2 de setembre de 2008, 14:57
Emulant Broadway
Musicals per a la nova temporada
La febre dels musicals va en alça. Els amants del gènere ja no han de viatjar fins a Nova York o anar de cap de setmana a Londres o Madrid. Després d’una temporada més que destacada pel que fa a propostes a Barcelona, s’inicia una de nova amb un domini absolut de muntatges que fan de les cançons matèria primera per narrar històries. Monty Python’s Spamalot,Mortadelo y Filemón i Què són les tres grans estrenes d’aquest mes de setembre. Us en fem cinc cèntims.
Monty Python's Spamalot, un dels plats forts de l'inici de la nova temporada teatral
SPAMALOT. MONTY PYTHON SEGONS TRICICLE
El març de 2005 Broadway va acollir l'estrena d'Spamalot, una versió lliure de la pel·lícula Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores a càrrec d'Eric Idle i John du Prez. Amb tres guardons Tony i muntatges a Londres, Sydney i Las Vegas, el musical de Monty Python s'estrena a Barcelona en la primera producció no anglosaxona d'aquesta hilarant revisió del mite del rei Artús. La direcció de Tricicle assegura l'èxit del nou musical del Teatre Victòria.
El Rei Artús busca el Sant Grial: Fernando Gil, Marta Ribera i Jordi Bosch, caps de cartell
Una parella aterra en un establiment ple de víkings. La carta és farcida de plats amb spam. Aquesta paraula que fa referència a una marca americana de carn de porc enllaunada es convertirà en el crit de guerra d’un grup de joves universitaris que l’any 1969 decideix dur a terme la seva diabòlica missió a la terra: divertir el públic. La productora es va posar en contacte amb nosaltres perquè va considerar que la suma d’estils de l’humor de Monty Python i Tricicle podia donar bon resultat, diu Carles Sans, qui ens explica com es van entusiasmar amb la proposta de Filmax Stage: sempre ens han agradat molt, per tant, la idea era irrebutjable.
Ambientada en l’edat mitjana, Spamalot narra les aventures del rei Artús en la seva recerca del Sant Grial acompanyat dels seus cavallers. És una comèdia absolutament boja, amb un humor absurd i infantil, i amb una història recolzada amb uns estàndards musicals de sempre. Després d’un intens càsting pel qual van passar vuit-cents aspirants, Joan Gràcia, Paco Mir i el mateix Sans es van decidir pel consagrat Jordi Bosch com a protagonista. Sabem que és un gran actor, clava el paper, però ell també va haver de superar la prova de cant. Ho va fer amb nota. Curiosament té un timbre de veu similar al de l’actor de Londres. Pepe Rubianes és la veu de Déu, mentre que Marta Ribera –Sally Bowles a Cabaret– i Fernando Gil encarnen La Dama del Lago i Sir Lancelot, respectivament. Aquest darrer, qui ja havia entrat en l’univers del grup britànic amb Los mejores sketches de Monty Python d’Imprebís i Yllana, va coincidir un dia amb Sans. Em va veure aptituds i em va convidar al càsting, diu. L’actor, conegut sobretot per les seves aparicions televisives a La noche Hache, ens anuncia grans descobriments mentre parla del seu personatge: Lancelot és un assassí psicòpata, un ‘machote’ que, com tots els altres cavallers, viu un gir personal mentre busca el seu grial. Ribera fa el paper d’una espècie de musa. Amb gran experiència en el món del musical, l’actriu aplaudeix el treball realitzat per Francesc Abós en la coreografia, crec que és un dels millors del teatre musical a Espanya. I és que, a diferència d’altres muntatges, no estem davant d’un musical-franquícia amb normes marcades des de la producció mare. Hi ha unes certes pautes, mínimes, a respectar, però no és una fotocòpia del que es pot veure a Londres, aclareix Sans. Hem interpretat on creiem que la gent pot riure més i hem millorat algunes coses sense tocar el que funciona. El segell particular de Tricicle està assegurat.
MORTADELO Y FILEMÓN.THE MIUSICAL. EN VIU I EN DIRECTE
Els antiherois més populars del còmic espanyol donen el salt des del paper imprès fins a l’escenari en una aventura musical que promet ser un dels fenòmens de la temporada. El responsable? Un dels grans noms del teatre musical a casa nostra, el mateix que va dirigir l’exitós Grease. Va ser llegint una historieta que Ricard Reguant va pensar en la possibilitat de dur les aventures dels dos agents de la TIA a escena. Amb el divertit subtítol d’El fantoche de la opereta i després de tres anys treballant en l’adaptació, arriba al Tívoli Mortadelo y Filemón. The Miusical.
