Monty Python's Spamalot

100.000 croats en busca del grial

18.30 h. S’encenen els llums del Teatre Victòria. Quan falten dues hores perquè pugi del teló, el personal tècnic de la companyia s’incorpora. Maquinària, attrezzo, escenografia, so i llums; centenars de detalls que s’han de supervisar, recol·locar i preparar conscienciosament perquè no falli res; entre ells, el cigne mòbil de la Dama del Llac, les vaques voladores, els cascs dels temibles soldats Ni, l’artefacte que permet simular l’esquarterament d’un cavaller. Cada un dels telons s’ha de disposar en l’ordre que marca el guió, els efectes de llums i de so es repassen diàriament de dalt a baix. Quan arribi el regidor comprovarà que cada cosa sigui al seu lloc.

19.30 h. Progressivament va arribant al teatre la resta de la companyia. Primer, el cos de ball; una mica més tard, els actors. Llavors comença la feina de perruqueria, sastreria, maquillatge. Pentinats perfectes, vestits repassats, repuntats i nets. Un petit caos ordenat per uns fulls que pengen d’un tauler de suro. Sergi Albert (Sir Galahad) és dels primers a prepararse. Aquí entre bambolines tots som cavallers, ens comenta mentre li recullen la cabellera abans de posar-li la perruca. Som una gran família sense distincions. Més de setanta persones treballen cada dia per tirar.

19.45 h. Escalfament de veu. Tot l’equip artístic es reuneix al voltant d’un piano al vestíbul de camerinos. El pianista executa arpegis simples i la companyia el segueix amb la veu. Els ballarins aprofiten per fer estiraments i preparar-se físicament. Abans aquestes coses eren més corrents, ens comenta Marta Ribera (la Dama del Llac) un cop acabada la preparació, t’obligaven a arribar dues hores abans de la funció i a escalfar tots plegats. Jordi Bosch (Rei Artús) també subratlla la importància de cuidar la veu: La veu és una eina molt delicada, que s’ha de cuidar. En teatre de text pots dissimular una afonia forçant més la veu, però quan es tracta de cantar és impossible. El públic se n’adonaria.endavant una funció d’Spamalot.

20 h. Molts dels músics ja ocupen el seu lloc a l’orquestra i assagen. La regidora dóna l’ordre d’obrir sala. El públic més previsor comença a ocupar les seves butaques. Mentrestant, entre bambolines, es multiplica la feina. Els actors es posen els uniformes i es repassen el maquillatge. Microfonia arranja amb cura cada un dels dispositius. El pas s’accelera. Malgrat que ja s’han superat les cent cinquanta funcions, a l’aire flota el nerviosisme propi dels moments previs a la pujada del teló.

20.15 h. Jo no em poso mai nerviosa, ni tan sols el dia de l’estrena, ens comenta Marta Ribera. Mentre es dóna els últims retocs de maquillatge al seu camerino, ens explica com és la vida al backstage d’Spamalot. Generalment, sempre es crea molta complicitat entre tot l’equip. Però, en aquest en concret, encara més. Parlem d’un muntatge que és musical i paròdia dels musicals al mateix temps. Estem burlant-nos de nosaltres mateixos. Això contribueix a crear un ambient permanent de bon humor.

20.30 h. S’aixeca el teló. Des d’ara fins a la baixada final i els aplaudiments transcorreran dues hores i quart de màxima concentració. Els gags connecten amb el públic, les melodies s’hi fixen i els efectes especials deixen bocabadat el pati de butaques. Actors, cantants, ballarins, músics i tècnics donaran el millor de si mateixos. És el moment de demostrar què és un gran musical.

Manuel Pérez i Muñoz

---