4 de abril de 2007, 00:00
Un enemigo del pueblo
Superada l’etapa en què l’escriptura dramàtica d’Henrik Ibsen havia rebut influències del model romàntic, l’autor va esvalotar l’escena europea amb un teatre realista, profundament crític i social. Ibsen va carregar contra la societat burgesa victoriana, contra el Poder, en uns drames ferits per l’escàndol i la censura. Un enemigo del pueblo, tragèdia inusualment moderna que el Centro Dramático Nacional porta ara al Teatre Tívoli en versió de Juan Mayorga i direcció de Gerardo Vera, és un dels títols més significatius d’aquesta etapa.
He descobert que la base de la nostra societat està corrompuda per la mentida, diu el doctor Thomas Stockmann, protagonista d’‘Un enemigo del pueblo’ (1882), en un dels seus incendiaris diàlegs. Francesc Orella interpreta aquest científic que descobreix que les aigües del balneari que dóna prosperitat a una ciutat estan contaminades. Davant el descobriment, Stockmann recomana el tancament immediat del balneari, però ensopega amb la negativa de polítics i ciutadans, que es resisteixen a perdre la seva principal font de riquesa i el converteixen en l’‘enemic del poble’.
La versió de Juan Mayorga reforça la presència dels mitjans de comunicació en el drama. Si en el text original el quart poder estava representat per un petit diari, ara ho està per una televisió local. ’Un enemigo del pueblo’ habla del riesgo de que la democracia degenere en demagogia, comenta Mayorga, y del precio que paga una persona que dice lo que la mayoría no quiere oír. Encontramos en sus páginas a políticos de doble lenguaje, medios de comunicación corruptos, intereses particulares enmascarados bajo la noción de “bien común” y una opinión pública a la que se manipula obscenamente. L’adaptador ressalta el caràcter profètic del drama. Els pactes entre el poder i l’anomenat periodisme independent o el sacrifici de la veritat i de l’individu en benefici de l’Estat, segons Mayorga, són problemes del segle xix que prenen una força inusitada en el xxi.
Stockmann comparteix amb el seu creador la convicció que la societat només pot ser salvada de la corrupció gràcies a l’esforç i el pensament lliure d’una minoria. Pero también nos descubre cómo el idealismo, de nobles impulsos, puede ocultar sutilmente un real deseo de poder, comenta Gerardo Vera. Y cómo una sociedad cuyos habitantes basan su prosperidad sobre la mentira es una sociedad enferma que hay que dinamitar.
La hipocresia social, la contradictòria relació entre el comportament públic i privat dels antiherois d’‘Un enemigo del pueblo’, va ser objecte en el seu dia d’un encès debat, com succeïa amb totes les obres realistes d’Ibsen.
Gerardo Vera, autor també de l’escenografia d’‘Un enemigo del pueblo’, proposa un espai escènic auster, fred, que emfatitza el dramatisme de la narració en els seus punts més àlgids. L’escenògraf converteix unes capses rectangulars en els mobles de la llar dels Stockmann; i uns pocs monitors, en la sala de control de la televisió que retransmet tot el conflicte. Al fons de l’escenari, una gran pantalla mostra imatges de forta càrrega poètica i emocional. La primera projecció, però, serveix per presentar els personatges al públic, abans no apareguin en escena.
Les reflexions d’‘Un enemigo del pueblo’ es podran veure al Teatre Tívoli, de l’11 al 29 d’abril, ambientades pels audiovisuals d’Álvaro Luna, la música de Luis Delgado i la il·luminació de Juan Gómez-Cornejo. Alejandro Andújar posa el seu art al servei d’un vestuari que lluirà el repartiment i que es completa amb Enric Benavent, Paul Berrondo, Walter Vidarte, Israel Elejalde, Elisabet Gelabert, Chema de Miguel, Olivia Molina, Inma Nieto, Adrián Portugal, Míriam Cano, Nacho Castro, Paco Déniz, Sandra Ferrús, Emilio Gómez, Daniel Holguín, Abrahan Lausada, Sergio Sánchez, M. Carmen San José i Pablo Vázquez.