31 de octubre de 2008, 11:34
Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé
Reines de la nit
La col·laboració entre Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé és una de les més fructíferes del nostre teatre. Vint-i-tres espectacles avalen el tàndem que compta amb les més altes distincions i premis del món de les arts escèniques catalanes. Aquest mes de novembre, la parella torna per partida doble per presentar-nos, per un costat, El bordell (Teatre Lliure), el nou text de l’autora, i per l’altre, La Corte del Faraón, la primera obra sortida de la companyia que finalment s’han decidit crear i que portarà el nom de La reina de la nit. El Temporada Alta i la Sala Muntaner acolliran les representacions.
Chantal Aimée, Mercè Arànega, Jordi Serrat, Enric Majó, Jordi Banacolocha, Rubèn de Eguia i Jordi Dauder
La matinada del 23 de febrer de 1981 tres homes es reuneixen per motius diversos prop de la frontera amb França. Un d’ells és polític (Enric Majó), l’altre, banquer (Jordi Banacolocha) i l’últim, militar (Jordi Dauder). La resolució de les circumstàncies que van envoltar el cop d’estat canviarà les seves vides i els encoratjarà a associar-se per gestionar un negoci ben singular, un prostíbul de carretera...
Aquest és el punt de partida d’El bordell, el nou text de Lluïsa Cunillé que dirigirà Xavier Albertí al Teatre Lliure fins al 30 de novembre. Un pas endavant dins la dramatúrgia de l’escriptora que vol erigir-se com una metàfora de com s’ha tractat la memòria històrica d’aquest país. El que fa la Lluïsa és explicar-nos, a través d’un argument força simbòlic, la mirada de tres diverses generacions sobre la construcció de l’Espanya contemporània, ens comenta Albertí. Una sòrdida metàfora dels temps que ens ha tocat viure però, sobretot, una forma de passar comptes ideològicament cap a la gestió de la història col.lectiva des del final de la dictadura fins als nostres dies.
POLÈMICA SERVIDA
Una nit de tempesta, vint-i-cinc anys després del 23F, els tres personatges es tornen a reunir per celebrar l’aniversari de la seva associació. Alcohòlics, addictes al joc, visiblement degenerats, propers a bogeries i malalties diverses; d’aquesta forma se’ns presenten, dues dècades després, els grans símbols dels poders socials establerts. El vell polític, ara transformat en un travestí que regenta el local, rep la visita de la seva filla mestra (Chantal Aimée) i un dels seus alumnes (Rubèn de Eguia). Un retrobament que es veurà interromput per la presència del personatge clau de la trama, el Rei d’Espanya, el principal client del bordell. La Lluïsa és una escriptora d’una responsabilitat ètica i ideològica inqüestionable, aclareix Albertí en resposta a la possible polèmica que poden generar els plantejaments irreverents de la trama, i per tant no defuig de dir les coses com les pensa. No hi ha una vocació de parlar de la figura històrica del personatge, sinó de la responsabilitat que nosaltres tenim, com a ciutadans, de gestionar el nostre passat, present i futur.
SHAKESPEARE I VALLE-INCLÁN
El bordell suposa un pas endavant a dins la carrera com a dramaturga de Lluïsa Cunillé. L’autora planteja un salt en la concepció de personatges i situacions. Dues influències són clau a l’hora d’entendre aquesta transformació estructural. Per una banda Shakespeare, els personatges del qual han servit de model per crear la trama. La bogeria, i fins i tot les frases del vell polític, es creuen amb la desgràcia del Rei Lear, amb una filla semblant a la Cordèlia del drama shakespearià. Per la seva banda, el vell banquer és una transfiguració del Timó d’Atenes, mentre que el vell militar no és sinó un Coriolà en decadència. La teatralitat eixuta o minimalista pròpia de l’escriptura de Lluïsa Cunillé agafa, d’aquest mode, tota la dimensió del teatre barroc anglès, col.locada en el sentit clàssic de tragèdia, càstigs divins i tempesta inclosa. A tot això hem d’afegir una manifesta voluntat esperpèntica que remet a Valle-Inclán, que es deixa sentir en el tractament sòrdid i satíric que es fa dels personatges. Per tot plegat, Cunillé arriba a un punt tragicòmic inèdit amb una forta càrrega de simbolisme, crítica i compromís social.
Montse Esteve, Xavier Pujolràs, Lina Lambert, Lurdes Barba, Jordi Collet, Xavier Albertí, Oriol Genís i Roberto G. Alonso
AMBIVALÈNCIA ESCÈNICA
La unió entre Albertí i Cunillé es remunta a l’any 1994, quan van estrenar Libración. La bona acollida que els va dedicar tant el públic com la crítica els va encoratjar a establir una fructífera col.laboració que ja es quantifica amb més de vint espectacles. Finalment, s’han decidit a crear una companyia pròpia. Ambdós, residents del Teatre Lliure, volien donar sortida al tipus de teatre experimental que els agrada practicar i fer gires per l’ampli circuit d’escenaris que els programen arreu de l’Estat. Així, juntament amb la nòmina d’actors que sempre els acompanyen (Lina Lambert, Lurdes Barba, Montse Esteve, Jordi Collet, Xavier Pujolràs, Oriol Genís, Roberto G. Alonso), han creat La Reina de la Nit, en referència al cèlebre personatge de l’òpera de Mozart La flauta màgica però que, al mateix temps, sona com el nom de qualsevol vedet de l’antic Paral·lel. És un nom ambivalent, que defineix la nostra posició a l’hora de crear. No renunciem a fer alta cultura des de gèneres aparentment menors, explica Albertí.
