esperava que dins d’un muntatge musical es busqués tant la part humana. Als musicals moltes vegades es fan les coses de forma frívola i superficial. El Glenn no, ell va al fons de les coses, a buscar el sentiment.

Fins i tot quan parlem d’un personatge que té forma de tetera.
Clar. La meva primera pregunta va ser, com collins m’ho faig per fer una tetera? Però no és una tetera, és una senyora que ha patit un encantament injust. En el fons és una dona que està patint constantment pel seu fill, i això és el més maco, que tots els personatges tenen el seus fons.

Però després també hi ha la part d’efectes especials.
Sí, i és molt espectacular, hi ha el treball de vuitanta persones al darrere cada dia. Però si una d’aquestes persones falla tot se’n va en orris. Jo quan ho vaig veure a Madrid em vaig quedar impressionada del decorat, de les perruques, dels vestits. El resultat és meravellós.

Incorporar-se a un muntatge així és com pujar en un tren en marxa, fa por però és un repte

Com has viscut el canvi des d’una sala petita a una altra de colossal com el BTM?
Malgrat la mida del teatre tens molt present l’espectador. I com que el BTM és més gran la resposta t’arriba a gran escala. A nivell d’interpretació el fet de treballar amb micros ens permet fer els mateixos matisos que faries en una sala petita on l’acústica és més íntima. Jo mai havia estat en un muntatge així, un gran espectacle amb tanta gent treballant, recolzant-te des de caixes, i sobretot amb tant de públic. Quan veus el teatre ple penses: guau! Tot i que no et deixes vendre pel públic. Fem la funció per al públic però no els ho donem barat. Anem a explicar una història i si riuen, millor. I si s’emocionen, perfecte.

D’on et ve la vocació musical?
De ben petita, de sempre. He fet orquestres, de corista en un grup de heavy, vaig tenir un grup d’animació infantil que anàvem cantant pels col·les. A l’Institut del Teatre vaig esperar un any per llicenciar-me perquè llavors entrava l’especialitat de cant. D’aquesta manera vaig ser de la primera promoció que va sortir amb estudis de teatre musical. Això sí, m’agrada anar combinant el text i el musical.

I també combines el teatre amb la tele i el cinema?
Dins del món de la interpretació són dialectes d’una mateixa llengua. Jo trobo a faltar especialment fer més tele. No per la popularitat, perquè a mi m’incomoda quan arribes a un lloc i la gent et comença a mirar. M’agrada la tele per la seva immediatesa, per la novetat de tenir cada dia seqüències noves.

Sembles sentir-te molt satisfeta amb la teva professió.
M’agrada. Amb sort i una mica de ganes pots buscar-te la vida. I clar, treballant, bàsicament treballant, d’aquesta manera la gent et veu i et truca per fer una altra cosa. Tot i que he de dir que abans de La Bella... portava un any i mig sense treballar. Que es diu ràpid. L’any més dur de la meva vida. M’enfilava per les parets. Et comences a replantejar el futur laboral. Però si et passa com a mi, que no saps fer res més, continues perquè en el fons et queda l’esperança de saber que estàs lluitant pel que t’agrada i tard o d’hora te n’acabaràs sortint. Després veus que grans actrius i actors s’han tirat un any o dos sense treballar, això passa, ens passa a tots. La inestabilitat forma part d’aquesta professió.

Manuel Pérez i Muñoz

---