1 de juliol de 2009, 14:57
Eusebio Poncela
Èdip sense complexos
A Eusebio Poncela el persegueix la fama d’excèntric, de maleït… Però és amable, divertit. I sincer. Diu que la maduresa li ha portat allò tan difícil que és l’empatia. I una disposició nova: la de sentir-se preparat per a la direcció teatral i cinematogràfica –aviat rodarà el seu primer guió–. Fa cinc anys va gaudir a escena interpretant un malvat, el Macbeth de Shakespeare. Ara hi torna amb les tragèdies de Sòfocles, posant-se en la pell d’Èdip, sota les ordres de Georges Lavaudant i amb una dramatúrgia que entrellaça Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona. Edipo. Una trilogía es veurà del 23 al 27 de juliol al Teatre Grec.
Com entens Èdip, el mite, el personatge?
És una persona que passa per tot, pel poder absolut i per l’absència, el no-res. És un personatge molt mòbil, es transforma, aquests són els més interessants de fer i Èdip té un canvi radical. El que m’interessa més d’ell és la seva voluntat de no sentir-se culpable per res del que ha fet. I m’interessa molt perquè connecta directament amb mi i amb la meva vida, amb el que jo crec que és el fonamental.
El que mou la tragèdia és l’entestament d’Èdip per saber qui és. Quina necessitat has tingut d’explorar en ell?
Mira, Èdip rei és una espècie d’investigació, és com si fos Sherlock Holmes, un investigador profund. És el seu desig de conèixer en profunditat tots els detalls el que el porta a la ruïna, encara que després els déus se’n compadiran. Aquesta voluntat de saber, d’indagar, aquest suspens amb què està escrita l’obra està molt subratllat en el muntatge. Jo he volgut ser més inconscient a la meva vida, però ha estat una inconsciència molt conscient, no sé si m’explico. He pretès no observar-me gaire a mi mateix, però tenint sempre present què calia saber. El coneixement d’un mateix et fa més generós, provoca que surtis per veure què succeeix fora de tu i pots prendre partit per algú que no ets tu.
Com va néixer el teu desig de fer teatre? Sembla que des de ben petit, quan vivies a Vallecas…
Sí, sóc de barri, gràcies a Déu, perquè si el meu pare no hagués tingut aquells problemes polítics pels quals no podia treballar, de manera que va haver de fer moltes feine tes fins que va remuntar, jo m’hauria convertit en una persona més sofisticada i més estúpida, sens dubte. Agraeixo moltíssim que la vida em posés al carrer, si no hauria estat una altra persona i a mi m’agrada molt com sóc, el que ha passat a la meva vida. Des de petit els deia als pares que volia ser actor; jo no sabia què era ser actor, però no em treien d’aquí. Això connecta amb els destins de la tragèdia, el destí fa que tu siguis un transmissor d’alguna cosa que no saps encara què vol dir i que trigues moltíssim a esbrinar què és... De fet, no sé si arribes a saber-ho mai.
No em considero un actor maleït, però sí marginal, no pertanyo a les camarilles
Tu ho has esbrinat ja?
No, no, no, no, ni ho vull, encara em queda molt per saber (riu). Aquest ofici a mi m’ha salvat la vida literalment en diversos fronts, és a dir que…
Llegint sobre tu trobava sempre associats els adjectius maleït, marginal, controvertit. Què tenen de cert?
Maleït no, maleït és més la llegenda al voltant de la pel·lícula Arrebato [Iván Zulueta, 1980], i pel que ha estat la meva vida, amb moments molt al límit. Ara bé, no hi ha hagut malditisme, he estat una persona realment afortunada, molt. En aquest ofici vaig ser famós molt ràpidament, vaig rebre una resposta dels meus contemporanis molt bona. No, maleït no ho estat, però marginal sí, en el sentit que mai he format part d’aquesta congregació “admirable” d’actors, no pertanyo a camarilles, he seguit endavant per miracle, no sé per què. Mai he aparegut als mitjans ni vull fer-ho, i hi ha bons actors que han estat oblidats. Em considero marginal en aquest aspecte, però també en d’altres, crec que en gairebé tots (riu). Ja és vocacional, ja és una posició.
Com has arribat a la maduresa?
Amb molta lluita, amb molta paciència amb mi mateix, amb molt respecte també, jo m’he exposat a coses molt tremendes a la vida, però perquè m’ha donat la gana. He comès molts errors, però si no n’hagués comès… Molts dies, quan arribo a casa meva i em miro al mirall em dic: “La mare que et va parir, però com t’atreveixes?”. En canvi, hauria estat pitjor dir: “Per què no ho vas fer?”. He arribat a cops i patades a aquesta maduresa relativa. També les circumstàncies m’han fet madurar: un grup de nois i noies que vaig conèixer fent una pel·lícula a l’Argentina em van seguir fins aquí, ara tenen uns trenta anys, van venir amb vint i són com els meus fills. Aquesta espècie de paternitat que va sorgir com aquest espectacle, com un miracle, ha fet que em senti obligat –tornem al mateix– a deixar el mi, mi, jo, jo, a oblidarme una mica de mi mateix.
NI PSICOLOGIA NI DECLAMACIÓ
Sòfocles, un dels tres tràgics grecs, juntament amb Èsquil i Eurípides, no va concebre Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona com una trilogia a la manera d’Èsquil i dels festivals de la seva època. No obstant això, Georges Lavaudant ha volgut, a través d’una dramatúrgia depurada, dibuixar en escena tota la saga: l’Èdip monarca que descobreix la veritat dels seus orígens i es treu els ulls (Èdip rei); l’Èdip que s’ha convertit en rodamón i vagareja fins a la seva mort i redempció (Èdipo a Colonos); i les conseqüències del que ha passat a la seva família, a Antígona. Lavaudant comenta: El que em fascina més és l’altitud que pot proposar un teatre d’aquesta mena. Hi ha preguntes que tenen a veure amb la política, la filosofia, amb la religió: Antígona és una resistent o una fanàtica política? Què són més importants, les creences religioses o el poder polític? I afegeix: El més difícil és trobar una manera d’apropar aquest teatre al públic d’avui, que la interpretació dels actors eviti dos perills: portar-lo a un terreny molt psicològic i convertir-lo en alguna cosa banal, o anarse a l’excés de declamació. Laia Marull (Antígona), Rosa Novell (Jocasta) i Pedro Casablanc (Creont) encapçalen també el repartiment.
Esther Montero