28 de maig de 2009, 17:27
Aina Clotet
Jove consciència
Quan era encara una nena va acompanyar el seu pare a una entrevista a la televisió i va sortir sent la intèrpret més jove d’Estació d’enllaç. Confessa que, d’aquella etapa al costat d’actors com Laia Marull, Josep Maria Pou o Mercè Arànega, li ha quedat allò de respectar la professió i la disciplina. Fa poc que ha acabat de rodar la sèrie Infidels i ja torna a La Villarroel amb Germanes, on és la petita de tres germanes que es retroben després de la mort del pare.
L’ÈXIT DE GERMANES
És una obra molt honesta, que parla d’aquell tracte que només es té amb la família amb un llenguatge molt directe i del carrer. És una comèdia dramàtica, com la vida mateixa, on tots els personatges busquen permanentment alguna cosa millor. La clau de la Carol López i de Germanes en particular, és que la gent s’identifica amb el que està passant. Que si esperàvem l’èxit? Recordo els assajos com una de les etapes més felices de la meva vida. La Carol té una manera de treballar meravellosa que tot ho fa fàcil, només et demana anar a assajar neta i disposada. Que no hi hagi un guió previ, sinó una situació que vas fent
créixer a partir d’improvisacions i la seva guia, fa que tot es recolzi en la nostra implicació i la nostra emotivitat, que cada dia sigui un joc, una sorpresa. No ho sé, hi ha una energia molt bona i crec que això ha d’arribar a la gent, segur.
COM DE LA FAMÍLIA
Crec que amb el temps l’obra ha anat evolucionant la millor: continua sent la mateixa però nosaltres som més família que abans. En general, ens vam conèixer assajant i ara som una pinya i crec que això es transmet dins l’escenari. Però ens lliguen bastant curt: la Mercè Vila, l’ajudant, i la Carol ens vigilen molt. És una obra que fa tant de temps que la fas que està bé que encara et passin notes, et fa sentir que està viva, hi ha una voluntat perquè vagi creixent.
LLUNY DELS FOCUS
Després de quatre temporades amb Estació d’enllaç, als 16 anys vaig fer una aturada a la meva carrera com actriu. És una decisió que vaig prendre a consciència. Aquella era una de les primeres sèries de TV3 i l’impacte va ser fort: em va espantar l’aparador que és la tele, la gent em coneixia i, de cop, estava vivint
coses que en la meva vida privada no havia experimentat. Era tot molt precipitat i necessitava parar, volia estudiar, anar de campament amb els meus amics... Vaig continuar estudiant teatre a l’escola Nancy Tuñón, fins que als 18 o 19 vaig tornar a entrar-hi però molt a poc a poc, mentre estudiava Comunicació Audiovisual. És important no sentir que t’hi han empès.
FENT DE GUIONISTA
El guió de Positius el vaig escriure juntament amb l’Àlex Mañas a partir d’uns llibres sobre la sida escrits pel meu pare, que és metge. Aquesta tv-movie s’ha passat un parell de vegades per TV3 i poca gent l’ha
vist. La va rodar el mateix equip amb el qual havia treballat al film 53 días de invierno. Ara estic escrivint el segon guió a tres bandes amb el José Tirado i el meu germà. Trobo que a la tele i al cinema els guionistes són els grans oblidats quan realment són els pares de la criatura. Escriure m’agrada i vol molta disciplina. Ep, que quedi clar que no em considero guionista! De moment ho intento i tinc ganes d’aprendre’n.
Agraïm a l’Hotel Barceló Raval la seva col·laboració en la realització de la fotografia que il·lustra aquest reportatge.
Sílvia González