CORRECTE PERÒ SENTIMENTALOIDE

JOAQUIM ARMENGOL (EL PUNT, 26/10/09)

Els que llegim aquest malbaratat idioma i, més o menys, el comprenem; tard o d'hora, si tenim ulls a la cara, ens caurà a les mans algun o altre volum de Josep Pla, i això és una de les fortunes de la nostra existència. Com ara la proposta del Canal i el Grec d'oferir a la gent aquesta espicassada d'au que ens mostra Joan Ollé sobre El quadern gris: fita memorable, intel·lectual, d'aquest pagès grafòman exacte i genial; un món fet de Palafrugell, de xafarderies i tertúlies, tot d'una, d'insignificança absoluta, si voleu, però d'una realitat plausible: empirisme i sornegueria, humorisme gens innocent, obsessió per descriure-ho tot, l'atzar, la vida. Diari íntim vastíssim, reminiscències de la cendra, fragmentació, hipotètiques memòries...

8 de març de 1918. Unes persianes fosques i altíssimes al fons, una banqueta, tres cadires de ferro pintades de blanc, una tauleta amb un cendrer; el terra és un mosaic que ho enquadra tot, una terrassa. Darrere les persianes, la vida a pleret, desdibuixada per projeccions que van acolorint de blanc i negre el món d'ahir. Tres actors, tres moments d'una sola vida, encarnen Pla i els seus personatges que vagaregen per aquella realitat memorable de principis de segle. Oir les seves paraules és una delícia en boca d'Ivan Benet, el jove Pla de 21 anys, que amb una bona dicció evoca el millor de l'escriptor; Joan Anguera hi vessa una lentitud excessiva, hi mastega les paraules amb la seva cantarella particular, que tant pot irritar com entusiasmar qualsevol, i llavors Montserrat Carulla, que ningú sap massa bé què hi fa en aquest muntatge, insegura i amb un to més baix que els altres: no fa ben estrany?

Joan Ollé ha fet un espectacle correcte, de llum íntima, però incomprensiblement s'ha empescat un Pla sentimentaloide. I li cal, potser, una mica més de ritme i treure'n la pausa que entorpeix de manera innecessària la cosa. El mèrit d'aquest espectacle, més enllà de l'atreviment de provar de fer-lo, són les ganes que produeix d'agafar el meravellós quadern immortal i deixar-s'hi caure, un cop més, i un altre. Perfectament! Just per passar l'estona, a la bona de Déu! 15 de novembre de 1919. 

exquisito "patchwork"

JOAN-aNTON BENACH (LA VANGUARDIA, 28/06/09)

Es bien sabido que nunca, o casi nunca, el tránsito de la literatura a la pantalla o de la literatura a la escena se realiza con alguna ventaja para la primera. La palabra escrita se alza sobre la imaginación y la sensibilidad del lector con una fuerza que al espectador le será arrebatada por las imágenes o por el teatro, en un proceso de sustitución que, raramente, insisto, resulta plenamente satisfactorio. Es por ello que muchos devotos de El quadern gris, entre los que me cuento, no hallamos demasiados atractivos en esta versión teatral del formidable diario de Josep Pla, de la que se han ofrecido cinco funciones para las que, atención al dato, se agotaron velozmente todas las localidades.

El espectáculo lo ha dirigido Joan Ollé con una pulcritud evidente, con un cuidado exquisito de la interpretación y de los acabados. Si alguna característica se ha hecho constante en el trabajo de este director es el buen gusto. Y El quadern gris discurre, efectivamente, sin estridencias, con un perfecto equilibrio entre la palabra a tres voces, las de Joan Anguera, Ivan Benet y Montserrat Carulla, y la escenografía y las imágenes videográficas, ambas muy bien diseñadas por Eugenio Szwarcer. Me comunican de Palafrugell que en esta ocasión no se oyó el traquetear de huesos en la sepultura de Josep Pla, como aquella vez que Flotats, tumbado en el suelo, imitaba al escritor en indecible arrobo (!), supuestamente extasiado (!!) ante la elegante y armoniosa arquitectura de una masía ampurdanesa.