El fantoche de la opereta: El suspens està garantit en la nova aventura dels agents de la TIA
Francisco Ibáñez em va dir boig, però li va agradar la idea. Així explica Ricard Reguant la gestació d’aquest projecte pensat per a tota la família –però no infantil, puntualitza– i que coincideix amb el cinquantè aniversari de la publicació de la primera historieta a la revista Pulgarcito. Mortadelo y Filemón té una banda sonora pròpia, la que ens ha acompanyat durant aquest mig segle. A més, el propi Ibáñez fa musical en els seus còmics, ja que utilitza cançons de cada època per explicar les històries. Temes tan populars com Un rayo de sol o Achilipú han servit com a punt de partida per a una història original i respectuosa amb la idiosincràsia del món creat pel dibuixant. L’encàrrec va recaure en Juanvi Pozuelo i Carlos Martín, guionistes de la taquillera segona pel.lícula dels detectius. L’espectacle conté l’imaginari de l’autor –a qui va encantar el llibret–, els seus personatges i petits detalls com els invents del professor Bacterio o el seu dolent més clàssic, que és Todoquisque, diu Martín. Amb una llibertat total i sense límits, els dos guionistes van treballar la idea bàsica de l’argument partint de vàries desenes de hits musicals dels 60, 70 i 80. Cadascun és un avenç en la història, hem aconseguit un concepte pur de musical encara que les cançons no siguin originals. També s’homenatja títols com Cabaret o Cantando bajo la lluvia, comenta el guionista.
Els refinats convidats a l’estrena d’una òpera desapareixen sorprenentment. Els responsables del teatre de l’òpera criden a la TIA per investigar el cas. Els seus dos principals agents, Mortadelo (Jacobo Dicenta) i Filemón (Juan Carlos Martín), tracten d’esbrinar qui hi ha al darrere de les desaparicions: no podia ser un altre que el malvat Todoquisque. El director del muntatge reconeix la complexitat que entranya plasmar sobre un escenari el ritme trepidant i les característiques narratives de les historietes originals. És un còmic d’acció, molt difícil de fer en teatre, sens dubte el muntatge més complicat des del punt de vista tècnic que he fet mai. Hi ha projeccions en 3D, les mil disfresses de Mortadelo, diverses escenografies... , explica Reguant. La resposta del públic en les funcions prèvies a Oviedo va demostrar que la idea funcionava i que el resultat entusiasmava. Volem que vinguin les famílies per compartir una experiència diferent, que s’ho passin bé, que cantin les cançons i que riguin. Part de l’equip creatiu de Grease repeteix a El fantoche de la opereta, com és el cas de la coreògrafa Coco Comín i el director musical Joan Enric Garde.
QUÈ. MADE IN CATALONIA
Vam començar a sentir a parlar de Què fa alguns mesos. L’assistència al càsting convocat aleshores va ser multitudinària, i és que molts joves volien formar part del repartiment del nou musical autòcton català. Àngel Llàcer, Àlex Mañas i Manu Guix estan al darrere d’una de les grans produccions de la temporada. Tot i estrenar-se oficialment l’1 d’octubre, el Teatre Coliseum obrirà les seves portes per acollir-ne les funcions prèvies a partir del 16 de setembre. No espereu que us ho expliquin.
Originals, joves i arriscats: Àlex Mañas, Àngel Llàcer i Manu Guix, amb Ivan Labanda, protagonista de 'Què'
És un musical real, el 85% de l’obra és cantada. Per tant, volia grans cantants, diu Àngel Llàcer en referir-se al càsting. El director del muntatge coincideix amb l’autor del llibret i el compositor en definir aquest projecte com una aposta per l’originalitat i la creació autòctona. No venem cap marca ni fem una proposta de fàcil reconeixement, comenta. Simplement intentem explicar alguna cosa que ens és pròxima, fer un espectacle emotiu i amb molta energia. Ara fa tres anys que ell i Guix, interessats en fer un espectacle d’aquestes característiques, van fitxar Àlex Mañas amb la consigna d’imaginar una obra amb esperit jove però amb què tothom es pugui identificar, amb sis actors. Dies després, l’autor d’Algo ja tenia perfilada la història: cinc menors d’edat amb problemes d’inserció entren en contacte amb un educador social, encarregat de fer-los veure que hi ha una sortida. Les dificultats per fer-se un lloc en el món i les frustracions contrasten amb la il·lusió de trobar un espai propi en aquesta història de superació personal i col·lectiva. Els joves sempre han tingut un esperit rebel, però crec que ara es troben privats de referents. Vaig prestar atenció als seus problemes, com la revolta dels joves d’Alarcón contra les bandes llatines, i em vaig posar en contacte amb educadors socials, explica el dramaturg. Roger Berruezo, Carla Gaya, Mariona Castillo, Marc Pociello i Momo es deixen tutelar per Ivan Labanda, el responsable d’un grup al que no sap si podrà ajudar.
