31 de octubre de 2008, 14:00
Sonata a Kreutzer
Tolstoi, Beethoven i Lecina
Allò tan repetit d’Ígor Stravinski, “no n’hi ha prou amb escoltar la música, a més, cal veure-la”, s’amplia a les mans de Quim Lecina, que sol pujar la música a escena per donar-li el paper protagonista, bé sigui a través de la vida dels seus artífexs o de persones impactades per la seva obra. Aquest és el cas de Sonata a Kreutzer, un espectacle musical, un drama amb un cert distanciament còmic que recull els últims dies de la vida de Tolstoi explicats per ell mateix. Un concert escrit per a tres veus: actor, violí i piano. Al Teatre Romea.
Expliquen que Beethoven va composar Sonata a Kreutzer per al violinista George Bridgetower, però el dia de l’estrena, el virtuós va ser prou desagradable amb una amiga de Beethoven com perquè aquest tragués el seu nom de de la dedicatòria per posar-hi el de Rodolphe Kreutzer, considerat el millor violinista de l’època. El canvi potser va incomodar Kreutzer, que mai no va tocar la peça. Per si la composició no en tingués prou amb la seva pròpia història, Lev Tolstoi va donar-li doble immortalitat en una novel·la curta on relatava l’assassinat d’una dona perpetrat pel seu marit i, el més important, les raons morals que l’havien portat al crim, amplificades per l’audició del primer moviment de Sonata a Kreutzer. El text deixa entreveure apunts autobiogràfics com la tortuosa relació amb la seva dona, Sofia Andréievna. No és estrany que el protagonista del relat exclami “aquesta sonata és terrible!” i que el mateix Tolstoi la titllés de perillosa.
Els antecedents d’aquesta peça no van espantar Quim Lecina, sacsejat per les dues “sonates”, la de Beethoven i la de Tolstoi. Els ingredients eren més que suficients per a aquest director que ha portat a escena des de les excentricitats d’Erik Satie a l’alegria desenfadada de Fats Waller passant pels misteris de Mozart o el jazz predilecte de Cortázar. A més, el component autobiogràfic el va acabar de seduir:
Tolstoi no va matar la seva dona, però amb 82 anys sí que va dir que no podia més i se’n va anar de casa. Quatre dies després, en plena fugida, va posar-se malalt i el van baixar en una petita estació, Astàpovo, on va passar sis dies d’agonia fins a morir. La seducció va ser doble quan va descobrir l’origen del relat: La primera vegada que Tolstoi va sentir Sonata a Kreutzer va ser a casa seva. Un dels seus fills era pianista i l’estava assajant amb un violinista. Quan va escoltar el primer moviment, li va canviar la vida. Va veure el violí i el piano com la seva dona i ell, l’amor i l’odi fins a les màximes conseqüències.
La recepta final promet sorpreses: un dels grans actors del planter català, Lluís Soler, es posa a la pell d’un Tolstoi que explica aquesta última fugida, interpretada també per una parella de músics reconeguts pels seus duets, Daniel Blanch (piano) i Kalina Macuta (violí). Treballar amb músics és una meravella, confessa Lecina, i m’agrada que siguin allà no només per tocar, sinó per participar de la història. Blanch i Macuta, encara que mai no havien fet teatre, van entusiasmar-se amb la idea des del principi. A més, la força de la peça, i sobretot l’esforç de la violinista, fa que ella gairebé balli... Bé, crec que el millor és veure-ho. Ja ho deia Stravinski –i Lecina ho demostra–, “la música (...) cal veure-la”.
Carme Puche