Esta vez, sólo a Joan Anguera se le permiten algunos detalles imitativos del autor - la indumentaria, el cigarro que se lía a mano, a ratos el peinado, una contenida gestualidad...-,detalles, por otra parte, que no podía incorporar ni el joven Ivan Benet, en el mejor de sus últimos trabajos ni, claro está, Montserrat Carulla. La presencia de una actriz al ejercicio textual exclusivo de un autor que, además, gustaba de alardear de actitudes misóginas, es el modo que tiene Ollé de proclamar la autonomía de una palabra cuya extraordinaria calidad descriptiva anunciaba entre 1918 y 1919 la portentosa obra posterior del solitario de Llofriu. No importa que alguna manipulación posterior del propio escritor incluyera giros literarios adultos, antes de la publicación por vez primera (1966) del quadern. Mejor, si así es: no pocos rasgos y criterios del monumental Pla están ahí y de ellos han espigado, con todo el acierto posible, los adaptadores, Carles Guillén y el propio Ollé.

Los devotos de El quadern gris, insisto, podemos salir defraudados de un comprimido que, objetivamente, ofrece un muy dudoso interés. Decepcionados del patchwork resultante de reducir a poco más de 30 páginas las más de 600 que tenía la primera edición del quadern.Pero, ¿y quien no conozca el diario? ¿No es posible que esa adaptación teatral le lleve a su reposada lectura? Anteayer, en dos librerías visitadas, El quadern gris estaba expuesto en lugar preferente, como una invitación a aprovechar la actualidad que el teatro confiere a esa obra capital de nuestra literatura. De momento, en el Espai Lliure, la demanda de Pla ha sido fulminante y quizá, para ello, decisiva.  

ni figa ni raÏm

francesc massip (avui, 28/06/09)

En acabar l'espectacle que Joan Ollé s'ha empescat amb el dietari de Pla, la sensació és: en volem més! El riu literari de l'escriptor empordanès és cabalós, reposat i constant. Ni violenta torrentada ni reguerall episòdic. La massa d'aigua verbal és un inacabable motor de sensacions, un generador d'idees espirejants. I alhora que nodreix i fertilitza al seu pas les amples ribes de la literatura, treu a la superfície el tremp d'una llengua que, sense ell, seria rònega.

Fidel a l'esperit de l'autor, Ollé ha maquinat una escenificació extremament sòbria, al servei absolut de la paraula planiana. Reparteix joc entres tres intèrprets: un fresc Ivan Benet que parla per boca del jove Pla que a 21 anys enceta El quadern gris com qui no vol la cosa, aparentment sense gaire interès, però on depura el que serà el seu estil característic, sempre atent a tot el que l'envolta, per insignificant que sembli. El personatge es desdobla amb un tellós, corretjut Joan Anguera que, amb la boina calada, evoca el Pla madur que reescriu el dietari per publicar-lo. Montserrat Carulla adopta la veu de la mare i d'altres interlocutors vibrants. Tot s'esquitlla fluidament amb el ritme precís. I les pensades del jove Pla llueixen amb sorprenent actualitat: la situació del català, que viu "en la tragèdia permanent" davant la indiferència de la població; l'esclerosi de la universitat que enforteix els febles i corromp els forts; l'excés de noucentisme en el panorama cultural...

I quin fibló, quin lluc per a la crítica literària! L'Eugeni d'Ors parla en cursiva i escriu com un violinista, Carner té el defecte de la perfecció, Baroja és antiafrodisíac i els rovellons a la brasa són com menjar-se l'orella d'una noia amb sabor de pinassa. El recital s'intercala amb fragments de la veu de l'autor entrevistat en espanyol i amb fotografies projectades al fons, rere la gran persiana de llibret que tanca l'espai. Ni figa ni raïm. Per Pla el teatre era una collonada. Llàstima, perquè el seu verb és magistral.