Aleshores va arribar el torn de Manu Guix, autor i director musical. Fins aconseguir les cançons que formen part de la partitura original han passat tres anys, ha estat una feina molt laboriosa, confessa el músic. Crec que l’estil musical per explicar una història de jovent, de conflicte, de reinserció, ha de ser ‘canyero’, agressiu i contundent. El referent podria ser Rent però anant una mica més enllà, fusionant amb música electrònica, introduint ritmes que fugen del rock i que s’endinsen més cap al r’n’b, el funk i, fins i tot el jazz en petites pinzellades. Guix es mostra impressionat per l’envergadura que ha anat prenent la producció des de la idea inicial, ja que d’una obra de petit format amb dotze cançons es va passar a un musical de vint-i-quatre temes. Entusiasmada amb el projecte, la productora va parlar de pressupostos que no podíem ni somiar, d’un teatre de mil localitats... També ens avança el llançament del disc amb els temes de l’espectacle per continuar cantant en sortir del teatre.
el negoci del musical
Broadway i el West End londinenc són dues places ineludibles per als amants del musical. Darrerament estan plenes d’homenatges a referents de la música popular o adaptacions de films. Només a Londres podem veure espectacles a partir de la música de Buddy Holly (Buddy), Take That (Never Forget), Édith Piaf (Piaf) o Queen (We Will Rock You), un fenomen que ha traspassat fronteres en forma de rendibles muntatges franquícia (Mamma Mia!) i que ha inspirat creacions com els madrilenys Hoy no me puedo levantar, a partir de cançons de Mecano, o Quisiera ser, sobre el Dúo Dinámico. A Manu Guix, aquests muntatges li semblen productes de la manca de creació a partir d’idees empresarials que aprofiten un boom. És pur negoci. Per a mi no tenen el valor creatiu d’altres amb històries i música originals. A l’altra banda de l’Atlàntic, s’espera l’estrena 9 to 5, a partir del film de Dolly Parton, que compartirà cartell amb Una rubia muy legal o El jovencito Frankenstein, de Mel Brooks. Que la premsa especialitzada aplaudís la concessió del premi Tony a In the Heighs, una obra original amb música llatina sobre la forma de vida dels immigrants a Nova York, fa pensar. Sembla que a Broadway, veritable fàbrica de somnis, les coses ja no són com eren. Com a bon coneixedor del gènere, Ricard Reguant treu ferro a l’assumpte. Les adaptacions han existit sempre. Tots els musicals venen d’algun lloc, d’un film, d’una obra, d’una novel·la... My fair Lady és Pigmalió, Chicago neix d’una obra de text, West Side Story és Romeu i Julieta... Alguns funcionen i d’altres no. La qüestió és que l’argument ha de ser prou important com per mantenir una obra d’aquest tipus, i en el musical trobem molts arguments fluixets. Si parlem de creativitat, Carles Sans es mostra pessimista. És possible que hi hagi una certa crisi d’idees, però és que cada cop resulta més difícil produir una troballa. Gràcies a You Tube pots veure qualsevol parida... la idea original no pot traspassar aquesta frontera perquè a l’instant està a l’abast de tothom. En un lloc com Catalunya, la convivència de sis musicals en cartell s’interpreta com a bonança. Es pensa en un moment dolç per al gènere. Després d’una destacada temporada amb títols com Boscos endins, Cabaret, la sorpresa de Ruddigore o la nissaga maleïda al Versus i l’obertura del TGB, un nou teatre dedicat al musical que va arrencar amb Sondheim, aquest curs teatral, a més de veure Monty Python’s Spamalot, Mortadelo y Filemón i Què, s’encetarà la segona temporada de Mamma Mia!, s’estrenarà La bella y la bestia al BTM i es reposarà Fama després de la seva visita al Tívoli, un any al Teatro Calderón de Madrid i una llarga gira per tot l’Estat espanyol. El TGB acollirà La parella és... on Josep Pere Peyró aborda les relacions amoroses –l’octubre, serà Dani Anglès qui hi dirigirà The Last Five Years– i Dagoll Dagom tornarà al TNC amb una adaptació musical d’Aloma, de Mercè Rodoreda. A Catalunya el musical ha costat una mica d’engegar però la gent cada cop s’engresca més. I és que el gènere reuneix una sèrie de condicionants molt atractius per al gran públic, comenta Sans. Reguant creu que aquesta tendència acabarà com fa alguns anys quan entre todos lo mataron y él solito se murió i considera que no hi ha públic per a tants musicals. L’any passat va anar bé, però tenint en compte la crisi la gent escollirà molt bé abans d’anar a gastar-se els calés... Doncs els amants del musical estan de sort perquè si alguna cosa hi haurà serà oferta. A més, ja se senten les campanes de futurs projectes, obres que podrem veure en les properes temporades: un musical sobre el Barça, Moulin Rouge, La festa, a partir dels èxits d’Els Pets...
Sílvia González