11 de setembre de 2008, 00:00
Monty Python's Spamalot
Salsa diferent
Xavier Cester (Avui, 11/9/2008)
El cap ens diu que l'espectacle no deixa de ser una poca-soltada d'humor injectat pel boc gros, sense l'anarquisme esbojarrat dels grans treballs de Monty Python. Però el moviment compulsiu de les barres amunt i avall en més d'un i de dos moments ens recorda que, com a Broadway o al West End, Spamalot és també al Paral·lel un artefacte còmic de primer ordre. Eric Idle, el Python responsable de l'invent, va ser ben hàbil en bastir un musical a partir d'algunes de les millors escenes de Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores, mentre que la partitura de John Du Prez vampiritza a dreta i esquerra amb hilarant desvergonyiment per oferir paròdies de Lloyd Webber, himnes inspiradors, cançons disco o càntics de cheerleaders. El plat, en essència, és el mateix, ja que el muntatge de Tricicle manté el caràcter de franquícia fidel a l'espectacle mare, amb alguns elements simplificats: desapareixen el canelobre d'El fantasma de l'òpera i l'esquarterament del Cavaller Negre, les projeccions són més senzilles, i el conill assassí, menys sanguinari. És la salsa la que varia, amb unes lletres efectives, tot i que d'ajust no sempre còmode amb la música, i picades d'ullet locals. El principal condiment és un repartiment energètic encapçalat per l'Arturo bonhomiós de Jordi Bosch (es nota a cent quilòmetres que s'ho està passant d'allò més bé) i una Marta Ribera que pitja a fons l'accelerador en una Dama del Lago torrencial. Com en tot musical modern, la funció acaba amb un karaoke col·lectiu de Busca el lado bueno de la vida. Això sí, el públic no surt crucificat, sinó ben divertit.
Spamalot
Toni Martín (Time Out, 24/9/2008)
Després d’estrenar-se el 2004 a Broadway i obtenir tres premis Tony, entre els quals hi ha el de millor musical, arriba a Barcelona l’espectacle més absurd i transgressor que mai s’hagi escrit sobre la llegenda del rei Artur. Amb el segell de la companyia britànica Monty Python i inspirat en el seu film Els cavallers de la taula quadrada, el musical explica les peripècies del mític personatge reial i la seva colla d’arreplegats cavallers en la recerca del Sant Greal. La peça, que té uns excel·lents temes musicals, entre els quals trobem el conegudíssim Always look on the bright side of life (Busca el lado bueno de vivir) de La vida de Brian, té una estructura dramàtica en què es permet qualsevol llicència de temps i espai: l’acció pot passar de l’edat mitjana al Broadway actual o convertir la fortalesa de Camelot en un fantàstic casino de Las Vegas, sense que això resulti estrany dins la trama. Alt nivell estètic i artístic Sota la direcció d’El Tricicle, el muntatge es converteix en el primer espectacle d’importació per al gran públic que té un nivell estètic i artístic a l’altura d’un West End londinenc o del mateix Broadway. La versió que la companyia catalana ha fet del llibret, tot i tenir algun petit desajust musical en l’adaptació d’algunes lletres, ha sabut arriscar amb valentia a l’hora de transformar l’humor britanicoamericà en un llenguatge i una comicitat molt propera, permetent a l’espectador gaudir de gags que podrien sonar barroers i fàcils fets per altres, però que colen fantàsticament bé sota l’enginy i el segell Python-Tricicle.Amb un gran ritme, Paco Mir, Joan Gracia i Carles Sans han aconseguit un meravellós conjunt artístic en què destaca Jordi Bosch en el paper del rei Artur, una excel·lent Marta Ribera que demostra ser la gran diva del teatre musical i un divertíssim Fernando Gil en el paper de Lancelot que sorprendrà gratament tots aquells que només el coneixien per les seves aparicions en la petita pantalla.