2 de juliol de 2009, 10:23
Jordi Banacolocha
A la recerca del paradís
Pablo Ley (dramatúrgia) i Josep Galindo (direcció) ens han preparat un viatge a través d’una de les obres més lúcides i coloristes que va engendrar el geni literari de Josep Maria de Sagarra. Es tracta de l’adaptació del dietari de viatge La ruta blava, una fugida cap al paradís perdut, Tahití, però també una evasió de la Catalunya de la Guerra civil i de l’Europa que s’abocava al desastre bèl·lic. Al repartiment, entre d’altres, hi ha Jordi Martínez, Manel Dueso, Rosa Galindo, Quim Dalmau i Jordi Banacolocha, veterà dels escenaris i una de les veus d’un espectacle coral que es podrà veure al Romea fins al 2 d’agost.
CREATIVITAT COL·LECTIVA
La ruta blava és un projecte de creació dels que feia temps que no m’arribaven. Ho hem creat tot des de zero, entre tot l’equip. Cada dia hem anant donant forma a les escenes, als moviments. Això per a un actor és molt engrescador, una feina que t’arriba molt de tant en tant. A més, ens basem en una obra fantàstica del Sagarra, un diari de viatge imprescindible. Però, malgrat que es tracta d’un diari, al muntatge no només se sent una veu, al contrari, hem trencat aquesta estructura de monòleg que tenia el quadern i l’hem transformat en una obra amb una polifonia de veus molt enriquidora. Hi ha ball, hi ha música, vídeo. És un espectacle complet.
ECOS DE GUERRA
Jo interpreto un vell funcionari de marina francès jubilat que davant de la proximitat de la mort se’n torna a Tahití, en aquell paradís perdut on espera viure els últims anys de la seva vida. Com els altres personatges, fuig de França perquè veu venir la guerra, de la mateixa manera que Sagarra s’ha vist obligat a deixar Catalunya per la Guerra civil. La guerra és present al text perquè es percep un desencant general en els personatges, que els fa plantejar-se, allà a Tahití, què els pot aportar la civilització occidental, als habitants d’aquelles illes, tenint en compte el que era Europa en aquell moment: guerra i nazisme.
PERSONATGES AMB SUBSTÀNCIA
Abans de triar un projecte valoro el personatge, l’equip, el director, i no dono gaire importància a si el paper és més o menys llarg. A la meva edat no és fàcil trobar varietat de personatges protagonistes i això em condiciona a tenir papers més concrets. Sí que és cert que últimament trobo un cert atractiu a fer-ne de més curts. Ha arribat un moment que a mi el que m’agrada són els personatges amb substància. Quan m’arriba un paper llarg em fot una mandra molt gran. Prefereixo poca feina i ben pagada. Tot i que això de ben pagada és molt relatiu, perquè arribar a viure només del teatre és complicat. Els actors hem de fer
també televisió o altres coses per anar tirant.
ADAPTABILITAT AL MEDI
Mentre pugui combinaré el teatre amb la televisió. I si em sortís alguna cosa al cine, també la faria, perquè a mi el que m’agrada és alternar les feines. Compaginar el teatre amb els capítols de Ventdeplà em va perfecte. La televisió no em cansa tant com el teatre, no repeteixes tant, fas cada dia una seqüència i les obligacions arriben més dosificades. El teatre és més esclau, exigeix més disciplina, les èpoques d’assaig són molt dures. Per això jo entenc que hi hagi gent, els que arriben a tenir una mica d’estatus dintre del món del cine i la televisió, a la qual li costa molt treballar al teatre.
Manuel Pérez i Muñoz