1 de octubre de 2008, 11:16
Àlbum de fotos
Marta Ribera
És la irresistible Dama del Llac a Monty Python's Spamalot, el musical que Tricicle dirigeix al Teatre Victòria. Aquest és l'àlbum d'una de les intèrprets amb més geni i talent de l'escena catalana.
Amb el meu germà, al balcó d'una veïna. Jo devia tenir un any, any i mig, i portava la meva primera disfressa. Encara la conservo, i és tan diminuta que sembla feta per a una nina. No ho sé, potser això de vestir-me de pallasso va ser premonitori. El primer contracte amb el món de l'espectacle...
Aquí tenia set anys. Era al Teatre Municipal de Girona, el primer cop que pujava a un escenari. Era la Rateta que escobrava l'escaleta, i acabava de trobar els dinerets... Potser no es veu bé a la foto, però tenia els ulls entelats. Quan es va pujar el teló i em vaig veure allà dalt, tota sola amb el teatre ple de gent mirant-me, vaig plorar d'emoció...
A la Plaça Major de la Bisbal. Tots hem començat fent bolos! L'espectacle tenia text, cançons, improvisació... Era teatre de carrer. Es titulava Pollastre in the Night, i la companyia, Tres i el del WC. El dia que li vam posar nom érem els quatre del grup a la barra d'un bar, rumiant. Un va marxar al lavabo i ens vam quedar tres... i el del vàter!
El primer musical professional per a adults en què vaig treballar va ser The Rocky Horror Picture Show, a l'Arnau. Era tan bonic, aquell teatre... Aquí hi havia la Mireia Portas, l'Albert Muntanyola, el Jordi Doncos... Eren els inicis, i vaig ensopegar amb una companyia molt agradable en un teatre màgic.
El paper d'Anita a West Side Story el vaig gaudir moltíssim. Ella era tot el contrari que jo, que fora d'escena sóc més aviat tímida, discreta. En canvi, l'Anita eera tot energia i passió, me la vaig estimar molt. Al darrere veieu la Marta Bayarri.
I amb l'Enric Casamitjana, un actor de tota la vida que també treballava al West Side Story. Vaig aprendre molt al seu costat, en les estones en què no feia res pujava al seu camerino per escoltar les seves batalletes. Ell deia que jo era una actriu de vella escola, que no faltava mai a un assaig o a una funció encara que estigués malalta... Em va ensenyar a respectar el teatre.
Amb el Juan Echanove i l'Esther Arroyo. De la meva experiència a la tele, a Un paso adelante, els recordo sobretot a ells, dues de les millors persones amb qui m'he trobat ene l món de l'espectacle. L'Echanove té un cor molt gran, i amb l'Esther ens vàrem entendre de meravella. A mi em costa molt fer amigues al teatre, però ella és fantàstica, de debò.
Sento molta estima per Jekyll&Hyde, va ser una funció espectacular. Treballar amb el Raphael va ser un regal, és encantador i un actor de cap a peus. El meu moment preferit de l'obra era aquest, perquè estàvem molt en contacte i de cara al públic era impactant.
Amb el Víctor Ullate, a la festa de disfresses del West Side Story, a Madrid. Ens vam disfressar de Perdita Durango i Romeo Dolorosa. L'anècdota és que quan vam sortir de casa amb el cotxe i ens vam aturar en un semàfor, al costat d'una moto, el Víctor va treure la pistola i el motorista ens va denunciar. Va venir la policia a casa i tot!
Cabaret ha estat una gran experiència per a mi a molts nivells. En el personal, va ser una de les èpoques més felices de la meva vida; i en el professional, també, és evident!
Don Quijote contra el Ángel Azul, de Jérôme Savary, és un espectacle boig. Tot i ser superprofessional, em va donar la possibilitat de tornar a la improvisació, al joc. Em va fer pensar molt en les primeres funcions, quan comences, que són més lliures, més reals, més cabareteres...
Treballar amb el Jordi Bosch a Spamalot és un plaer. Ens ho estem passant molt bé, és un actor extraordinari. Em fa gràcia perquè fa cinc anys, als Premis Butaca, posàvem junts a la foto, però aleshores no ens coneixíem!