27 de novembre de 2008, 12:31
Entrevista
Eric Idle
El rei de la comèdia
Eric Idle, un dels membres de la ja mítica companyia Monty Python, va visitar Barcelona per comprovar perquè l’Spamalot que va inventar-se amb John Du Prez és un dels grans èxits de la temporada. Va ser una visita fugaç, però plena d’humor i de satisfacció davant l’adaptació catalana del musical. Idle va explicar-nos d’on va sorgir la idea de fer cantar el Rei Artús en un escenari.
Idle, creador d'"Spamalot", al Teatre Victòria
La primera pregunta és òbvia: què li ha semblat l’Spamalot de Tricicle?
M’ha agradat molt. Trasllada molt bé el concepte de l’obra al públic català. És lògic que s’adaptin els gags a la sensibilitat de la gent d’aquí. El que importa és mantenir l’esperit de l’espectacle original, i això ho fa.
Per què va portar Los caballeros de la mesa cuadrada al teatre?
John Du Prez i jo volíem fer un musical, però el que interessava aleshores als espectadors anglesos era el sexe i el criquet i, és clar, per fer un musical sobre el criquet més valia fer alguna cosa a la ràdio; allà no calen disfresses...
Seria més econòmic, sí.
Llavors vam pensar fer una cosa més animada i se’ns va acudir demanar consell a Mel Brooks, que d’això en sap molt. Ell va suggerir la recerca del Sant Grial com a eix argumental i així va començar tot.
Quines dificultats plantejava l’adaptació?
La primera, que a la pel·lícula hi ha seixantavuit personatges que no paren d’entrar i sortir i això no ho podíem fer. De manera que vam concentrar-los tots en sis o set. Vam treballarlos més, el públic del teatre ho demana.
I vau introduir una protagonista femenina.
Sí, era bàsic. Vam introduir una dona, una diva. La Dama del Llac és aquí tan important com el rei Artús. Al cinema no calia, n’hi havia prou amb anomenar-la.
Cert, a la pel·lícula no es troba a faltar.
No, perquè el que fèiem els Monty Python era una cosa de tios, cínica, grollera, sense sentiments. Quan tots sis escrivíem un guió, si sorgia un punt d’emoció, el que venia al darrere el tallava d’arrel i hi ficava una broma molt masculina. I aquí ja no es tracta d’uns tios intentant ser canyeros i animals, sinó d’ajustar-se als cànons del teatre.
Hi haurà més musicals a partir dels films de Monty Python?
Només n’hi ha un amb un argument lineal, La vida de Brian, però no es pot fer en teatre perquè als EUA tindríem gent protestant cada minut per la penya crucificada a l’escenari. Això no podrà fer-se, almenys, en els propers cent cinquanta anys!
Però hi ha una versió escènica del film.
Sí, No és el Messies, sinó un noi molt entremaliat, una mena de gala operística, amb una orquestra gran i molta música, a l’estil Händel.
Spamalot és un projecte d’Eric Idle. Què n’opinen la resta de Monty Python?
Han guanyat molta pasta amb això, així que deuen estar contents! Els Monty Python mai no hauríem pogut fer junts una comèdia com aquesta... No, hauria estat impossible. I probablement no hauria tingut tant d’èxit (riu).
Antonio J. Navarro