Festivals a l'aire lliure

Teatre d'una nit d'estiu

Teatre Grec.

El Teatre Grec de Barcelona, el Castell de Peralada, o els característics escenaris de Mèrida i Almagro, són alguns exemples d’espais de gran valor simbòlic i arquitectònic que durant l’estiu es transformen en seus d’importants festivals a l’aire lliure. De la mateixa manera, a nivell internacional, importants monuments acullen durant l’estiu mil i una manifestacions escèniques a la fresca, com és el cas d’Epidaure, a la península grega del Peloponès, o la mateixa ciutat d’Edimburg, que durant aquestes caloroses setmanes es converteix tota ella en un gran teatre gràcies al festival Fringe, l’off del Festival Internacional d’Edimburg, igual que la cita imprescindible de la ciutat d’Avinyó, festival de referència dins del panorama internacional de les arts escèniques. Tota aquesta activitat no està exempta de dificultats, perquè fer teatre en un espai obert comporta estar a mercè de les inclemències meteorològiques i molts cops els espais estan subjectes a les limitacions que imposa la protecció del monument històric que serveix com a teló de fons.

EN SEMICERCLE I A LA MUNTANYA
Sens dubte, l’escenari europeu més antic dels que encara alberguen activitat és el teatre d’Epidaure, construït al segle IV abans de Crist. Concebut per l’arquitecte Policlet el Jove, és probablement el més ben conservat de la seva època, gràcies sobretot a la magnífica pineda que el rodeja. Es tracta d’un recinte amb capacitat per a 14.000 espectadors, i amb una acústica excepcional que permet escoltar perfectament el que es diu a escena des de l’última de les cinquanta- dues grades que posseeix. El seu període, diguem-ne, modern, arranca el 1938 amb una producció del Teatre Nacional grec, una Electra de Sòfocles dirigida per Dimitris Rondiris. Avui és un dels escenaris del Greek Festival, que es desenvolupa de juny a agost. A Barcelona, malgrat el que molta gent pensa, el Teatre Grec no es remunta a l’època dels grecs, ni tan sols a la dels romans, sinó que va ser construït a la muntanya de Montjuïc l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona. S’inspira directament en el teatre de l’Epidaure, i va ser obra dels arquitectes Ramon Reventós i Nicolau Maria Rubió i Tudurí. El conegut paisatgista Nicolas Forestier va dissenyar la composició del jardí. El conjunt va complementar-se amb el Pavelló de la Música que avui es fa servir com a restaurant del complex. El va inaugurar Josefina Tàpies amb un recull de poemes la tarda del 27 de juny de 1929 i l’any 1932 Margarida Xirgu va representar-hi l’Electra de Sòfocles. La guerra civil va tancar aquesta primera etapa del teatre, que posteriorment va quedar abandonat durant setze anys.

Amb la represa de les activitats l’any 1952 comença una nova època d’esplendor del Grec. La reinauguració la van protagonitzar l’actriu Mercè de la Aldea i Juan Germán Schroeder amb Edipo rey. Més tard van continuar passant-hi moltes de les figures claus de l’escena nacional de la segona meitat de segle XX, i fins a l’arribada de la democràcia el teatre va passar per diferents gestions, tant públiques com privades. Finalment, l’Assemblea d’Actors i Directors va posar en marxa el 1976 la primera edició del que avui coneixem com a Festival Grec, que s’institucionalitzaria amb l’arribada del primer ajuntament democràtic el 1979.

VICISSITUDS TÈCNIQUES
El teatre a l’aire lliure se’ns obre a les nits d’estiu com una refrescant proposta per a tots els amants de les arts escèniques. En l’aspecte tècnic, però, l’adaptació d’un muntatge a un entorn obert planteja molts obstacles. Quan parlem del Teatre Grec, ens comenta Isaac Vila, assistent de direcció del Grec, parlem d’un espai natural, d’una pedrera al bell mig de la muntanya envoltada d’un magnífic bosc mediterrani. L’escenari fa vint metres d’ample per vuit d’alt, la qual cosa vol dir que les propostes que es vulguin fer allà han de tenir, no només la mida, sinó una presència escènica molt potent que aconsegueixi impactar el públic i al mateix temps s’acobli de manera respectuosa amb l’entorn.

El Teatre Grec, de nit

El desafiament del teatre a l’aire lliure és engrescador per als directors d’escena, però al mateix temps una avaluació de la seva capacitat per adaptar-se als espais. Qualsevol creador t’ho dirà, continua Vila. Es tracta d’un entorn preciós però no és gens fàcil actuar allà, s’ha de pensar molt bé l’espectacle perquè no quedi petit en relació a l’entorn. Si els espectacles ja venen pensats per fer-los en teatres convencionals a la italiana s’han de replantejar de dalt a baix. Alguns dels muntatges que es veuen al festival han estat creats específicament per a l’espai del Grec, muntatges de producció pròpia que neixen pensats per a l’amfiteatre. En altres casos, quan es convida una companyia, aquesta ha de fer les oportunes modificacions.

Un dels els canvis més enrevessats de cara a la posada en escena és l’absència de cametes a l’escenari, indret des d’on els actors han de fer les seves sortides i entrades. Donada la mida de l’escenari els actors han de caminar molta estona per arribar al centre de l’escenari, apunta Vila. Això disminueix l’efecte sorpresa i obliga els creadors a plantejar-se la concepció mateixa de la posada en escena. Els contactes amb les companyies duren mesos i el volum d’intercanvi d’informació (plànols, fotos, etc.) és brutal.

