2 de juny de 2009, 11:48
Àlbum de fotos
Mercè Montalà
La protagonista de L’habitació de Verònica (Club Capitol 2) es considera afortunada perquè té tot allò que dóna sentit a la seva vida: una família que l’estima i un ofici que va escollir de ben petita, quan en companyia d’un nen de l’escola s’inventava històries que després representava. Mercè Montalà en parla amb entusiasme quan remena el seu àlbum de fotos.
Estiuejàvem a Castelldefels. Ens aixecàvem d’hora i agafàvem el tren per anar a la platja carregats amb la nevera, els para-sols... de tot. Ens ho passàvem molt bé. Jo feia cara d’empipada perquè sempre tenia fred. Em passava el dia a l’aigua, però sempre tremolant (riu).
Les persones més importants de la meva vida, els pares i la meva germana Maria Lluïsa. Per a mi, això és el primordial, créixer en una família que et dóna un amor incondicional.
A Nou Barris hi havia una sala, el Cine Barco, i hi anàvem quan fèiem alguna representació, perquè aleshores no s’estilava gaire fer-les a les escoles. Ho recordo molt vivament: la sensació de sortir a escena, l’entrega, l’excitació. Tenia uns set anys.
Al Teatre Almeria, amb la companyia de l’Octavi Egea. Quan vaig dir a casa que volia ser actriu hi va haver una discussió tremenda, però la meva germana em va presentar l’Octavi i vaig passar a actuar al grup Hidroelèctrica. Devia ser el 1974, i hi vaig estar un parell d’anys.
Un moment clau de la meva vida, el naixement de la Irene, la meva filla. El millor que m’ha passat mai, una gran persona que tinc al meu costat. Jo era molt jove, però no vaig dubtar en cap moment que havia de tenir la nena i criar-la com ho he fet.
Després de tenir la Irene, m’hi vaig dedicar molt, a ella, i amb les reticències de la família perquè em dediqués a la interpretació el meu futur professional era complicat. Arran de la mort del meu pare, però, em vaig replantejar les coses i vaig decidir perseguir el meu somni. Vaig tancar el negoci familiar i vaig començar a treballar a Ràdio Mollet, fent dramàtics. Aquí em veieu amb el Jesús Llamazares, un gran amic meu. Sí, va ser un moment de trencament. Tenia 22 anys.
Amb el Jordi Bosch a Nissaga de poder. Havia fet petites col·laboracions a TV3, però aquesta va ser la primera en un serial. Sempre he tingut molta feina en doblatge, i això m’ha permès triar els projectes que m’interessen. Ara, aquesta experiència va ser molt dura, perquè per primer cop m’enfrontava al ritme de treball de la tele i l’havia de combinar amb moltes coses.
Un dia de càsting. He escollit la foto per deixar constància que sempre, sempre, m’han anat molt malament els càstings. Són la meva espina, em desmunto quan en faig un. N’he fet pocs, però invariablement surto de la sessió dientme: “Mai més!” (riu).
A la cuina amb l’Elvis va ser una experiència meravellosa. Del director, el Roger Peña, només en puc dir coses bones: que és un home culte, que sap portar molt bé els actors... I dels companys, igual, tot bo. Va ser molt divertit i una gran funció.
La millor nit de la meva vida també va ser una meravella. Un regal que et dóna la vida. Amb la gent de l’equip, inclosos l’Antonio Calvo i l’autor, el Jordi Silva, serem sempre amics, segur. A veure si hi ha sort i es torna a programar el muntatge, que podria ser...
Aquí sí que vaig gaudir, a El cor de la ciutat. Ja tenia assumit el ritme, la forma de treballar d’un culebrot, i m’ho vaig passar molt bé. La foto és del meu casament amb el Pep Anton, un gran company i amic.
L’habitació de Verònica és un projecte carregat d’il·lusions, la primera posada en escena de l’Hèctor Claramunt, que ha sabut dirigir-nos molt bé, i amb el Lluís Soler, un altre regal, el Miquel Sitjar, a qui conec des que era un patufet, la Sílvia Marty, gran amiga de la Irene... I el gènere és molt divertit per a un actor, això de fer personatges foscos, malintencionats... És un disfrute.