GÈNERES NO TANMENORS
La Corte del Faraón serà el primer muntatge que sortirà de la recent estrenada companyia. Es tracta d’una revisió crítica, no només d’un text, sinó de tot un gènere en clau musical. Seguirà la línia traçada per altres espectacles com Crónica sentimental de España o Pinsans i Caderneres. En aquest cas, com ja va passar amb El dúo de la Africana, la tradició objecte per a la reflexió serà la sarsuela. Versionaran el llibret que Vicent Lleó va escriure el 1910 i que donat el seu alt contingut eròtic ple de dobles sentits, allò que al Paral·lel es va conèixer com gènere psicalíptic, va ser prohibit durant el franquisme. Albertí i Cunillé recuperen ara el text, però sobretot les circumstàncies socials i polítiques del context que el va generar. Tradicions com la sarsuela o la comèdia musical han estat marginades per dolentes, són considerats gèneres menors quan són extraordinaris. Tenen la respiració d’una època i d’un temps, d’unes classes socials concretes, un poble que tenia una manera d’entendre el món i de manipular la realitat que no tenia res a veure amb el que passava als escenaris oficials, aclareix Albertí. L’obra original comença amb una paròdia del clàssic de Verdi, Aida, per esdevenir després una paròdia bíblica amb la inclusió d’elements folklòrics com el moment en què el faraó somia que balla el clàssic ball flamenc del garrotí. Un argument delirant, poti-poti de moltes altres influències de l’època, excusa per poder parlar de d’equívocs eròtics. Si l’argument original és incomprensible, la intervenció que estem fent nosaltres és planteja com una cosa molt més deformada, puntualitza el director. Un autèntic laboratori d’experimentació teatral molt bèstia. No crec que ningú es plantegi aquestes reflexions i algú les ha de fer. La Corte del Faraón es podrà veure el 22 de novembre al festival Temporada Alta i a partir del 26 a la Sala Muntaner.
NOVEMBRE A GIRONA-SALT
A banda de l’estrena de La Corte del Faraón, el Temporada Alta té encara guardats a la màniga la major part dels asos que es reserva per guanyar la partida d’aquesta edició. Grans noms internacionals, així com gran part de les produccions que s’estrenen amb el segell de la casa, tenen previst fer-ho al novembre i durant els set dies de desembre que s’allargarà el festival. A primers de mes, en concret el dia 1, podrem veure encara les últimes funcions de tres dels plats forts de l’edició: Warum Warum del prestigiós director Peter Brook; La pesca, últim espectacle de l’argentí Ricardo Bartís, i I clowns di Fellini, homenatge dels coneguts pallassos I Colombaioni al cineasta italià. A partir del dia 7, al llarg del Carrer Nou ens trobarem La Marea, espectacle itinerant que ens presenta un seguit de situacions quotidianes amb el segell particular del director Mariano Pensotti. Amb la mateixa data s’estrenarà Fins que la mort en separi, nova producció del Teatre Tantarantana que compta amb la participació de Roger Pera, Teresa Urroz i Alícia González. La companyia Flyhard, sota la direcció de Jordi Casanovas, ens presentaran Lena Woyzeck a la Sala Planeta els dies 11 i 12, una de les grans apostes per la jove creació catalana per part del festival. Les suplicants, la commovedora història d’Èsquil al voltant de l’horror de les guerres, es podrà veure a la Sala Planeta, sota la direcció de Rafel Duran, el dia 14. Tres propostes ben singulars arriben també el cap de setmana del 15 i 16 de novembre: la prestigiosa pallassa Laura Herts desenvoluparà el seu nou espectacle A One Woman Show; L’animal a l’esquena estrenaran la innovadora proposta Night Stand, i AREAtangent oferirà els work in progress Jamais Vu i Caperucita y sus Lobos. Jérôme Deschamps i Macha Makeïeff tractaran de repetir l’èxit assolit a l’edició anterior amb la poètica comèdia Sale de fêtes. La douleur, adaptació de la novel·la homònima de Marguerite Duras amb direcció de Patrice Chéreau i el xou humorístic dels prestigiosos còmics marroquins Fahid Abdelkhalek i Mohamed El Khiyari seran les propostes més destacades del cap de setmana del 21 i 22 de novembre. I per anar acabant el mes, anoteu a l’agenda les dates de Devoris causa (del 27 al 30), nou espectacle dels multidisciplinaris Escarlata Circus; Vides privades (del 28 al 30), reflexió al voltant de l’amor de Jordi Prat, i He visto caballos, experimental proposta de la companyia de dansa Mal Pelo. El Festival Temporada Alta 2008 acomiadarà l’edició d’enguany amb l’òpera titella Il ritorno d’Ulisse, el nou espectacle d’Àlex Rigola Dias mejores i Petó al públic, la nova proposta de Rosa Maria Sardà.
Manuel Pérez i Muñoz