ADAPTACIONS AL MEDI
Josep Sánchez, director tècnic del Festival Grec, coneix de primera mà les dificultats que planteja un muntatge a l’aire lliure. Les diferències són substancials, comenta. Tècnicament les infraestructures ho compliquen molt. Primer perquè no existeix un sostre o una graella on penjar la il·luminació, i per tant les companyies han de refer el disseny de llums per tal d’adaptar-lo a l’espai. És cert que podríem construir una estructura que simulés un teatre convencional, com es fa en altres escenaris d’estiu, però això trencaria la màgia del teatre a l’aire lliure i de l’entorn natural. Tot i estar ubicat a la muntanya de Montjuïc, una zona tranquil·la de la ciutat, el Grec no pot evitar esquitxar-se de la contaminació acústica urbana, la qual cosa és un fet a tenir en compte pels responsables tècnics. Malauradament, confessa Sánchez, amb el pas dels anys i l’augment del soroll a les ciutats, espectacles que abans es feien només amb la veu dels actors projectada ara utilitzen micròfons. Pràcticament totes les companyies ho fan i realment és necessari. Un altre detall que no es pot passar per alt són les condicions climatològiques, a les quals el teatre a l’aire lliure està totalment exposat. El festival Grec, que es desenvolupa al juliol, pràcticament mai ha de suspendre cap funció. Quan ens passa, això sí, és terrible perquè a l’estar tot el calendari programat no es poden ajornar les funcions, s’ha d’anul.lar i tornar els diners. Nosaltres sempre esperem a l’últim moment per cancel·lar, i quan hi ha risc, estem en contacte constant amb el radar meteorològic per veure com evolucionen les tempestes.

Teatre romà de Mèrida.

Corral de Comedias, a Almagro.

MONUMENTS INTOCABLES
La directora tècnica del Festival de Mèrida, Amalia Puertos, remarca la condició de monument que aquests espais tenen a l’hora d’encarar l’activitat escènica. Aquí no es pot tocar cap pedra, diu, perquè estem parlant d’un teatre, però també d’un conjunt històric monumental. Les companyies es troben amb molts entrebancs quan arriben, amb l’escenografia sobretot, perquè no es pot clavar ni penjar res. A començament del segle XX, Mèrida va desenterrar l’encisador marc del seu Festival, conformat pel teatre i l’amfiteatre (6.000 i 15.000 espectadors, respectivament), ambdós amb origen al segle I a. C. Va tornar a funcionar com a teatre durant la II República Espanyola, gràcies a l’interès, sobretot, de l’actriu Margarida Xirgu i el director Cipriano de Rivas Cherif. Des de llavors s’han celebrat 55 edicions del festival. Tant a Mèrida com en el festival d’Almagro, el treball tècnic es desenvolupa fonamentalment de bon matí, des la caiguda del sol fins que es fa de dia. Això és conseqüència del tòrrid estiu, que fa més difícil la tasca en ple dia. En el cas d’Almagro, allà hi ha dos espais emblemàtics a l’aire lliure, el Pati de Fúcares, que ocupa el claustre d’un palau i, sobretot, el Corral de Comedias, el més ben conservat del món. La peculiaritat del corral, comenta Francisco Leal, director tècnic a Almagro, és que fins i tot sent un espai molt petit, té una gran personalitat, té molta força. Llavors, qualsevol companyia que intenta, per necessitats el seu muntatge, ficar-hi elements per ocultar el corral en si, es troba que és contraproduent, que allò va en contra de l’espectacle, perquè el corral té tanta força que qualsevol cosa que s’hi afegeixi és un pegat i es veu que no funciona. Aquesta és la gran dificultat, encara que, al contrari, té el gran avantatge que és un espai tan màgic que qualsevol cosa que hi faci’s es multiplica. El corral és una escenografia en si mateix. Compta amb un autèntic laberint de portes, d’entrades i sortides, d’escales i trapes, que donen molt de joc als directors, obligats moltes vegades a renunciar a les seves pròpies idees de muntatge per adaptar-se al corral. A més, no cal amplificar el so perquè el local té una acústica magnífica, al contrari del que succeeix des de fa uns anys a Mèrida o al Grec.

TAMBÉ AL CARRER
A banda dels recintes monumentals, el teatre a l’aire lliure admet també moltes altres fórmules i formats. És el cas del teatre de carrer, que es manifesta amb tota la seva força al Festival Internacional de Teatre al Carrer de Viladecans, que enguany celebra la XX edició, transformat en un dels esdeveniments més esperats i estimats per tots els habitants d’aquesta població del Baix Llobregat. Sergio Rodríguez, responsable de comunicació del Festival ens explica el perquè: Quan va començar el festival fa vint anys la idea era oferir cultura a tots els habitants de la ciutat de manera oberta, participativa i gratuïta. Transformar els carrers en escenari és la millor manera d’implicar-hi tothom, la gent surt i s’ho troba. La mostra, a més, actua de fira de les arts escèniques de carrer, un aparador festiu on les més diverses companyies omplen en diferents franges horàries fins a deu escenaris situats als carrers i places de la ciutat. Viladecans ha estat tradicionalment una ciutat dormitori, ens explica Rodríguez, això ha canviat. Activitats culturals com aquesta contribueixen a donar vida als carrers, a fer que la gent pugui passar-s’ho bé en família. És una manera de fer ciutat. Entre el 2 i el 5 de juliol actuaran a Viladecans, entre d’altres, companyies com Xarxa Teatre, Markeliñe o els francesos Malabar.

Manuel Pérez i Muñoz / Álvaro Vicente

---