1 de febrer de 2008, 17:25
Tirant lo Blanc
El cavaller de la vigília
El dia 12 de febrer arriba la tan esperada posada en escena de Calixto Bieito sobre la novel.la Tirant lo Blanc, un dels principals exponents de la cultura catalana. Arriba Tirant, interpretat per Joan Negrié, amb la seva pesada armadura, baixant a cavall per les Rambles fins al Teatre Romea. Allà es trobarà Victòria Pagès, Carles Canut, Beth Rodergas, Mingo Ràfols i la resta d'actors de la companyia del teatre. Carles Santos posa la música.
La novel·la Tirant lo Blanc, escrita per Joanot Martorell al segle xv, va ser la primera obra de cavalleries escrita en català. Compendi del saber medieval, a les seves pàgines tenen cabuda la política de l’època, a partir de les gestes bèl·liques i del món cavalleresc, i la sensualitat i el goig del món carnal.
L’escriptor peruà Mario Vargas Llosa ha defensat sempre la novel.la allunyant-la de qualsevol curiositat arqueològica, al.legant que és una ficció moderna en què l’autor pretén crear una realitat total. És aquesta amalgama la que serveix a Calixto Bieito i Marc Rosich a l’hora de treballar en l’adaptació d’un text que té la virtut de capgirar-se, de prendre diferents lectures. Una obra polièdrica que, en mans de Bieito i Rosich, se serveix de quatre veus que condueixen el relat i que, combinades, multipliquen i validen la posada en escena. Un treball on prima l’evocació d’un món per sobre de la fidelitat narrativa. Apunta Rosich que s’han deixat en un segon pla l’anar i venir dels personatges per una laberíntica trama plena de racons esquius i reiteracions. En l’adaptació no es trobarà cap relació fet a fet de la narrativa èpica de la novel·la, sinó més aviat la presentació crua i nua d’una extensa galeria de personatges.
ELS IDEALS PERDUTS
Ambientat en el futur, l’espectacle es vertebra a partir del somni de l’Eliseu, un personatge extern al text original, un organista cec que representa la mirada de l’espectador. Discapacitat convertida en metàfora del plaer dels sentits per la qual hi traspua un surrealisme amb picades d’ullet a Salvador Dalí i Luis Buñuel: un apunt oníric que farà saltar en el temps Tirant lo Blanc fins al segle XXI. Aquest salt comporta la fragmentació de l’obra narrada i la presentació del text com a retaules o escenes autònomes, fet que es defensa, segons Bieito, per la contemporaneïtat de l’obra. Els ideals de la novel·la es veuen amenaçats per l’adveniment de l’humanisme renaixentista, comenta el director, mentre que nosaltres vivim sota l’amenaça del canvi climàtic, la destrucció del planeta. El mateix sistema occidental, tan fràgil, també constitueix una amenaça, fins i tot l’economia podria acabar saturant-se fins explotar.
Aquells ideals de l’Edat Mitjana arriben de la mà de Flor de Cavalleria, l’ànima guerrera, un personatge que no existeix a la novel·la original i que porta a escena els somnis del cavaller. Jo vaig rebre una educació que em va mostrar d’una manera bastant directa què és el que semblava bo i què és el dolent, i això mateix sorgeix a la novel·la, apunta Calixto Bieito. Hi ha una mirada crepuscular cap a l’últim cavaller que és Tirant lo Blanc. Un dels personatges diu: quan aquest cavaller mori, amb ell morirà la cavalleria, morirà tota una època. Es tracta de la mort d’un ideal, d’una manera de viure.
UN REFLEX DEL CIUTADÀ EUROPEU
Dámaso Alonso va definir en el seu moment al cavaller com un personatge molt proper, contemporani: Té aquell posat cansat, desil·lusionat, trist i al mateix temps burleta, de l’europeu dels nostres dies, va dir. Tot i que aquest ciutadà europeu al que es referia era el dels any cinquanta, quan els estralls de la Segona Guerra Mundial encara erens recents, Calixto Bieito el veu molt proper a la mateixa línia descrita pel poeta, que hi afegeix l’obsessió desmesurada per la sensualitat. La desil·lusió i el posat cansat del guerrer no és més que el reflex de la pèrdua de la seva identitat com a heroi, fet que es veu representat en el viatge de Tirant per terres africanes: el periple pel continent africà es transforma en un espai mental. Una geografia interior, dins del seu cap, per on es desenvoluparà l’escena.
Calixto Bieito, conscient que una de les marques de la novel·la és la importància de la sensualitat, ha fet de les dones un paper protagonista per ratificar l’erotisme en tot el seu esplendor i excés, positiu i festiu. Característica que remet a la pròpia factura com a director escènic. Bieito s’alimenta de totes les arts en el moment de crear els seus espectacles, i sobretot de les instal·lacions: Sóc una persona bastant curiosa i al viatjar visito molts museus. El teatre com element propi no és la meva font d’inspiració.
UN GUERRER UNIVERSAL
La cultura catalana va ser la convidada a la passada edició de la Fira del Llibre de Frankfurt, i Tirant lo Blanc, amb el català original del segle xv, el primer cavaller de la nostra literatura convidat expressament, una intenció avalada per la coproducció, entre d’altres, del Hebbel am Ufer i el Schauspielfrankurt alemanys. Calixto Bieito ho ha deixat clar, i és que la novel.la de Joanot Martorell és una de les més importants de la literatura universal, comparable a Guerra i pau, Crim i càstig o Madame Bovary. Si volem allunyar-nos en el temps, trobarem el millor exemple de la seva influència en el Don Quixot de Cervantes, on el llibre és salvat de la foguera: Dígoos verdad señor compadre, que, por su estilo, éste es el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con todo eso, os digo que merecía el que lo compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a las galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho, escriu Cervantes a la seva obra mestra.
Èlia Llach